Diràs que ara que el telenotícies ja no obre amb un recompte de morts (mort segons Espanya, segons Catalunya i segons tanatoris) queda més lloc per parlar d’altres temes que passen al món i que ens dibuixen un panorama del que vindrà a ser l’empastifada que ens quedarà quan s’obrin les portes de “la nova normalitat”.
Lluny queden els plàcids dies de temoreta, en què sortíem a aplaudir a les vuit de la tarda (al principi a les vuit era nit fosca, ho recordeu?) i aprofitàvem per comentar la jugada amb la veïna. Quins quadros, Mari, com mos hem de vore, veigues tu. Natros hem aprofitat per pintar la terrassa. Natros l’almacén. Bueno, anem a sopar. Au, hasta demà.
Queden lluny i he de dir que en certa manera enyoro aquell parèntesi en què només importava no contagiar-se (i conseqüentment, no morir-se). I la resta (la no escola, l’emergència climàtica, l’Íbex 35, l’auge del feixisme, les bufetades que s’escapen allà callà dins d’algunes cases tancades) quedaven en un llunyíssim segon pla.
Suposo que és normal que a mesura que mos van desconfinant (i ho fan sota el grandiloqüentíssim nom de “La desescalada”, com si fos una superproducció de Hollywood quan a efectes bàsicament consisteix a anar anant cada vegada més a fer talladets i canyes a les terrasses dels bars) van equilibrant-se les importàncies dels altres problemes que són gairebé tan importants com no morir-te.
Que ho preguntin als amics de George Floyd, l’últim dels estatunidencs assassinats per la poli una mica perquè sí, una mica per ser negre, amb el tarat de Trump al volant soltant disbarats i estupideses racistes (i compte, a vegades simplement estupideses en si, com allò de beure desinfectant) per tots els canals de què disposa. O, no marxem tan lluny, que ho preguntin als temporers africans que dormen al ras a Lleida, que no els volen als hotels ni pagant per avançat, i és igual que estiguem en pandèmia, mentre la Paeria s’ho mira i el Govern nostre ho permet.
Confesso que aquesta setmana he vist un vídeo que m’ha encantat: un dels manifestants per l’assassinat de George Floyd va robar un cavall a la poli i el muntava a tota hòstia pels carrers de la ciutat. Suposo que arriba un punt en què només l’absència de por et fa una mica lliure. I ara que en el nostre univers de privilegiats la gent comencem a treure el cap dels blocs de pisos perquè ens han dit que el risc de contagi és menor, anirem recuperant engrunes de llibertat descafeïnada per adonar-nos del merdam que sustenta aquest món avui més malmès si mirem a banda i banda. Tot i que en el fons ho sabíem, que l’empastifada sempre ha estat aquí.