Entretenir als nens durant un llarg viatge en cotxe no resulta una tasca senzilla. En aquests casos acostumem a fer la situació més suportable deixant-los que llegeixin contes o que facin servir la tablet per jugar o mirar pel·lícules.
No obstant això, aquest moment dilatat pot tornar-se una odissea quan algun dels passatgers empal·lideix i anuncia que se li està regirant l'estómac i sent nàusees. I és que mantenir la vista fixa en un punt mentre el vehicle es mou pot provocar, en algunes persones, una desagradable sensació de mareig. Què la desencadena? I per què no els sol passar al conductor ni a l'acompanyant que ocupen els seients davanters?
Conjunció de sentits
Per tal d'entendre la sensació de mareig per moviment, anomenada cinetosis, hem de parlar dels mecanismes d'orientació espacial. És a dir, de com situem la nostra posició en l'espai que ens envolta per distingir, per exemple, on és a dalt i on a baix. Així podem mantenir la postura corporal, moure'ns i interactuar amb el nostre ambient.
En aquesta tasca participen principalment tres sistemes: el vestibular, el visual i el propioceptiu, dels quals ara explicarem més detalls.
Mantenir la postura corporal depèn principalment d'un sentit que, malgrat la seva importància, no està inclòs en la clàssica i incorrecta llista de cinc que tots coneixem. Es tracta del sentit de l'equilibri, en el qual intervé el sistema vestibular. A més de mantenir la postura corporal i l'equilibri, realitza altres funcions importantíssimes, com permetre'ns fixar la vista en un punt.
El sentit de l'equilibri està localitzat a la nostra oïda interna i consta de dos components: els canals semicirculars, que detecten rotacions; i els otòlits, que capten acceleracions lineals, incloent-hi la gravetat. D'aquesta manera, el sistema vestibular ens faculta per a determinar la nostra posició i saber quan ens estem movent.
No obstant això, té les seves limitacions. Per exemple, si ens movem a una velocitat constant, llavors no hi ha acceleració i, per tant, el sistema vestibular no detecta aquest moviment. Això explica la sensació de romandre immòbils mentre pugem o baixem en un ascensor.
La vista sí que enganya
D’altra banda, si estem veient que tot es mou al nostre voltant, el més segur és que siguem nosaltres els que ens estem desplaçant- Per tant, per tal de mantenir la postura corporal, la vista també juga un paper important. Però el sistema visual tampoc és infal·lible, i a vegades l’escena que estem mirant es mou malgrat que nosaltres ens mantenim quiets.
Un exemple és estar parat a prop d’un vehicle gran, com un autobús, que de sobte es mou, provocant-nos la sensació que som nosaltres els qui ens desplacem. Això ocorre perquè l’autobús ocupa una gran part d’allò que estem veient.
Per tant, el sistema vestibular i el visual es complementen fent que la nostra orientació espacial sigui més precisa, i hi ha altres sistemes que també contribueixen. Un d’ells és el sistema propioceptiu, que usa sensors als músculs, tendons i articulacions per saber la força i la posició generats pels nostres propis moviments.
Informacions en conflicte
L'ús de diferents estratègies fa que la nostra orientació espacial funcioni molt bé en gran part dels escenaris. No obstant això, durant la història més recent, els invents dels humans han creat noves situacions que suposen un desafiament per a la nostra orientació espacial.
Els parcs d'atraccions, per exemple, són un espai creat amb la finalitat de portar aquesta orientació a l'extrem. També els mitjans de transport creen una alteració de les condicions que van modelar aquesta capacitat de situar-nos en l'espai al llarg de l'evolució. I el cotxe no és una excepció.
Quan llegim o mirem una pel·lícula dins d'un vehicle en marxa, el nostre sistema visual es concentra en un punt. Mentre que el sistema propioceptiu ens indica que estem asseguts immòbils dins del vehicle, el vestibular ens avisa que ens trobem en moviment. És a dir, al nostre cervell arriben informacions contradictòries a través d'aquests tres sistemes.
Així mateix, pot haver-hi un conflicte quan veiem passar per la finestreta objectes a gran velocitat, ja que, en veure's borrosos, el cervell no aconsegueix interpretar aquesta informació. Això també ens ajuda a marejar-nos.
En fer-nos grans, ja podem conquistar el seient davanter, on gaudim d'un camp visual molt més ampli i podem observar l'horitzó llunyà mentre es mou lentament a través del parabrisa. Aquest lloc privilegiat resol el conflicte entre el sistema visual i el vestibular pel fet que el cervell rep informació similar de la direcció i de la velocitat del moviment a través de les oïdes i els ulls.
Una altra solució a aquesta guerra entre sistemes és mantenir el cap recolzat i el més recte possible per no alterar encara més el sistema vestibular. Encara que, sens dubte, la millor opció és aturar el vehicle de tant en tant i fer un petit passeig per a restablir l'equilibri entre els sistemes.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.