Els últims dies, no sé ben bé per què, se m’ha aparegut la cara de Cuixart al mòbil en multitud de banners i espais publicitaris. Alguna se n’està preparant al voltant de la seva figura, potser la que ha sortit més ben parada de la repressió. També, probablement, és la que ha patit la condemna més injusta, si és que es poden fer gradacions en la injustícia. El president d’Òmnium CulturalJordi Cuixart surt de la presó el matí del 13 de febrer. La jutgessa responsable dels permisos li aplica l’article 100.2 i, a partir d’ara i malgrat la reticència frontal de la Fiscalia —que demana aplicar-li una mena de Formación del Espíritu Nacional—, podria tornar unes hores a la feina de dia i passar les nits a la presó de Lledoners.
Cuixart ha passat més de dos anys engarjolat, fins i tot hi ha sigut pare, a la trena. Va mostrar l’actitud més digna al judici del Procés, amb el cèlebre «ho tornarem a fer», s’ha desvinculat dels càlculs dels partits polítics, ha abandonat —una mica— la dialèctica del processisme i s’ha acostat als moviments cívics de l’esquerra.
Per tot plegat, el carisma de Jordi Cuixart creix entre la seva parròquia —i entre els independentistes en general— i transmet aquesta sensació a l’entitat que presideix. Compta com mitjancer amb el vicepresident i portaveu Marcel Mauri, un home que s’ha trobat amb aquest paper de mèdium de casualitat però que sembla complagut amb la seva feina de líder interí. Al vespre del 13 de febrer, després d’haver estat amb Cuixart, abraçat pels treballadors de la seva fàbrica a Sentmenat, Mauri aterra a Tarragona per donar-se un bany de masses.
És el primer acte de la campanya transversal Amnistia Ara!, que vol fer veure que la societat catalana no en té prou amb els permisos i els previsibles tercers graus i vol veure els presos polítics fora de la presó. A més d’una sortida política als 2.500 represaliats que ha deixat el fallit assalt a la independència. No accepten ni l’indult de Moncloa.
Òmnium Cultural Tarragonès, de la mà de Rosa Maria Codines, organitza l’acte a l’Aula Magna del Campus Catalunya de la URV. Vint minuts abans de començar la rampa d’accés ja és plena de gent. Certa sorpresa. El Procés, entès com a cicle polític, és segur que s’ha acabat però la mobilització del catalanisme no disminueix. És un factor que bé farien els partits de tenir en compte, ara que juguen majoritàriament a calmar les aigües i recuperar cert statu quo. El suflé no baixa i cada cop serà més difícil d’instrumentalitzar. Potser només el podrà conduir el carisma de Cuixart, que és palpable i gairebé corpori avui en aquesta sala a petar de gent, reunida per donar-se ànims els uns als altres i no defallir.
Els dóna la benvinguda Pau Ricomà, que departeix una estona amb Marcel Mauri i s’excusa, se n’haurà d’anar tot just començada la taula rodona. També hi desfilen consellers de l’Ajuntament d’ERC, Junts x Cat i la CUP, així com càrrecs diversos de l’òrbita del catalanisme a la ciutat, que passen a un discret segon pla quan comença una mena de tertúlia a dalt de l’escenari. Hi han convidat els activistes locals com Anna Guasch i Antonio Peco. També han portat Albano-Dante Fachín, que té unes obsessions contra el Rei d’Espanya, contra l’IBEX i sobretot contra Endesa que primer agafen una mica amb el pas canviat un auditori més aviat conservador però que després ja arrenquen aplaudiments i rialles majoritaris. És curiós com un moviment en origen nacionalista està derivant cap a una cosa anarcosindical i com els oprimits de tota mena i condició acaben fent un front comú que pot semblar contra natura. «Als actes d’Òmnium, com que no són de partit, puc rahar de tothom», diu, conjurant la por a l’Audiencia Nacional. De fet, la independència és un tema aparcat, avui. Els que demanen pragmatisme a la societat catalana poden estar contents: Òmnium demana amnistia, amb molta fe —que els partits catalans no pactin pressupostos si no n’hi ha, diuen—, que la gent lluiti contra la desmobilització i que no es deixin d’aportar fons a la Caixa de Solidaritat.
