Cambrils té, a tocar del Barranc de la Mare de Déu del Camí i el pas de la N-340, un carrer dedicat molt merescudament al metge Jaume Ferran Clua (Corbera d’Ebre, 1851 - Barcelona , 1929).
Aquests dies, en el marc de la pandèmia d’avui, el metge ha tornat a ser reivindicat per part de l’articulista Manel Tarés, ja que gràcies a la vacuna que va idear el bacteriòleg, va tenir un paper clau en la resolució de l’epidèmia de còlera que va patir Cambrils el 1885.
La primera vegada que googlejant vaig veure la relació entre la població de la Costa Daurada i el nom de “Jaume Ferran” vaig tenir un moment de dubte, fins que, és clar, uns segons després em vaig adonar que hi havia dues persones amb el mateix nom que havien estat vinculades al municipi marítim del Baix Camp.
He recordat aquesta anècdota, aquests dies de confinament, quan he aprofitat els vespres de sofà i terrassa per endinsar-me en la lectura d’El cercle daurat (Meteora, 2019), el tercer volum de les memòries Jaume Ferran Camps (Cervera, 1928 – Smyrna, 2016).
Aquest segon Jaume Ferran del que us parlava, el de Cervera, era un poeta del grup català de la Generació del Mig Segle o Generació poètica dels anys 50, amb Costafreda, Gil de Biedma i Gabriel Ferraté, entre d’altres, que després d’estudiar dret a Barcelona, s’endinsaria a la universitat madrilenya de la mà d’Eugeni d’Ors per, finalment, fer el pas als Estats Units. Allà seria professor de la Universitat de Colgate i de la de Syracuse.
La seva petjada a Catalunya no seria menor. A més de divulgador cultural a les publicacions segarrenques i als rotatius de Barcelona dels anys seixanta i setanta, Ferran seria l’introductor de Carmen Balcells als cercles literaris de la capital catalana, on, posteriorment, crearia la seva coneguda agència literària.
Si la major part de la producció literària de Ferran seria en castellà, els seus volums memorialistes són en un català ric i ple de sentiments. Aquest tercer volum, publicat pòstumament, recull d’on va venir la seva relació —totalment atzarosa— amb el municipi del cardenal Vidal i Barraquer.
En un dels seus retorns de l’altra banda de l’Atlàntic, a l’arribar a Barcelona, resulta que el seu cotxe Corvair que havien deixat en un garatge de la ciutat comtal havia desaparegut per problemes del gerent. El fet és que un banc havia intervingut el pàrquing i s’havia quedat el cotxe. La solució? Els van oferir, com a compensació, considerar el cotxe com la primera entrada per a la compra d’un apartament a Cambrils “rodejat de camps i amb platja tota per a ells”.
Així, des d’aleshores, als estius, quan Jaume Ferran feia un parèntesi de les seves classes nord-americanes, venia amb la família a la seva Cervera natal i també passava uns dies a la platja cambrilenca.
Durant aquelles setmanes, és clar, es desplaçava a Montblanc, per conèixer els nous quadres cubistes pintats pel seu amic Palau Ferré; a Barberà de la Conca, on l’esperava el poeta Goytisolo; i també a Calafell, on passejaria a prop del mar al costat de Carles Barral.
Aquesta és la geografia literària del Jaume Ferran número 2 (o la del poeta número 1).