La Mare de Déu de Misericòrdia compta amb 42 mantons, una trentena dels quals s'utilitzen al llarg de l'any per vestir la figura de la patrona de Reus. Al seu Santuari, les cambreres del temple s'encarreguen de canviar-li aquesta peça entre les que guarda, i que han anat arribant, majoritàriament, a través de les donacions de particulars i entitats.
Per explicar-nos com gestionen la cura i manteniment de la Mare de Déu i els seus mantons, ens trobem al Santuari de Misericòrdia amb Maria Teresa Piquer i Maria Núria Bertran, dues de les set cambreres del temple. «La Mare de Déu té 42 mantons, però n'hi ha uns deu que no se li poden tornar a posar», explica Maria Teresa Piquer. El motiu és el desgast que han patit amb el pas del temps, i que fa que sigui perillós utilitzar les teles si es volen conservar.
Més lligats als donants que a la litúrgia
Tot i que algunes celebracions litúrgiques marquen quin mantó se li posa a la Verge, en la majoria dels casos són els mateixos donants qui han demanat que se li posi algun dia concret. «Es van posant, per exemple, perquè la família que l'ha donat ha demanat que se li posi uns dies determinats, o perquè la Confraria que l'ha donat baixa al Santuari, i llavors li posem; n'hi ha d'altres que se li posen perquè correspon a alguna celebració important per la ciutat», aclareix.
«El dia que venen les Misericòrdies, posem el mantó que van donar elles, el dia de la Puríssima la posem de color blau, el dia de la Santíssima Trinitat també hi havia costum de posar un dels mantons més antics que hi havia...», afegeix. Admeten, però, que segueixen més el calendari establert pels donants, en part perquè permet canviar més sovint el mantó en segons quina època de l'any; «si no, la Mare de Déu hauria d'anar set setmanes de color morat».
Donacions de particulars i d'entitats
Un dels motius de fer donació d'un mantó, a banda de la voluntat esporàdica d'algun feligrès, és la Vintiquatrena. «Les nenes que acostumen a fer de Mare de Déu a la carrossa de les Festes de la Coronació, que es fan cada 25 anys i ho organitza la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia, o bé regalen el mantó que porta la nena, o en regalen un altre».
«El de l'última Vintiquatrena és un mantó blanc amb l'escut de la ciutat». Commemorant-se cada quart de segle, la de la Coronació és una de les celebracions més emblemàtiques al Santuari juntament amb les de l'aparició, que es festegen cada cent anys —la darrera vegada, l'any 1992—. Pel que fa a les entitats, les que més donacions acumulen, en conjunt, són les confraries.
L'antiguitat dels mantons
Els mantons són responsabilitat de les cambreres de Misericòrdia, que s'encarreguen «d'arreglar-los si n'hi ha algun de molt deteriorat, tot i que costa molt trobar la gent que avui en dia ho facin; generalment quan portes un mantell d'aquests per arreglar, la gent es posa les mans al cap; els més antics de tots ja no els arreglaria ningú», assegura. Habitualment se n'encarrega o la botiga El Barato, o una empresa de Saragossa.
L'antiguitat dels mantons o, almenys, de la seva arribada al Santuari no supera els vuitanta anys, però sí que hi ha peces fetes amb teles molt antigues. «La majoria dels mantons van desaparèixer amb la crema del Santuari i, apoc a poc, es van anar donant mantons nous per part de particulars, en alguns casos fets amb robes antiquíssimes», explica Maria Teresa Piquer.
Durant la Guerra Civil es va atacar el Santuari i s'hi va calar foc. A més de cremar les talles de fusta, retaules i altres elements, els mantons que hi haavia també van quedar consumits; és per això que els que hi ha ara al temple hi han anat arribant durant els darrers 80 anys. En concret el dia 25 de setembre, «porta dos mantons, un per la còpia de fora, i l'altre per l'original, a dins. El més guarnit el posem dins, i a fora hi ha una certa rotació».
Mantenir les tradicions
El Santuari de Misericòrdia és titularitat de l'Ajuntament de Reus, però la gestió del seu dia a dia no la porten els regidors i regidores, sinó la junta d'administradors i les cambreres. Set a cada organisme, una quantitat que, tenint en compte que es tracta d'un temple, podria no ser casualitat, però que en el cas de les cambreres, ho és. «Anys enrere eren cinc», apunta Maria Teresa Piquer.
Ens explica que «les cambreres, igual que els administradors, si no passa res molt gros, entrem de per vida». Ella és la degana de les cambreres actuals, i fa gairebé 29 anys que ho és. «Arreglem tota la roba dels altars i organitzem el rosari del dissabte i el Cant de la Salve; litúrgicament ens cuidem dels monitors de les misses i de la Guàrdia d'Honor, que és la joia de la corona, però que si ho haguéssim de fer ara, en diríem 'estona de pregària'».
«Perquè no falti mai una visita a la Mare de Déu, una de nosaltres s'encarrega d'una visita a l'any», aclareix. Maria Núria Bertran apunta que, segons sembla, «el bisbe que donava les indulgències era el bisbe de Tarragona del tombant dels segles XIX i XX, i probablement era el bisbe que hi havia durant la Coronació de la Mare de Déu del 1904». Això porta a pensar, arran del text de l'època, que «és probable que això s'instituís arran de la Coronació; està escrit en català, no sembla que fos en temps de la república, i el nom del bisbe coincideix amb el que hi havia a finals del segle XIX i principis del XX».
El manteniment físic de la Mare de Déu i l'altar són dues de les tasques de les cambreres, però les actuals han decidit, també, mantenir algunes tradicions que es perdien. «Les famílies portaven els nens i els calçaven davant de l'altar de la Mare de Déu; després es portaven només a presentar a la Verge, i les cambreres vam dir que s'hauria de fer per tothom».
La decisió es va prendre entre els administradors, les cambreres i el prior, que és també rector i capellà del Santuari; en aquell moment era Mossèn Roquer. «Es va determinar que, cada primer diumenge de mes després de missa d'onze, es faria la presentació dels infants batejats a la Mare de Déu». «Quan hi passen, se'ls fa una petita cerimònia per part del sacerdot del Santuari i els donem una estampa, el llibre del conte de la Mare de Déu».
«Misericòrdia és un sentiment»
Una altra de les tradicions que mantenen, aquesta purament litúrgica, és la missa que, el dia 25 de cada mes, se celebra a les set del matí. «L'església és plena, hi pot haver 100 o 150 persones», expliquen orgulloses. Núria Maria Bertran, de fet, afegeix que «la gent és molt constant, si hi ha alguna persona que un mes no ve, ho veiem». Cambreres, administradors i feligresos mantenen un sentiment de comunitat al voltant del Santuari i, específicament, de la Mare de Déu.
Maria Teresa Piquer sentencia que «ser cambrera és un honor convertit en servei que fem molt a gust, és un servei al Santuari fet de molt, molt, molt bon grat»; «al Santuari i a la ciutat», afegeix Maria Núria Bertran. Totes dues estan d'acord que «Misericòrdia és un sentiment, per tothom, com passa amb el Sant Crist de la Sang; hi ha persones que el dia de Misericòrdia passen per dalt i no les tornem a veure en tot l'any, és un sentiment».