El company i amic Jakue Pascual em va fer arribar ja fa uns dies un meravellós llibre que ha publicat junt amb Alberto Peñalba a l’editorial Txalaparta amb el títol d’El juguete de Mari + Tratado estético del lauburu. L’he llegit i gaudit, perquè estèticament és absolutament sublim, i l’he rellegit a la recerca de les paraules que, des de la meva poc entenimentada percepció, poguessin explicar un llibre doble com aquest amb un contingut tan volgudament complex i alhora necessari. Tot i que aquí la «necessitat» és completament subjectiva.
Intentaré fer-ho, no sense abans explicar terrenys adjacents al llibre que, sense ser menors, no en són el centre. Per fer-ho, començaré pels autors. D’una banda hi ha Alberto Peñalba, llibertari i antimilitarista basc, dissenyador d’Egunkaria i Berria i coautor, vint anys enrere, d’El juguete de Mari. De l’altra, Jakue Pascual, sociòleg, autor d’una extensa bibliografia sobre el moviment abertzale, llibertari i alternatiu que es va donar a Euskal Herria durant els anys vuitanta i noranta del segle passat, i d’obres com Telúrica vasca de liberación i Anarkherria, junt amb Marc Legasse, a banda d’El juguete de Mari que és el centre d’interès d’aquest article.
Continuaré per les explicacions bàsiques per fer entenedores les paraules sobre el text. Mari no és cap abreviatura de Maria sinó el nom d’un personatge mitològic basc molt anterior a l’intent de romanització d’aquelles terres. Dels seus desitjos i humor en depenia el clima a Euskadi i és per això que pagesos i pastors li feien ofrenes, com si fos la mare terra personificada. Vivia -i viu- a una cova a Anboto, a Biscaia, durant un període de set anys, després se’n va a altres muntanyes del País Basc i torna a la seva cova set anys després. Enemiga de la mentida, l’orgull i el robatori, Mari administrava justícia d’una forma dura i clara i davant seu ningú no podia seure mentre parlava, sempre se li havia de parlar de tu i s’havia de sortir de la seva cova tal com s’hi havia entrat, és a dir si s’hi entrada de cara se’n sortia caminant cap enrere.
I tancaré, sense tancar res, amb el lauburu, aquesta esvàstica basca referenciada en les cultures indoeuropees i que en català anomenem tetrasquel, perquè als països catalans també en tenim referències tot i que no és un símbol assumit popularment com a propi. En el llibre que ens ocupa, Alberto Peñalba escriu un tractat estètic sobre el lauburu que converteixen aquest volum en una autèntica obra d’art, una peça creativa del més alt nivell que, en la seva part explicativa-teòrica ha esdevingut una muralla alta i força complicada d’entendre per a un cervell que, com el meu, insisteix en el sentit més del que seria raonablement sa.
L’estudi estètic de Peñalba complementa a la perfecció un llibre que tenia poques pàgines en la seva edició original de fa vint anys però que és d’una densitat considerable, tant pel que diu com per la seva voluntat d’obrir els seus referents a autors que van de Nietzche, Foucault, Deleuze o Toni Negri a Potato o Greil Marcus, de Julio Caro Baroja, Shakespeare o Wagner a Oteiza, Debord o molts altres que desconeixia i que ara s’estan convertint en amics, saludats o pendents de...
Perquè el que intenta fer El juguete de Mari és el que qualsevol moviment d’alliberament social o nacional, d’alliberament humà, hauria de fer si té aspiracions de sortir-se’n. Precisament allò que la burgesia ha fet en cada un dels indrets on ha volgut construir una unitat d’explotació en l’universal: inventar-se o reconstruir una mitologia que, en el cas dels amos, és de profunda dominació, de control personal, d’obediència cega a les seves ordres, de negació de cap possibilitat de canvi de res. En el cas dels països catalans, l’atàvic seny catalunyès, l’alegre alegria valenciana i la calma mallorquina són pures construccions mítiques d’unes colles que aspiren, sobretot, a mantenir la botigueta ben paradeta i no sentir ni mu dels qui els podríem dir de tot. Llegint-lo, com no podia ser d’una altra manera, m’ha vingut al cap aquella preciosa i fructífera meravella literària que va perpetrar Joan Maragall en el seu llibre Visions i Cants, de forma especial els poemes dedicats a Fra Garí i el Comte Arnau.
És clar que els nostres «mites» són molt més recents que els bascos però hi tenen en comú aquest intent de reformular, en Maragall de forma regeneracionista, antigues històries sovint fragmentàries que serveixen a l’actualitat no per anhelar el retorn a un món antic sense connexió amb l’actualitat sinó per reformular les bases en què es pot construir el que hi ha i el que vindrà i les formes que aquest esdevenidor pot arribar a tenir. Maragall parlava de l’«ànima catalana» alhora que situava els protagonistes de les llegendes que utilitzava com a base literària dels seus poemes en uns paràmetres que, en algun cas com el del comte Arnau, els apropava més al «superhome» nietzscheà que a una altra cosa. I és aquest atreviment el que m’ha fet associar tots dos llibres.
Amb El juguete de Mari, Jakue Pascual i Alberto Peñalba juguen amb aquest passat mític per fer-lo arribar a un present que ells formulen d’una forma radicalment diferent. Segons les seves pròpies paraules, el llibre es construeix al voltant de diversos eixos: l’antiautoritari de deservei a l’Imperi; l’aproximació cap a la significació d’una estètica còsmica, biològica i social, a través d’estructures universals complementàries, susceptibles d’una aproximació fractal com l’espiral, el cromlec, el yin i yang o el lauburu; i la indagació sobre la lògica que constitueix la institució originària de les molts en Assemblea d’Iguals i el suport d’allò comú pel suport mutu.
La institucionalització, l’apropiació dels símbols de la tradició dels iguals per part de qui no en volia sentir ni a parlar, l’enfrontament amb les bruixes i els resistents a les diverses formes de dominació, tot esdevé part d’una lluita que es remunta a quan a la Terra no hi havia ni humans però les forces que avui hi ha ja s’hi passejaven. I és en aquest punt, en aquests punts, que se situen les formes de literatura més potents, més fàcilment assumibles per tothom alhora que més complexes i fondes.
De la lectura d’El juguete de Mari se’n deriven pensaments i neguits de tota mena però un de central que no em trec del cap, ni ganes, i que hi transita de fa dies se’m va apareixent fragmentàriament de fa dies. Ens cal una literatura combativa no pamfletària ni nostàlgica que inclogui també el llegendari, que el rebregui i actualitzi no com a «servei al pas» de pa sucat amb oli sinó com a servei al gaudi que suposa fondre gèneres, investigar, experimentar, crear sense baranes i fer-ne, sobretot, literatura. LITERATURA. Gràcies, Jakue i Alberto pe desbrossar aquest camí!