Tot i que la memòria dels éssers humans tendeix a ser oblidadissa, la catàstrofe planetària de la Covid ha vingut per recordar-nos que les pandèmies d’origen infecciós no són un malson de temps pretèrits. Un fet que va ser prèviament corroborat per la terrible pandèmia de Sida, o altres de menor intensitat com l’epidèmia gripal del 2009 i els brots d'Ebola, Zika i dengue, aquestes dues últimes transmeses per insectes.
No obstant això, roman entre nosaltres una pandèmia latent, poc coneguda, però d’enorme prevalença i creixent mortalitat: la provocada per fongs microscòpics.
D’actors secundaris a protagonistes
Històricament –a banda del seu valor nutricional–, els fongs produïen malalties superficials (pitiriasis, tinya, peu d’atleta, etc.) que es curaven sense tractament. A més, eren tractats com a patògens oportunistes secundaris que intervenien després d’una patologia inicial, principalment bacteriana o vírica. El nombre de fongs infecciosos identificats era relativament petit.
Aquest panorama ha canviat radicalment des de finals del segle XX. Determinats fongs són agents primaris causants d’infeccions potencialment letals, amb una incidència clínica alta. Alhora, és molt freqüent que espècies fúngiques classificades com a innòcues siguin les responsables de greus brots hospitalaris, mentre augmenten de manera alarmant els ceps de fongs resistents als escassos fàrmacs antifúngics disponibles.
En termes epidemiològics, es calcula que més d’1,5 milions de persones moren cada any per infeccions de fongs. Sense anar més lluny, es tracta d’una xifra superior a la provocada per la tuberculosi o la malària.
La llista dels més perillosos
Assumint la magnitud del problema, l’OMS ha establert una llista de fongs especialment perillosos. Aquesta classificació ens alerta que –malgrat la seva amenaça– aquests agents patògens no reben l’atenció ni els recursos suficients, cosa que dificulta el càlcul del seu impacte global i impedeix un programa d’actuació més precís.
Entre els més significatius, s’inclouen espècies patògenes de llevats, fongs filamentosos i/o dismòrfics (que es desenvolupen de manera diferent segons la temperatura de creixement) que pertanyen als gèneres Candida, Aspergillus, Cryptococcus, Histoplama, Blastomyces i Coccidioides, entre altres. En particular, el fong Candida albicans està catalogat com la quarta causa d’infeccions sistèmiques disseminades pel torrent sanguini.
Malgrat això, ha estat molt més greu l’emergència del Candida auris. Els Centres per al Control d’Infeccions i Malalties (CDC) dels Estats Units la consideren una «amenaça urgent». Aquest llevat demostra una resistència inusual als tractaments, el que ha augmentat els casos registrats de multiresistència. A més, presenta baixa susceptibilitat als desinfectants sanitaris habituals, es pot contagiar des de l’equipament i instrumental hospitalari (fòmits) i és fàcilment transmissible entre persones.
Augmenta la població vulnerable
Les raons que expliquen aquesta inquietant situació són múltiples i complexes. D’una banda, en les últimes dècades ha augmentat considerablement la població mundial susceptible de patir infeccions fúngiques, com les persones d’edat avançada, els nounats o els malalts d’afeccions cròniques debilitants.
A aquestes categories s’hi troben íntimament associades les persones amb problemes al seu sistema immunitari o directament immunodeprimides, com és el cas dels pacients de sida, els individus que reben una cirurgia invasiva o trasplantaments i aquells que són sotmesos a teràpies perllongades amb antibiòtics o quimioteràpia. Igualment, els llargs períodes d'hospitalització augmenten el risc d’infeccions nosocomials (adquirides al centre hospitalari) produïdes per fongs.
Recentment, el diari britànic The Guardian alertava d’aquesta preocupant situació. A l’article es ressaltaven les greus carències en infraestructures adequades i investigacions suficients per fer front al possible esclat d’una pandèmia fúngica.
Pocs fàrmacs disponibles
L’absència d’una teràpia antimicòtica segura i eficaç representa un problema de màxima preocupació: com els fongs són organismes eucariotes, com nosaltres, la toxicitat que poden incorporar als compostos és baixa.
A més, disposem d’un arsenal d’antifúngics molt limitat. De fet, només hi ha tres famílies: els poliens (amfotericina B), els azoles (ketoconazole o fluconazole) i les equinocandines (caspofungina o micafungina). Les dues primeres tenen com a diana l’ergosterol, un compost bàsic de la membrana plasmàtica fúngica; mentre que les equinocandines bloquegen la síntesi de la seva paret cel·lular.
També s'apliquen alguns compostos contra certes micosis localitzades (terbinafina, griseofulvina, ciclopirox…). No obstant això, la seva eficàcia resulta sovint dèbil, ja que no mata les cèl·lules (acció fungicida), sinó que només deté el seu creixement (fungistàtica).
I mentrestant, es multipliquen els ceps resistents als antifúngics convencionals. Diverses molècules estan en fase avançada d’investigació, pendents d’una futura autorització.
Un altre obstacle prové de l’absència de vacunes contra malalties fúngiques en humans. Encara que hi ha alguns assajos en marxa, és un assumpte complicat d’abordar. En primer lloc, perquè un nombre significatiu de fongs potencialment perjudicials conviuen amb la microbiota de l’individu sa. A més, l’evolució clínica d’una infecció fúngica acostuma a dependre del pacient i la seva capacitat de resposta immunitària.
Per tant, i sense caure en alarmismes extrems, hauríem de donar més importància als fongs. Sense oblidar, és clar, altres amenaces microbiològiques més preocupants, com les causades per bacteris multiresistents als antibiòtics o la presència de virus genèticament nous i desconeguts per la població humana.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.