Oswald von Wolkenstein va ser l'últim dels trobadors alemanys, els famosos Minnesänger medievals popularitzats segles més tard per Wagner i el romanticisme germànic. Wolkenstein però, va ser l’epígon d’aquesta tradició lírica i ja va viure a cavall dels segles XIV i XV, trucant a les portes del Renaixement. Com els seus antecessors, va voltar per les corts de mitja Europa, però a diferència d’ells va arribar més lluny. A Turquia, a l’exòtica Tartària o al país on agraden les castanyes, que segons explica aquest tirolès en un lied autobiogràfic, era Catalunya. Una cort on va trobar la seu ideal de gentilesa en la figura d’una dama.
En aquestes cançons, reconegudes per tots els estudiosos com el cim de la literatura alemanya tardomedieval —el seu Ausiàs March—, Wolkenstein ens descriu una escena bizarra a Perpinyà en la qual la reina d’Aragó, amb uns dits blancs i delicats, li lliga un anell a la barba i li fa dos forats a les orelles per posar-li arracades. Wolkenstein en queda fascinat, tot i que l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Segimon se’n fotrà, i restarà per sempre més rendit i lleial a la reina del país de les castanyes, schön und zart (bonica i adorable), que no és altra que la nostra Margarida de Prades, l’última reina del Casal de Barcelona.
La bella i gentil Margarida
Margarida, filla del Comte de Prades, neix a Falset i mor a Riudoms. Noble i emparentada amb tots els llinatges que donaven continuïtat i homogeneïtat als comtats catalans i, per extensió, a la monarquia catalana. És per tant una figura amb un vincle íntim amb el Camp de Tarragona, les Muntanyes de Prades, el Montsant i la Baronia d’Entença. Entre néixer i morir, però, va tenir una biografia molt animada.
Quan es mor el seu pare Pere de Prades se’n va a Barcelona, on s’educa a la cort de la reina Maria de Luna, un dels millors governants que ha tingut el país. Personatge poc conegut, per ser dona i perquè va haver de suplir les mancances del seu marit el Rei Martí l’Humà. Tot i això, la reina Maria —sàvia i piadosa, com l’elogiava Bernat Metge— no es va salvar de l’infortuni. Els seus quatre fills es van morir i ella mateixa va finar deixant el rei vidu i la Dinastia dels Comtes de Barcelona sense hereu.
Martí l’Humà, per sortir del destret, es va haver de tornar a casar. No és estrany que l’escollida fos Margarida. Amb la sensibilitat de la reina Maria, la cultura i les bones maneres que li va encomanar però amb vint-i-un anys i una bellesa que concitava els delits de tota la cort. No només va ser musa de Wolkenstein. Jordi de Sant Jordi o el Marquès de Santillana també li dedicaren versos en català i en castellà. Però no va funcionar. El rei Martí també la dinya i Margarida no es queda prenyada.
El drama successori de la Corona d’Aragó comença aquí. Margarida compta amb les prerrogatives de reina vídua però s’aparta de la vida cortesana i política. Es diu que es torna a casar en secret —no se sap ben bé per què, però segurament per mantenir els beneficis de la seva condició de vídua reial— amb un noble valencià, Joan de Vilaragut, amb qui sí que té un fill. Però quan es destapa el matrimoni la Cancelleria li deixa de pagar la renda i Margarida es retira a la vida monacal. Primer a Valldonzella i, quan mor Joan, al Monestir de Bonrepòs al Priorat, on arribarà a ser-ne l’abadessa. Les seves restes descansen al Monestir de Santes Creus, al panteó reial català.
La llegenda sobre Margarida de Prades
Li van passar moltes coses a Margarida. Totes aquestes vicissituds i intensa vida van cridar l’atenció d’Eufemià Fort, que en va fer un llibre que intentava escatir els racons més foscos de la seva biografia i els misteris que envolten la seva figura, tan a prop del poder en un moment clau de la Història de Catalunya i de la Corona d’Aragó i tan pròxima als espais que encara habitem. Però tret de l’obra de l’historiador Fort de La Selva, del 1970, el personatge de Margarida de Prades tendeix a ser completament desconegut, malgrat la proximitat geogràfica.
Però els temps canvien, el progrés científic, la reivindicació dels patrimonis humans locals i el corrent del feminisme en la historiografia són marcs propicis per fer de Margarida de Prades una figura central. Així ho ha entès l’Ajuntament de Prades, com a hereu institucional del llinatge que duia el seu nom i així ho ha encarregat als doctors Eduard Juncosa (UCM) i Antoni Jordà (URV) que han organitzat un cicle de conferències divulgatives i representacions teatralitzades entorn del personatge i el seu temps.
Gran acollida i perspectiva de continuïtat
Les Jornades, amb el suport de La Diputació de Tarragona i el Departament de Cultura de la Generalitat, tenen com a objectiu fer familiar a Prades el nom i la història de Margarida i apostar per un visitant interessat per l’art i la cultura. Durant tota aquesta setmana, especialistes en diferents aspectes de l’època de l’Alta Edat Mitjana se succeeixen a la Vila Vermella, amb un gran èxit i acollida entre els seus habitants i estiuejants. De fet, segons explica el doctor Jordà a TarragonaDigital, l’assistència a les primeres sessions ha voltat les dues-centes persones. Un desbordament benvingut i celebrat que fa possible que les Jornades de la reina Margarida tinguin continuïtat en el futur i que els textos de les conferències es publiquin.
El plat fort, però, serà la cloenda. El dijous dia 16 Sophie Hirel, de la Sorbona, exposarà les seves investigacions, que han donat fruit. Ha localitzat, principalment a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, cartes autògrafes de la reina Margarida, inèdites, i n’ha estudiat les seves paraules i pensaments. S’espera per tant que pugui abocar una mica de llum sobre els passatges de la seva vida que encara són foscos i incompresos com el seu matrimoni secret, les relacions amb la Corona un cop va deixar de ser reina consort o els perquès de fer-se monja i retirar-se al Priorat.
I per acabar, el mateix dia 16, l’ensemble de música antiga O Vos Omnes, una de les millors formacions polifòniques del país, amb origen al Camp de Tarragona i dirigida per Xavier Pastrana, farà un repàs a la música que sonava per palaus, esglésies i monestirs en el temps que va viure Margarida de Prades. Sense oblidar Es fügt sich, la cançó on el tirolès Wolkenstein es va rendir a la seva bellesa llegendària i es va deixar fer els pírcings a les orelles.