Estic convençut que a ningú sorprendrà si confesso que, quan els del Tarragona Digital anem rumiant i planificant els nostres continguts i el nostre calendari, sempre acaba apareixent el vuit de març com un dels dies grans de l’any en majúscules. Un 8M que no és una festa, sinó una reivindicació. I tot plegat no hauria de sorprendre perquè és una evidència com una casa de pagès.
[predef-nofollow]telegramtgndigital-604[/predef-nofollow]
Si em permeteu entrar en l’opinió més pura i dura, que a això hem vingut, el Dia Internacional de la Dona és amb diferència el meu termòmetre favorit de l’any. De llarg. És quan el moviment social més transversal i més lúcid de la nostra generació surt a omplir els carrers de banderes liles i de consignes enginyoses, que sempre farem bé d’escoltar amb sinceritat i atenció. Tampoc m’estranya que hi hagi qui es posi nerviós i vulgui abolir la fortalesa o silenciar la veu del moviment del 8M, perquè poques coses hi ha més histèriques que una banda de cromanyons espantats.
Al que anava, que un vuit de març sempre serà un crit a la llibertat i a la vida per molt que enguany toqui reivindicar-lo des de casa, des de les xarxes o des d’on vulgueu mentre no poseu en perill la salut de ningú. És enguany, de fet, quan hem vist amb més claredat com la resiliència a la pandèmia no s’entén sense les mans de centenars de dones valentes i diferents. Imprescindibles. El reportatge amb què avui obrim el diari no pretén ser altra cosa que un homenatge, en aquest sentit, a totes elles. A les visibles i a les invisibles.
«Serveixi aquest bitllet per reivindicar la dignitat d’aquelles dones treballadores que ens fan avançar a tots cada vegada que trepitgen fort»
És un orgull veure com han tornat a ser les dones (com sempre) qui han tret les forces de vés-a-saber-on per curar, per cuidar i per ajudar allà on la pandèmia ha mossegat amb més mala fe. I torna a ser una vergonya constatar com, malgrat tot, ni encara som iguals en drets ni encara ho som en oportunitats o privilegis. Avancem, només faltaria, però encara no és suficient. Cal molta més valentia, nois, en especial entre nosaltres. Perquè també som conscients que la balança fa el que fa, i no denunciar-ho sempre forma part de la complicitat més covarda.
Avui és un bon dia per pujar a la tribuna i reivindicar el sentit del 8 de març per les dones treballadores i per les que no en tenen l’oportunitat. Per les qui alcen la veu i per les qui no ho poden fer. Per les joves i per les grans, per les que han marxat i per les que vindran, per les de casa i per les de fora. Per les que avancen i per les que no se'n surten. Per les d'esquerres i per les de dretes. Per les que tenen pors i també per les que ja han trencat les cadenes.
Avui és dia vuit, però demà serà nou, passat serà deu i els deures seguiran sent els mateixos. Serveixi aquest bitllet, doncs, per posar les coses al seu lloc i per reivindicar la dignitat d’aquelles dones incansables que ens han fet, fan i faran avançar a tots cada vegada que trepitgen fort i van deixant petjada —s'abstenen aquí les negacionistes, per exprés desig de l'autor—. És un plaer poder anar seguint el vostre camí cada dia de l'any. ¡Felicidades, mamá!