És molt habitual al país que qualsevol racó oblidat i recòndit de la Història se'ns aparegui com a central en acostar-hi una nova llum, més lliure i menys carregada de prejudicis i fets donats com a sabuts. El Renaixement català, sempre a l'ombra de les glòries medievals, és un dels exemples més clars d'una historiografia nacional que, per sobreviure, ha hagut de ser romàntica i combativa i que molt sovint s'ha dedicat a donar preeminència a períodes històrics per sobre d'altres amb finalitats més polítiques que científiques.
L'arribada del Renaixement a Catalunya
No és estrany doncs, que localitats que van experimentar la seva puixança al segle XVI reivindiquin el llegat que el Renaixement d'inspiració italiana els ha deixat. La vida i l'art no es van acabar de cop i volta amb el desplaçament del poder més enllà de la cort reial de Barcelona. També és cert que la cultura local trigarà molts segles —potser fins al Modernisme, al segle XIX— a recuperar l'originalitat i genuïnitat del romànic i el gòtic català.
En aquells temps, de forta relació i transvasament constant d'idees i sensibilitats entre la Corona d'Aragó i els regnes d'Itàlia, tot el país es va veure abassegat per l'onada lluminosa del Cinquecento, que d'alguna manera connectava amb l'alta cultura nacional que tenia el seu epicentre a València.
Deia Josep Pla que Catalunya és la regió més occidental d'Itàlia. És, com és natural, una llicència hiperbòlica per expressar una convergència anímica i un aire de familiaritat, però no és tan exagerat com sembla. Probablement el segle XV és on es comença a forjar la mediterraneïtat moderna, basada, esclar, en el llegat clàssic compartit. Un exemple paradigmàtic és la ciutat de Tortosa, que ha sabut erigir-se com el focus de l'art i la cultura d'aquest període al Principat. Però no només.
A Tivissa, a Arnes, a La Selva del Camp o a Ulldemolins podem rastrejar pistes de com l'humanisme i l'estil renaixentista van escampar-se pel país. L'Any Amigó ve a fer-nos entendre una mica qui van ser els agents d'aquesta primera i feliç propagació.
L'Escola arquitectònica del Camp de Tarragona
S'ha arribat a parlar, fins i tot, d'una Escola del Camp que hauria capitalitzat la influència de l'art italià a Catalunya, sobretot en el seu vessant arquitectònic. L'etiqueta potser és un pèl pomposa però es deu en gran mesura a la figura que va italianitzar el país era l'Arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí. Home polifacètic, com a bon fill del seu temps, va usar els seus vincles familiars amb les corts tant aquí com a Itàlia i especialment al Vaticà per emparar-se de gairebé tot el poder que va poder abastar.
Molt viatjat, alhora, era un estudiós, un literat i un mecenes. Es diu que la seva biblioteca era envejada pels Papes de Roma i va introduir la impremta a la Diòcesi de Tarragona.
Sota la seva ala hi va florir la cultura renaixentista, a imatge dels grans mecenes romans o florentins. L'insigne escriptor tarragoní Pons d'Icard, per exemple, hi tenia el seu protector. I també el tracista/arquitecte Jaume Amigó, d'Ulldemolins, de qui la població commemora enguany el cinc-cents aniversari del seu naixement.
Gràcies a Agustí, Amigó peregrina diversos cops a Itàlia on descobreix i es meravella de la nova manera de construir dels Palladio i altres artistes del Renaixement. L'Arquebisbe també li dona accés a llibres i tractats clàssics i contemporanis i comença a implementar el nou estil de línies clares i lluminoses en edificis de casa nostra.
Al mateix temps, és nomenat rector de Tivissa, a la baronia d'Entença, part del bisbat de Tortosa i arriba a ser tresorer i batlle general dels Comtes de Prades, de la família Cardona, una de les més poderoses del Principat. Així, doncs, a cavall de les dues diòcesis i en el cercle de confiança de l'Arquebisbe, pot ser profeta a la seva terra i tenir influència en tot el sud del país i ho aprofita per estendre les idees estilístiques apreses a Itàlia.
A tal efecte pren el barceloní Pere Blai com a deixeble —35 anys més jove que ell i important perquè superarà el seu mestre i portarà el Renaixement a Barcelona tot dotant-lo per primer cop d'una personalitat pròpia, com per exemple el Palau de la Generalitat—, i formen un equip que dissenya i construeix diversos edificis en el nou estil arreu del territori.
Entre d'altres, esglésies i parròquies a Riudoms, La Selva o Cornudella són obra de la parella. Les capelles del Santíssim, de Sant Joan i Sant Fructuós a la Catedral de Tarragona també. I, evidentment, les dues construccions al poble nadiu de Mossèn Jaume Amigó, l'Ermita de Santa Magdalena i l'Església de Sant Jaume a Ulldemolins. Als historiadors i arquitectes com Xavier Climent els queda el dubte raonable de com es va finançar aquesta sorprenent eclosió de l'arquitectura renaixentista a Tarragona.
Se sap que tant Arquebisbe com arquebisbat tenien recursos i consta que van pagar les reformes a la Catedral, però totes les edificacions disseminades per l'Escola del Camp pel territori és menys clar. Sembla poc probable que les riqueses d'Amèrica haguessin tingut temps d'arribar, estant encara el monopoli del comerç en mans de Castella, però podria ser una resposta, donat que la participació popular en obres de tanta envergadura seria si més no inusual.
Amigó: vida de pel·lícula
L'obra de Joan Amigó i Pere Blai és a la vista i tothom pot contemplar les línies elegants de les seves façanes, cúpules i campanars. Però no és menys interessant que la seva vida tot i la poca documentació biogràfica que ens ha arribat. Com dèiem, tenia molts vincles de Tortosa, on pertanyia la seva parròquia i a Tarragona, on havia fet tota la seva formació i on residia Antoni Agustí. El seu centre d'operacions era Tivissa, on tenia la rectoria.
El seu biògraf Josep Llop explica algun apunt interessant —i en la línia de les intrigues i bandositats típiques de l'època— com ara que el van intentar assassinar un dia sortint de confessar una feligresa i especula amb una possible homosexualitat de Mossèn Amigó arran d'una relació que va mantenir amb Marc Antoni Aldana, home de lletres i fill d'una il·lustre família tortosina que l'acompanyava arreu. I més tard per la relació amb el seu deixeble Pere Blai amb qui va tombar tot el país.
Fos com fos, va ser un personatge que va deixar petja i l'Ajuntament d'Ulldemolins, conscient de la desconeixença tant al seu poble com a la resta de Tarragona, ha volgut dedicar-li aquest 2018 amb una sèrie d'activitats i xerrades per fer-lo més pròxim.
Els passats dies 22 de juliol, a l'Ermita de Santa Magdalena i el 25 a l'Església de Sant Jaume hem pogut gaudir de dos actes que han tingut la virtut de fer entenedora la figura del seu fill il·lustre als ulldemolinencs, però l'Any Amigó no s'acaba. És una molt bona idea donar un cop d'ull al programa oficial i acostar-se a conèixer l'obra, la vida i la història de Mossèn Amigó, d'Ulldemolins.
