Un dels records més entranyables que conservo del meu pas per la gran empresa privada és la gestió imaginativa del personal. Sovint, qualsevol matí, et trobaves amb un nou company. Ningú no sabia qui l’havia fitxat, de qui era parent, quins eren els seus mèrits, per què havia entrat directament en el comandament intermedi d’algun departament a l’atzar, escalant en la jerarquia per davant de gent que feia cinc-cents anys que treballava a l’empresa i que segurament es mereixia més l’ascens. En definitiva què collons hi fotia allà.
Moltes vegades era un noi o una noia amb molts estudis i màsters, que en teoria sabia parlar idiomes, però sense puta idea del negoci. Venia imposat a dit des de Barcelona o, més sovint i tot, des de Madrid, que és on hi ha el poder real, tant públic com privat. Naturalment, no sabia res i, per a més humiliació, el treballador xusquero experimentat al qual li havia robat el lloc encara li havia d’ensenyar què havia de fer. Entraven de segons de departament, i en alguns casos eren projectes d’alts executius que els directors i consellers delegats volien foguejar. En els altres, no s’esperava que treballessin pas, eren directament espies de la direcció, trepes que consagraven de bon començament la seva carrera professional a ser uns bons vigilants del camp de concentració i a ser ben vistos pels amos.
Els més espavilats, que entenien la seva posició poc popular, dedicaven el gruix de la seva jornada laboral a fer-se simpàtics. Tenien molta mà esquerra entre les secretàries i els encarregats, a qui complimentaven amb croissantets de xocolata i amb qui sempre tenien a punt xavalla per convidar a la màquina de cafès. Però no solien perdre de vista la seva particular comesa, que era informar els jefes dels moviments de les tropes: cada tarda, abans de plegar, trucaven sigil·losament als despatxos dels peixos grossos i feien els corresponents informes i delacions.
Tot això era més o menys assumit i comportat. Però al cap d’un any o dos començaven els problemes. Sempre hi havia algun d’aquests individus que no es conformava amb el paper de capatàs de la plantació, s’impacientava i volia més. Algun —els de menys personalitat, de vegades amb l’orella menjada pel marit i la muller— s’envalentia i un dia el veies entrar per la porta amb el pit inflat i la mirada dura característica del qui vol transmetre que ‘aquí mano jo’. Al capdavall, el carallot era subdirector d’alguna cosa, hi deia a la seva targeta de visita. Llavors era quan es tornaven perillosos. Fotien fora algú arbitràriament, per marcar territori o començaven a voler implementar protocols burocràtics enrevessats que només poguessin controlar ells.
Tenir un poder conferit, un fals poder nominal, i no tenir ni puta idea de manar és una combinació explosiva, que pot portar qualsevol organització a la ruïna. Al final, aquesta mena de perfils es vicien i obliden la seva raó de ser i el seu objectiu principal: no fer res, més enllà de vestir trajos i vestits-jaqueta, somriure i acontentar els patrons.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Hi ha indicis severs que la Generalitat es troba en aquesta fase de confusió i perill. Tothom sap que des de l’aplicació de l’Article 155 la cambra de representants catalana i el Govern són organismes buidats de poder, un decorat de cartró que es manté per no haver de donar més explicacions a Europa. Un organisme de control colonial que només té autoritat legislativa sobre la màquina de cafè i per escollir si ha de dispensar latte machiattos o rooibos. I capacitat executiva per repartir les monedes entre els més afectes. La complicació ve ara, quan els diputats i consellers estan oblidant l’statu quo vigent i, com aquell palanganes posat a l’empresa per la direcció de Madrid, volen fer coses. No heu de fer res, subnormals. I quan ho fan, esclar, la caguen.
N’estem tenint cada dia més exemples. Ho hem vist, posem per cas, amb la reforma de la Llei de Política Lingüística. Per donar compliment a la famosa sentència del 25% de castellà a les escoles, no hi havia cap necessitat de passar una llei troncal pel Parlament i deixar-la potinejar pels socialistes clarament interessats a devaluar-la i per uns partits processistes captius i desarmats, dominats pel xantatge humiliant de l’Estat. Era tan senzill com no fer res i forçar els mecanismes judicials i policials a fer complir, des del Govern, el que volguessin. Ja no ve d’aquí. En comptes d’això, el Parlament ha preferit prostituir-se un cop més i fer-li la feina fàcil al bwana. Un inside job en tota regla. Moltes gràcies imbècils, la Història us recordarà per això. De fet, per aquest afer truculent, pel cas de Pau Juvillà o simplement per una prevaricació de la qual cada dia es pot defensar menys, la presidenta del Parlament Laura Borràs ja hauria hagut de plegar.
També en tenim més exemples des de l’executiu. El passat 30 de novembre, sense anar més lluny, el Govern va aprovar per decret llei una reforma del Codi Civil tètrica segons la qual es pot suspendre el règim de visites dels fills només amb una denúncia per violència masclista, sense sentència judicial. Segons tots els experts psicològics i jurídics és fins i tot discutible que una sentència ferma pugui limitar aquest dret, en el sentit que la relació de parella no ha d’estar necessàriament vinculada amb la relació paternofilial. La figura de la violència vicària, tanmateix, subverteix aquest precepte fins ara assumit. No sé, pot ser que sigui raonable en molts casos, potser en la majoria, però a priori no sembla una posició progressista de la justícia, que hauria de ser rehabilitadora i garantista.
Més encara quan el decret té un biaix clarament populista provocat pel cas d’un menor assassinat. Un sol cas a Catalunya en tot 2021. Per tràgica que sigui la mort d’un nen a mans del seu pare, justifica això carregar-se un fonament bàsic de la democràcia moderna com la presumpció d’innocència? Els defensors de la mesura afirmen que això no és així, sinó que la suspensió de la relació entre un pare —sol ser un pare, no una mare— i un fill ha de tenir indicis. Però aquests indicis poden ser simplement una acusació, difícilment contrastable sense judici, de maltractament psicològic. Un pas que ens acosta tenebrosament al restabliment de la Inquisició. Aquest decret ja ha estat, com era d’esperar, pertinentment portat al Tribunal Constitucional, perquè no s’aguanta per enlloc. Amb pronòstic incert perquè la mesura està en perfecta sintonia amb les idees del Ministeri d’Igualtat, sota l'òrbita de Podemos. És trist haver de deixar en mans de la ultradreta espanyola la defensa d’un pilar tan bàsic de la justícia. És trist i ho pagarem car.
Sabem que qui no té feina el gat pentina, esclar. Però una institució amb 10.000 milions d’euros de pressupost que no té res a fer —més enllà de treure cafès de la màquina— i centenars de sous a justificar és un cavall en ple procés de desbocament. Si no ens apartem, ens pot atropellar.