La darrera cosa no estrictament necessària que vaig comprar abans del confinament va ser un llibre. El tenien a una capsa, en una cadira, a la porta d’una papereria-premsa que ni tan sols obri els diumenges. Dos per un euro, però jo només m’havia encaterinat de El libro de las flores. Un quadernet d’un absurd inversament proporcional al seu preu. Vell, ple de dibuixos, poemes aleatoris, i informació mal maquetada.
A l’última eixida que vam fer vam prendre un camí qualsevol del terme de Riudecanyes, d’on vam collir les flors que trobàvem, sorprenentment diverses. En vam fer dos ramellets i els vam presentar en sengles gots, l’un a l’entrada de casa, l’altre a la taula del menjador, i hi vaig voler ancorar el pensament. Tinc una capacitat extraordinària per abstraure’m i soc capaç de generar un univers sencer entre les flors de la taula i jo, en un instant. Però tot i que aquesta habilitat m’ha sigut útil en el passat, ara perd el seu sentit car la intimitat (entenent el pensament com l’esfera pràcticament més íntima) i la realitat es troben tan barrejades que a estones em costa distingir-les.
Diuen que a la tele han dit que millor no tirar les roses de Sant Jordi perquè serviran pels morts. Soroll de trencadissa. Segons el Libro de las flores, les roses vermelles signifiquen amor apasionado. La calèndula, en canvi, diu la tristesa. Deu ser, pense, perquè té propietats cicatritzants. El codi de les flors ve d’antic i el desconec, però que són una constant entre l’amor i la mort, això sí que ho sé.
En l’any que vaig viure vora una via de tren ara en desús, va aparèixer un dia un ramell de flors fresques al pas a nivell. Havien eixit notícies de morts per accidents a les vies, però més cap allà, no ací. D’éstes no se sabia res. Mesos després, quan les flors ja eren de plàstic, la mestressa del quiosc ho explicava a una veïna: un jove s’hi havia suïcidat. Soroll de trencadissa. I un silenci, després, com un envasat al buit. Abans d’això, el mateix silenci però sense nom. I una altra vegada els meus pensaments fondejats a unes flors. El dolor d'algú altre fondejat a les mateixes flors. Entre les flors i nosaltres hi ha un vincle que es materialitza amb el llenguatge; les flors que vam portar a casa deuen tindre un nom, però no el sé, ni m’interessa, car la relació entre elles i els botànics que les anomenaren no és la nostra i jo les signifique d’una altra manera. Només vull d’elles que em facen d’àncora ara que tot es mou tan ràpid i tan lent que sembla impossible trobar el centre de gravetat. Només vull d’elles que se’m graven al cap, abans de marcir-se, i poder abstraure’m fins retrobar-les, quan em calga. I tots sabem que ens caldran, les àncores.