Fa un parell d’anys em vaig veure obligada a desfer-me de la meva biblioteca personal. No era conscient dels llibres que havia acumulat en tots aquests anys, i encara menys del volum que ocupaven, ni de com pesaven. Quan vaig deixar casa meva, vaig pensar que els llibres havien de venir amb mi, però a mesura que els anava buidant del seu lloc original veia com anaven perdent sentit. Vaig haver de passar el dol.
Tampoc era conscient de com la meva biblioteca em definia, de com ens assemblàvem, fins al dia que va venir un noi del Reread, una llibreria de llibres venturers —com en diem a casa— per comprar-me els llibres que no em podia quedar. En tenia massa. Feia uns dies que omplien una habitació sencera, estaven callats, recolzats en piles a la paret, formant torres, com les pilae d’unes termes romanes que sostenen la sala per on passa l’escalfor, columnes vertebrals, tortes i luxades, que se sostenien amb fragilitat.
Aquell noi, molt més jove que jo, anava examinant cada una de les piles, llibre a llibre i afirmava —com si estigués en possessió de la veritat amb aquella insolència pròpia de la joventut— si el llibre era bo o no, si passava el control o el podia llençar directament a les escombraries. Dels centenars de llibres que tenia se’n va emportar uns tres-cents, pels quals em va donar poc més de seixanta euros, vint cèntims per cadascun. N’hi havia que m’havien costat deu vegades més. Abans de marxar i després d’interessar-me pels criteris que emprava per determinar la utilitat o no d’un llibre em va etzibar que la meva biblioteca responia a les etiquetes de culta i femenina. Va deixar tota l’habitació de llibres escampats per terra, com si hi hagués passat un terratrèmol, i em va deixar remenada i buida.
Els que m’havien acompanyat en edat escolar, els vaig portar en bosses de supermercat a la biblioteca de l’institut on treballava, per si a algú estudiant li podien servir. Els clàssics universals se segueixen llegint encara, pensava.
Vaig quedar-me aquells que formaven part de la meva formació i aquells que m’havien sostingut i acompanyat fins ara, que havien marcat un camí de llambordes alades, un camí que cada vegada es definia més i que havia arribat a lloc. Els llibres de Tria la teva aventura i el d’aquella noia, l’Anna, que anava a passar l'estiu amb els seus tiets al poble, Els contes de la Rodoreda, els lírics arcaics de Ferraté, la Insostenible lleugeresa de l’ésser, els Cien años de soledad amb l’esquema en un DIN-A3 de tota la família, el No digas que fue un sueño del Terenci Moix… Aquells que recordava exactament quan i on els havia llegit. I tots els meus clàssics grecs i romans, és clar.
Cada dia en compro menys de llibres i utilitzo més les biblioteques. La idea d'emmagatzemar i de posseir tots els llibres del món només se li podia acudir a un grec i, com moltes de les idees gregues, és una utopia i un somni. I també a un home que volgués el poder. Va ser el somni d’Alexandre, que va continuar Ptolomeu. Quant d’espai ocupen tots els llibres que s’han escrit? El catàleg de la biblioteca d'Alexandria ocupava almenys cent vint rotllos de papir, cinc vegades més que la Ilíada d’Homer. Aquests dies he llegit no sé on que la biblioteca personal és un projecte vital i que no cal llegir tots els llibres que posseïm.
No sé si recordeu aquella típica pregunta —que per cert no sé a qui se li devia acudir— de quin llibre t’enduries a una illa deserta. Jo m’hi enduria la Bernat Metge sencera. I si només hagués de ser un, doncs no ho tinc clar. Dels d’ara, cap. M’he hagut de refugiar en un altre temps i una altra pàtria. Probablement triaria la Ilíada i l'Odissea, si les entenem com un corpus. Si no, potser pel fet de ser en una illa deserta, triaria l’Odissea. Que ja n’hi ha prou de guerra, de tanta guerra. I em creuria a dies Circe i a dies Odisseu. I intentaria construir un rai i escapar-me o pregar als déus que m’ajudessin, cridar que no sóc ningú mentre m’escapo de Polifem i caure en braços de Calipso.
Però, sé que en el fons tots els llibres que he llegit serien amb mi. I que els podria repensar i explicar, si a l’illa hi trobés algú. I en crearia de nous, noves epopeies, noves fundacions, en una oralitat absoluta, en un retorn al paradís.
Fa dies que em vaig despertar amb un pensament pertorbador. Amb l’edat que tinc vaig comprendre que no tindria temps de llegir tots els llibres que volia llegir. I ja no dic de rellegir-ne alguns dels que havia llegit fa temps i ja no recordava. La solució a aquesta angoixa va ser una gran pregunta: i si deixés de llegir? Si ja no llegís mai més cap llibre? O potser encara millor, si decidís només llegir sempre el mateix llibre? Cada vegada em costa més llegir. I cada vegada costa més que un llibre m’atrapi. A l’any es publiquen més d’11.000 llibres en català i més de 80.000 en castellà a tot l’Estat. És impossible llegir-los tots. Però és possible viure tota una vida sense llegir ni un sol llibre?
Fa poc he après a escriure sense teclejar les lletres a l’ordinador. Les hi dicto. Com Cèsar dictant els seus comentaris o com Ciceró a Àtic, el seu editor. Em pregunto si és necessari fins i tot aprendre a escriure. I per a què ho és. Molts mestres no han escrit res. La Ilíada i l'Odissea eren les enciclopèdies orals dels grecs, com diu Irene Vallejo. Precisament, vaig estar aquesta setmana discutint sobre el tema dels llibres amb el llibre més venut del moment. Ara són temps de podcasts i de vídeos. El meu fill dicta a la tablet el que vol que li busqui. Han aparegut assistents virtuals. Curiosament dones. I Alexa ens connecta precisament amb la Biblioteca d’Alexandria. De sobte tinc una revelació horrible, un pensament esgarrifós: i si arribés a ser substituïda per Aina, l'assistent catalana? I si ja no calguessin professores?
Continuarà.