Indubtablement Ramon Berenguer IV va ser un dels comtes-reis més rellevants que va donar el nostre país. No és estrany que la denominació d’un gran comte català servís per donar nom a l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, creat en ple franquisme i finit a finals del segle passat. L’historiador Sergi Borrallo, responsable de l’Arxiu General de la Diputació de Tarragona, i que substitueix Eugeni Perea després de la seva jubilació, ha publicat el seu segon llibre titulat l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (1951-1996), que va editar fa uns mesos (2019) la mateixa Diputació de Tarragona. El primer llibre fou l’Associació juvenil Colla de Joves de l’Aleixar. 20è aniversari (1993-2013), del 2018.
Es tracta d’un llibre ben documentat i molt precís que interessarà a aquells que vulguin conèixer les institucions i entitats culturals que han tingut una activitat notable en la història del Camp de Tarragona i la seva demarcació. I encurioseix l’evolució que va seguir l’Institut, lògicament forçada pel pragmatisme que imposava el moment i també per la mentalitat de l’època, que va partir d’un regionalisme bien entendido a un ens catalanista promotor de l’autoestima d’àmbit local i nacional. Eren les escletxes que hi havia aleshores per esquivar mínimament el règim franquista i que alguns aprofitaven.
Tal com explica Borrallo, l’Institut «es va concebre, l’any 1944, per iniciativa d’Enric Olivé Martínez (Cambrils, 1914 – Tarragona, 2004), gestor de la Comissió de Cultura de la Diputació de Tarragona, a petició d’un grup de tarragonins vinculats a diferents camps d’investigació, especialment l’artístic, i que necessitaven el suport d’una institució per poder publicar els seus estudis i investigacions». Però la proposta inicial trigà uns quants anys a prosperar i no fou fins el 22 de desembre de 1951 que es constituí. La inauguració oficial tindria lloc el 21 de febrer de 1952. L’Institut tarragoní prenia com a model, com a mínim pel que es referia a la redacció dels Estatuts, l’Institut d’Estudis Ilerdenses, creat el 1942 per persones afectes al règim.
Abans de triar el nom definitiu i oficial de l’Institut, hi va haver algunes vacil·lacions: primer Instituto Tarraconense de Cultura, després Instituto Ramón Berenguer IV i finalment el nom que coneixem però aleshores en castellà: Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV. El 1977 és quan el nom queda fixat oficialment en català. Per mandat dels Estatuts, el seu president ha de ser el president de la Diputació de Tarragona.
Al llarg de la seva història l’Institut tingué quatre directors, un càrrec que anava lligat a la figura del vice-president: Manuel de Montoliu, Salvador Vilaseca, Pere Batlle i Francesc Xavier Ricomà. Tots ells, i els seus equips, van fer les seves aportacions: Montoliu, un dels impulsors de l’Institut, i malgrat la seva trajectòria erràtica dins del catalanisme (en tant que regionalista devia ser una persona de confiança del règim), va destacar per ser-ne el primer director i per dedicar-s’hi «en cos i ànima», segons diu Borrallo; Vilaseca va crear una xarxa potent de persones interessades en l’arqueologia (aficionats, pagesos...), i també va treballar força la història de la medicina; Batlle, que va ser president de Reial Societat Arqueològica de Tarragona i director del seu butlletí, fou un bon investigador, i durant el seu mandat es va crear el Museu d’Art Modern de Tarragona el 1976 (Ricomà hi va tenir molt a veure) i van tenir lloc els primers cursos de català; i Ricomà, que va ser en el càrrec 17 anys, va donar un nou impuls, una nova perspectiva i més modernitat i projecció a la nova etapa de la institució. Per alguns ha estat el director més important. Cal tenir present que aquest nou marc general de l’etapa de Ricomà coincideix amb l’entrada de la democràcia i el nou aire fresc que hi va portar, cosa que per l’Institut va comportar, per exemple, un canvi en la línia de les publicacions: es van editar més llibres, i la majoria en català, i es van començar a publicar les guies dels pobles de la col·lecció “Els llibres de la Medusa”. És a partir de 1977 que neixen centres d’estudis locals i comarcals i que s’adhereixen a l’Institut d’Estudis Tarraconenses: el de la Conca de Barberà, el d’Altafulla, el d’Alcover, etc.
