En aquest moment no podem negar l’evidència que el català és una llengua en retrocés, quantitativament pel que fa a parlants i que està malalta quant a qualitat lingüística. Només cal passejar pel carrer, ser conscients de la no presència a les xarxes o fer una ullada als mitjans públics catalans per detectar-ne les mancances o el que és pitjor, l’extensió d’aquesta llengua contaminada i pobra cap a la població en general.
Tanmateix, lluny de plors i lamentacions, ens toca fer-la viure, primer fent-la servir i segon amb polítiques i pressupost.
Si diem que la llengua és troncal tant en la vida individual com en la col·lectiva, que la llengua és comunicació, que la llengua, la de cadascú en particular, ens forma en la manera de viure i de sentir, tothom hi estarà d’acord, són obvietats.
Així doncs, també hem d’entendre que l’ús que se’n faci, la normativa que l’hagi de regir o la convivència amb les llengües en contacte formi part de la defensa de drets fonamentals i per posar al centre de les polítiques. Al capdavall es tracta de vida, de cura d’una cultura, d’una comunitat.
Per tant, si som dels que creiem en les polítiques públiques en tots els àmbits, també hem de tenir un posicionament polític pel que fa a la llengua i contemplar-ne totes les derivades com el que és, una qüestió comunitària, pública.
Sabem que fins que no tinguem un estat propi amb el català i l’aranès com a llengües oficials, no podrem governar ni aquesta àrea ni cap altra, però aquest argument no ha de servir d’excusa quedar-nos de braços plegats. Estem obligats a redignificar el català i planificar-ne el present i el futur com una qüestió d’Estat.
Tenim molts deures que passen per assumir i complir una sèrie compromisos que la política ha abandonat i que fan que els parlants ens sentim desprotegits i sense eines més enllà de les nostres actituds personals.
Per això cal treballar en molts sentits, sense ser exhaustius, aquests en poden ser uns quants:
–Renovar la llei de política lingüística de l’any 1998 i actualitzar-la en funció de les necessitats actuals. La llei ha de ser clara, concisa i vinculant i, sobretot, s’ha d’aplicar.
–Crear una conselleria de política lingüística autònoma d’ensenyament i cultura dotada de recursos humans i econòmics i que tingui poder legal per fer complir la llei d’acord amb la regulació que se’n faci.
–Desplegar un programa d’acollida (que hauria d’existir a nivell social i cultural, llengua inclosa i a través dels Ajuntaments) de veritat amb recursos humans i econòmics i tractar les persones que arriben d’altres parlars com a nous parlants del català.
–Renovar de dalt a baix el sistema d’immersió lingüística, tenint en compte els contextos actuals i, sobretot, desplegar-la amb el rigor que marcarà. Això amb la finalitat que el català torni a ser la llengua de cohesió d’una societat amb més de 300 llengües, ens iguali a tots per damunt de privilegis i amb igualtat d’oportunitats. Revisió en tots els àmbits educatius: primària, secundària, universitat.
–Reciclar el professorat de totes les etapes de la vida formativa que no demostrin un ús correcte del català, tant parlat com escrit per poder oferir un ensenyament en català de qualitat com a llengua vehicular.
–Aplicar això mateix a tot el personal de l’administració pública de dalt a baix i fer èmfasi especial en àrees com la justícia i els centres d’atenció a la salut.
–Exigir el català de qualitat als mitjans de comunicació, especialment als que pertanyen a la CCMA, entre els quals TV3 i Catalunya Ràdio.
–Revisar la funció dels Centres de Normalització Lingüística i adaptar-los a les necessitats actuals i fer èmfasi en la continuïtat d’aprenentatge de persones d’altres parles.
–Facilitar els camins necessaris perquè el català sigui present a Internet en qualsevol classe de contingut i xarxa amb una dotació econòmica real que ho faci possible. Prioritàriament en els continguts que es dirigeixen a la població de quaranta anys en avall que n’és la més afectada.
–Aprofitar o crear les estructures que calen per planificar i executar conjuntament accions amb tot el territori dels Països Catalans.
–Tractar totes les altres llengües que es parlen al nostre territori amb el mateix respecte com a expressions culturals d’altres indrets que conviuen amb nosaltres. Articular una manera que aquests parlants les puguin estudiar i conservar i, per tant, aquest ha de ser un punt a treballar de manera ràpida i aplicable. Situar el paper del castellà, del francès i de l’anglès, les dues primeres com a llengües amb presència al territori català i la tercera com a llengua de comunicació global.
–Donar suport logístic, econòmic i de divulgació de campanyes d’ús del català a la manera del “No em canviïs la llengua” impulsada per persones d’altres parles que viuen aquí. Entendre que la seva implicació és imprescindible perquè el català no sigui una llengua subordinada.
En definitiva, de la mateixa manera que tenim molt clar que hem de transmetre els nostres paisatges i cuidar-los, posseïm una llengua de la qual som responsables i, com a societat i com a individus, tenim el deure de protegir-la i fer-la servir.