Tomasi di Lampedusa només va escriure una novel·la que no va veure publicada en vida. Després d’un viatge amb el seu cosí Lucio Piccolo a San Pellegrino Terme el 1954 on va conèixer, entre d’altres, a Eugenio Montale, en tornar al seu Palerm natal va decidir posar-se a escriure Il Gattopardo. S’hi va estar dos anys per explicar-nos, des dels ulls del príncep de Salina, aristòcrata sicilià basat en el besavi de l’autor, el pas del poder de l’aristocràcia a la burgesia en el marc del Risorgimento italià. Ni Einaudi ni Mondadori no van voler-la al seu catàleg, fet que va tocar l’autor. Va ser Giorgio Bassani el qui la fer publicar a Feltrinelli el 1958. Di Lampedusa havia mort un any abans.
La grandesa de El Gattopardo rau en el fet que di Lampedusa no jutja en cap moment ni els fets ni els personatges. A través dels ulls d’aquest Fabrizio de Salina assistirem a l’esllanguiment de l’aristocràcia, que en aquest cas és la siciliana però que podria ser qualsevol altra, per una burgesia que malda per remenar les cireres. La capacitat d’instal·lar-nos com a espectadors de fila zero en els pesars habituals d’aquest aristòcrata, malgrat que molts ens semblin superflus i banals, la tendresa humana de fons tan ben afaiçonada, fa que empatitzem des de dins en la seva decrepitud que personalitza l’extinció d’un món que ja no tornarà mai. Luchino Visconti, el 1963, va fer-ne una gran pel·lícula. Visconti llegeix bé la novel·la i tot que de vegades canvia l’ordre d’alguns parlaments, segueix el fil del llibre; Giuseppe Rotunno signa una fotografia preciosa.
«La novel·la ha donat aquella frase que s’ensenya a primer de tertulianisme, allò que tot ha de canviar perquè no canviï res».
La novel·la ha donat aquella frase que s’ensenya a primer de tertulianisme, allò que tot ha de canviar perquè no canviï res. La diu Tancredi, nebot del príncep i protegit, al principi de la novel·la. El príncep s’està afaitant, anit baixà a Palerm a veure una barjaula. Va veure llum a casa del seu nebot i li pregunta què feia tan tard. Aquest li torna la tafaneria interrogant-lo pel mateix: va fitar el seu carruatge en un control. Tancredi ve a acomiadar-se; s’afegirà a les tropes de Garibaldi. El príncep li retreu que no hi ha de fer res amb aquesta gentussa, que ell ha d’estar al costat del rei. Tancredi respon: «si no ens hi fiquem nosaltres, aquesta gent són capaços de declarar-te la República. Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï. No sé si m’entens…» La traducció és la de Pau Vidal.
Podria haver passat que a principis del 2017 en una cambra o altra, un aristòcrata de l’Íbex, mentre es passava la màquina d’afaitar per la cara —una ucraïnesa d’ulls grossos havia sortit feia un moment amb un feix de bitllets al bolso— va veure entrar un d’aquells soldadets de la política encara il·lusionats per canviar les coses i que el príncep de les finances ja havia fet servir més d’una vegada per afavorir algun amic, amb una estelada per capa. Potser sí que l’aristòcrata dels mercats va esgarrifar-se un moment en veure la indumentària del jove polític i va bramar que què coi feia amb aquell drap?, que érem a Espanya i que sempre hi seríem. Potser el polític, burleta, va tocar l’espatlla del príncep de les accions i va tranquil·litzar-lo amb unes paraules molt semblants a les de Tancredi. Satisfet davant el mirall, un Salina del segle XXI va acceptar aquell mal menor davant el perill d’una República Catalana. «Tot cap per avall perquè res no es mogui de lloc». Les mans, mentre es posava aftershave, tapaven parcialment un somriure de llop, més que de guepard. Podria haver passat.