Els periodistes que surten per les teles, les ràdios, internet o els periòdics no paren de fer titulars espectaculars dient-nos que, novament, avui, ahir o passat demà, el preu de l’electricitat ha pujat fins a un altre màxim històric. Ens indignem a les xarxes i quan hem fet un tuit, una entrada a facebook o ves a saber què, respirem enfadats però alhora alleugerits i, quan arriba el rebut del mes, el paguem disciplinadament.
Fa riure però és així. Les xarxes s’han convertit en l’espai que tenim per protestar els que encara no ens ho empassem tot perquè ens han dit, des de dalt, que ens ho empassem. I hem abandonat els carrers vist que al carrer fa dos anys que ens hi podem infectar de mil i una coses dolentes. Per això hem de deixar que els «experts» ens diguin què hem de fer, que ens imposin no sortir de casa de nit «perquè els joves no facin botellots» i a no fer res que no sigui comunicat, avisat i apuntat prèviament.
És el principi més vell del món: si als poderosos mai ningú els planta cara, ells fan l’únic que saben fer i això és fer-nos la vida impossible mentre converteixen en regalada la seva. Són així i sempre ho han estat. Només que hi ha hagut temporades que els plantàvem cara i havien de retrocedir o aturar una mica els seus robatoris, els legals i els il·legals. Se’n diu lluita de classes i Marx en va explicar encertadament els principis, tot i que ell va dir que era aquest el motor de la història i altres pensem que tot i que segurament és el principal no és l’únic.
En tot cas, ara el que cal és trencar l’escenari que ens han marcat, el clos on ens deixen moure. Sortim al carrer a hores no permeses i ocupem places i carrers sense permís, plantant-los cara. I, quan ens posem d’acord, seguint una proposta o altra, deixem de pagar un mes o dos o tres, fins que s’asseguin a negociar. Per fer-ho cal que siguem no una persona, dues o mil, sinó centenars de milers, milions, perquè som milions els perjudicats pel seu afany de lucre sense fi. En això encara avui depenen de nosaltres i per molts lladres que tinguin asseguts als seus consells d’administració (bona part dels polítics d’ara hi acabaran) els seus ingressos depenen dels nostres diners.
Posem-nos-hi ja o en tres dies haurem de lamentar morts de fred i en serem culpables totes i tots, no només els lladres que amb la seva avarícia han posat el preu de l’electricitat pels núvols mentre, per por al virus, a les porres o al què diran, ens ho miràvem des de la pantalla del nostre ordinador.