A prop del Pas de Sico, una remota frontera entre Xile i Argentina i entre les conegudes zones del Congost d’Humahuaca i el Salar d’Atacama, els turistes que visiten aquests grandiosos paisatges veuen un turó anodí de 5 400 m que es reflecteix en la Llacuna Tuyaito. Es tracta del turó del Laco, un dels llocs, geològicament parlant, més controvertits i intrigants de la Terra.
Roques fetes de magnetita
A finals dels anys 1950 del segle passat, Charles Park, professor de jaciments minerals de la Universitat de Stanford, va descriure unes colades volcàniques formades per magnetita en un lloc remot dels Andes. Aquest descobriment donava suport a la teoria, ja plantejada pel geòleg suec Geiger en 1910, que roques similars i molt més antigues que s’explotaven a la mina de Kiruna, a Lapònia, estaven formades per la cristal·lització d’un magma desconegut, ric en ferro.
La magnetita és una font important de ferro i un mineral que rarament es troba en quantitats tan elevades com a Kiruna o El Laco. Una faula de Plini el Vell atribueix el nom de la magnetita al d’un pastor de nom Magnes que va descobrir aquest mineral a la muntanya Ida, observant que s’adheria als claus del seu calçat.
La raresa del volcà
Al voltant d’aquest volcà clàssic dels Andes hi ha unes colades molt similars a les de qualsevol volcà, però una mica més fosques i amb formes d’erosió capritxoses. En detall, aquestes colades tenen totes les estructures que podem esperar a un volcà. Són colades de lava que han descendit pel vessant, roques piroclàstiques o bombes volcàniques.
Semblen roques convencionals, però no ho són: estan formades per magnetita. És difícil adonar-se d’això fins que s’escolta el seu soroll metàl·lic en impactar un martell o apropar un imant. Amb la lupa també podem veure que la magnetita és massiva, només té unes petites inclusions de fluorapatita, mineral ric en fòsfor i fluor, i diòpsid.
Una lava inusual a la Terra
La formació d’aquestes roques ha suscitat un aferrissat debat científic. Encara avui dia, més de 60 anys després del descobriment, no hi ha una teoria unànime acceptada sobre el seu origen.
Les hipòtesis sobre com s’han pogut formar unes roques tan úniques són molt variades. Inclouen, junt amb la hipòtesi magmàtica, models que suggereixen que la magnetita es va formar per aigües dels llacs secs que van ser escalfades per l’activitat magmàtica i van extreure el ferro de les roques volcàniques per dipositar-lo en la superfície. O que el ferro va ser transportat per aigua calenta que procedia de les arrels del volcà.
Tanmateix, en els últims anys hi ha hagut més evidències geològiques i geoquímiques en direcció a què la magnetita sigui una lava inusual.
El problema major és que ningú ha vist aquestes laves a la Terra, tot i que hi ha investigadors que hipotetitzen que són freqüents a Mart i altres planetes. Un problema similar va passar amb unes roques molt diferents, les carbonatites, que també són laves estranyes compostes per carbonats. Fins que no es va descobrir la lava carbonatita emergent del volcà Oldoinyo Lengai (Tanzània) no es va tancar la polèmica.
Si El Laco té colades volcàniques de magnetita, sorgeixen dues grans preguntes a resoldre. La primera és que la magnetita es fon a uns 1580 °C, una temperatura que no es registra a l’escorça terrestre. A més, la temperatura màxima dels magmes que arriben a la superfície no excedeix els 1300 °C.
Com es pot fondre magnetita?
Els experts en alts forns saben que, si afegim uns elements com el fòsfor o el fluor al ferro, la temperatura de fusió baixa enormement, gairebé fins als 700 °C, una temperatura ja molt més normal en volcans.
Però, d’on venen aquests components relativament poc habituals?
Sota del Laco hi ha evidència geològica de l’existència de grans capes de sal dipositades en un medi marí fa entre 40 i 90 milions d’anys. Aquesta relació amb la sal es repeteix en els pocs llocs del món on hi ha dipòsits de magnetita similars.
Una possible explicació és que els magmes de composició més corrent (andesites) en ascendir a través de l’escorça terrestre, i ja prop de la superfície, incorporen la sal i els fosos que, junt amb l’andesita, van facilitar la formació d’aquests magmes tan rics en ferro.
S’han trobat restes d’aquestes roques com a fragments llançats pel volcà o en forma de petites inclusions dins de la mateixa magnetita. Els traçadors geoquímics també mostren que la magnetita no està químicament relacionada amb les roques volcàniques que encaixen. La composició química de les roques riques en magnetita dibuixa la reacció d’aquests magmes profunds amb les roques que estan a sobre.
Aquesta inusual relació entre magmes d’origen profund i capes salines podria explicar la raresa d’aquests volcans.
Ningú ha vist aquestes laves ni tampoc hem vist què és el que succeeix a les arrels d’aquests volcans. Els humans hem arribat tard a la contemplació d’un fenomen que, si va ocórrer, devia ser dels més espectaculars de la naturalesa, amb colades de ferro fos baixant a velocitat inusitada pels vessants del volcà i acompanyades de grans columnes piroclàstiques.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.