El llibre de Borrallo està estructurat en diversos apartats que desgranen les interioritats i la trajectòria de la institució: la fundació, l’organització, el personal que hi va tenir, la representació institucional i les relacions externes, les seus socials, el patrimoni artístic i documental, els llegats, l’economia, l’activitat i la seva dissolució. I tota aquesta documentació, aplegada i ordenada en un volum de 142 pàgines, demostra que l’Institut d’Estudis Tarraconenses va ser una institució important i amb una activitat ingent durant els seus 45 anys d’existència.
Segurament un dels fets remarcables de la Institució rau en la quantitat de llibres que va editar així com un nombre considerable de monografies d’estudis locals que va impulsar sobretot a través de les beques Antoni Agustí i Manuel de Montoliu. Impressionen els quadres del llibre amb les 239 publicacions que van veure la llum entre 1952 i 1999, i a més amb destacats estudiosos del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre, i fins i tot de més enllà: Salvador Vilaseca, Ramon Amigó, Amadeu J. Soberanas, Pascual Scanu, Anton Monner, Olga Xirinacs, Xavier Ricomà, Jaume Sabaté Alentorn, Ramon Miravall, Artur Bladé, Ferran Jové, Fina Anglès, Rossend Escolà, Jaume Massó, Josep Bargalló, Albert Manent, Joan Miquel Ventós, Josep Maria Domingo, Rosa Cabré...
Paral·lelament, l’Institut va convocar concursos de narracions, premis, conferències, col·loquis i simposis que tractaven temes literaris, històrics, lingüístics, artístics, arqueològics... Les conferències i les exposicions –aquestes sobretot els anys vuitanta– tingueren un pes remarcable, i fins i tot es promocionà les excavacions arqueològiques. També va dur a terme recitals de poesia, cursos, classes de català i fins un servei de biblioteca.
La institució, tot i tenir, segons les etapes, força llibertat d’actuació i amb una col·laboració destacable de persones vinculades a la societat civil, sempre va estar aixoplugada sota el paraigües de la Diputació de Tarragona. La seva dissolució, segurament evitable, va tenir lloc el 1996. Borrallo n’apunta diverses causes, però la falta de recursos econòmics en va ser la principal.
I ara i aquí caldria preguntar-nos si avui tindria sentit crear de nou un Institut d’Estudis Tarraconenses adaptat als nous temps. Personalment penso que sí, que seria desitjable. Si existeix l’Institut d’Estudis Ilerdencs i l’Institut d’Estudis Gironins, per què no un per a les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre? La demarcació de Barcelona és un món a part, però compta, entre d’altres instituts locals, amb el potent Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), que depèn de l’Ajuntament del Cap i casal. Certament, existeix el Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, que, tot i que en teoria abasta tot el Camp de Tarragona, a la pràctica se centra en la ciutat de Tarragona. Allò important de totes aquestes institucions és que connectin amb la tradició i la societat i que tinguin una funció cultural i social efectiva. Si tocant l’àmbit cultural existeix la Revista de Girona i la Revista Ara Lleida (aquesta més turística que cultural, tot i que també es parla de patrimoni), ¿per què no una Revista de Tarragona – Terres de l’Ebre? L’any 2000 va existir la revista Clau. Revista de cultura, però va ser tan efímera que només se’n publicà un sol número. I posteriorment hi va haver un altre intent, des de dins mateix de la Diputació, de crear una revista cultural, però per desgràcia no va prosperar. Actualment tenim revistes de qualitat com Destinació Tarragona, Viu a fons, NW i altres, però o bé no tracten exclusivament el camp de la cultura o bé se subscriuen en una ciutat o comarca concrets.
El llibre de Sergi Borrallo és molt benvingut per conèixer i cartografiar més la pròpia història, en aquest cas local, comarcal i regional. Cal celebrar que la Diputació de Tarragona mantingui oberta la Biblioteca Virtual Ramon Berenguer IV, on es poden rescatar, comprant-los en paper o consultant-los en digital, tots els llibres que va editar, però, si el nou món que sorgirà després del Covid-19 ens ho permet, estaria bé repensar la conveniència d’un institut de cultura per a les comarques tarragonines que, amb el temps, edités una revista que cohesionés encara més el territori.