Al final de l’acte, una sort de Carta de Cuixart als Tarragonins, que llegeix Codines visiblement emocionada i que entronca les demandes d’Òmnium amb la lluita feminista, el moviment veïnal i l’esquerra més clàssica. Em quedo parat amb aquesta deriva socialista de la primera institució cultural privada del país i quan surt, abordo Marcel Mauri, li he de fer alguna pregunta, que m’expliqui què està passant aquí:
—Marcel. Tothom et pregunta que com està Cuixart. Però tu com ho portes això d’estar a l’ombra i en l’interinatge?
—Bé, home. És una responsabilitat. Nosaltres a Òmnium som voluntaris, el més difícil és que ho hem de compaginar amb l’activitat professional, amb la família. Però hi ha gent que ens estima molt i ens fan la feina molt fàcil i el volum de socis de l’entitat et dona molta força.
—Què t’ha sorprès d’aquests més de dos anys com a cara visible de la institució?
—Sempre et sorprèn la mobilització del país, amb una gent que sabem que és molt solidària. L’agraïment constant passa per sobre de les batalles polítiques. Entres a Twitter i sembla que tothom s’estigui matant, però després tot son gestos de suport i llocs plens de gent com avui, això sempre sorprèn.
—Amb campanyes tan netament polítiques, Òmnium fa el paper que li toca, com a entitat cultural que és? Quan acabi tot això ha de tornar a dedicar-se només a la cultura?
—Tant de bo poguéssim fer això. Que tinguéssim una República amb drets i llibertats per tothom. Però quan Òmnium neix el 1961, durant el franquisme, com a plataforma política. No és res estrany a l’esperit de l’entitat. Fer cultura és fer política. Però no ho deixem de donar suport a la cultura. Just abans d’ahir presentàvem el Premi Òmnium de novel·la, el més ben dotat de les lletres catalanes a obra publicada, cada dia fem actes culturals. Però la situació és d’anormalitat democràtica, mai ens havia passat una cosa com aquesta, i Òmnium va néixer per defensar els drets fonamentals amenaçats, entre ells la cultura.
—D’on traieu això del 80% que dóna suport al referèndum? És una xifra real o ho feu servir per motivar la vostra gent?
—Ho diuen totes les enquestes. Des de fa molt de temps. En aquesta mateixa campanya Amnistia Ara!, que és transversal, hi tenim des d’un exministre socialista com Joan Majó a un Xavier Fina de l’òrbita dels Comuns o en David Fernández, gent que estan pels grans consensos de país, des d’ideologies diverses.
—Els nous pactes a Madrid poden erosionar aquests consensos?
—No, una cosa és la política de partits i parlamentària i l’altra és la defensa dels drets fonamentals al carrer, amb persones i entitats. No ho deixarem de fer mai, amb en Cuixart al capdavant. Hi ha un canvi de consciència col·lectiva molt important i imbatible. De vegades ens diuen «Òmnium hauria de fer una candidatura!». No, escolti, cadascú ha de fer la seva feina. Els partits la seva. Si nosaltres entréssim al regat curt de la política perdríem tota la nostra força. No ens trobaran mai en aquestes batalles de partits.
—Quin és el pla B si la demanda d’amnistia no fructifica?
—No hi ha pla B. Tenacitat, constància, il·lusió en la lluita. Com durant el franquisme, com ara la batalla jurídica del President Puigdemont a Europa. No abandonarem, continuarem lluitant pel que creiem, i això no té res a veure amb el context polític de cada moment. Ens és igual. Una majoria incontestable d’aquest país vol l’amnistia.
—Veus un final feliç, una llum al final del túnel?
—M’he deixat la bola de vidre, avui. Però segur, segur perquè insisteixo, aquesta lluita no acabarà fins que haguem aconseguit el que vol la majoria social i política del país, una República catalana de dones i homes lliures. Com deia la Muriel, nosaltres no som els de ‘tenim pressa’, som els de ‘tenim feina’. Ens agradaria que Cuixart i els presos polítics ja fossin a casa, però hi ha molta feina.
—Entre tu i jo, Marcel, no li toca una mica els collons a Jordi Cuixart que només el deixin sortit de la presó per anar a treballar?
—Bé, les imatges d’avui són d’un home orgullós de poder tornar a la seva fàbrica. En Jordi va muntar aquella empresa amb només vint-i-vuit anys, ell sol, i després es va envoltar de molta més gent. Per ell ha estat un dia súper emocionant, de tornar amb la seva gent. Ara el que vol és poder tornar a la seu d’Òmnium.