El Govern espanyol ha acordat recentment amb els seus socis de legislatura un nou projecte de llei d'habitatge. Quin és el possible impacte d'aquesta norma per al mercat immobiliari i les famílies?
Una llei d'habitatge suposa un avenç, especialment en dos sentits:
- En el sentit normatiu, es redacta d'acord amb el dret constitucional i la jurisprudència. En la línia dels instruments fiscals per facilitar l'accés a l'habitatge i els plans estatals prèviament adoptats, permet que el legislador estatal ofereixi un instrument de referència, respectant les competències exclusives de les comunitats autònomes en la matèria.
- És un avenç en el debat entre la funció social de l'habitatge, segons l'article 47 de la Constitució espanyola, i la seva consideració com un bé econòmic, no només per allotjar-se sinó per invertir, per part de les llars, famílies i actors econòmics diversos.
Totes dues aproximacions (social i econòmica) xoquen, quan no haurien de ser irreconciliables, si bé és cert que els límits són borrosos. En alguns punts, el xoc entre drets socials i econòmics porta a conseqüències violentes, la màxima expressió de les quals (o almenys una d'elles) és el desallotjament de famílies vulnerables, amb menors d'edat, sense alternativa residencial. Fins ara, el marc legislatiu donava suport a propietaris de múltiples immobles i permetia que els habitatges construïts per ser habitatges socials –és a dir, edificats amb diners públics– poguessin ser venuts a fons d'inversió amb el beneplàcit dels poders polítics.
Es pot deixar a famílies i nens al carrer mentre es fa costat als poders econòmics? No es pot mantenir un equilibri entre drets socials i drets econòmics?
Infància i dret a l’habitatge
En realitzar una cerca per paraules clau en el text previ de la llei d'habitatge, pot comprovar-se que apareixen quinze referències a la noció de família i els seus derivats (familiar(s), etc.), quatre referències a menors d'edat, però cap a infància, ni a nens, nenes o adolescents. Tampoc apareixen, de moment, a les últimes modificacions acordades.
D'altra banda, es fan vuit referències al dret a la no discriminació, que s'aplica a tota mena de discriminació. Quan s'especifica el seu caràcter, s'esmenta la lluita «contra totes les formes de discriminació i violència, especialment en matèria de gènere», però es deixa fora esmentar explícitament a la no discriminació en termes d'edat, que és la qüestió que aquí ens ocupa.
Si la norma pretén donar suport al dret constitucional a un habitatge digne i adequat a preu assequible, com ressalta en la seva exposició de motius, resulta sorprenent que no hagi oferit un major protagonisme al criteri de l'edat.
L'accés com a tal no depèn estrictament de l'edat, ja que solen ser majors d'edat els que porten el pes de la decisió quan es tracta de l'accés a l'habitatge. No obstant això, existeixen indicis de discriminació en l'accés a l'habitatge pel fet de tenir fills, especialment en el cas de la població que viu en lloguers. Així ho han assenyalat algunes periodistes, i un informe recent de l'associació Provivienda, com a motiu afegit de discriminació en el cas de la població estrangera.
Incloure el criteri d'edat en la llei d'habitatge dilataria els marges del marc de referència per al respecte de la funció social de l'habitatge com a dret constitucional. Seria un argument més, alineat també amb instruments internacionals com comunicacions individuals i informes del Comitè dels Drets del Nen i del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides, i la Garantia Infantil Europea de la Unió Europea.
Baixa fecunditat
La baixa fecunditat de la societat espanyola sembla ser una realitat que preocupa al conjunt dels grups parlamentaris, encara que l'argumentació dels uns i dels altres sigui diferent sobre aquest tema. En el cas dels partits d'esquerra, aquesta preocupació s'articula entorn de polítiques redistributives i d'equitat, mentre que els partits de dreta mostren major preocupació per la reproducció social de valors.
Si la preocupació per la situació dels nens, nenes i adolescents és compartida, encara que sigui per motius diferents, sembla legítim pensar que la qüestió de la infància (la població menor d'edat) hauria de ser transversal a les polítiques i normatives adoptades.
A més, l'equilibri per edats és una de les claus per a la sostenibilitat del sistema de pensions a mitjà i llarg termini. I per descomptat, la protecció dels drets de la infància hauria d'adquirir un caràcter central per raons democràtiques.
En poques paraules, si volem més naixements, caldrà oferir a la infància i als seus progenitors millors condicions de vida i, en aquest cas, d'habitatge (a més de treball, conciliació, salut, etc.).
Drets de la infància
Enfront de les incerteses provocades per la multiplicació de crisis en una societat del risc, si les llars i les famílies no disposen de majors garanties institucionals i estatals, és difícil que neixin més nens, al marge dels debats sobre la seva manera de gestació. El benestar no només depèn dels recursos propis i les xarxes de suport, ni tan sols per als grups socials amb major capacitat adquisitiva.
A banda dels instruments de les Nacions Unides i la Garantia Infantil Europea, la funció social de l'habitatge en la infància podria nodrir-se de les iniciatives de prohabitatge, Save The Children o UNICEF. D'aquesta manera, els drets de la infància podrien reforçar el dret a un habitatge digne i adequat, a preu assequible, en l'esperit de la legislació que s’ha proposat.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.