És l’últim dia de calor —de moment— de l’estiu. A l’Ametlla de Mar també hi arriba la xafogor, però això no espanta ningú: les platges estan plenes, els restaurants amb totes les taules reservades i els carrers del port plens d’animació. Com que la localitat del Baix Ebre és lluny de tots els nuclis de poder, s’hi observa certa laxitud en les formes. En aquesta urbanització, a deu minuts caminant del centre, la gent hi sua amb molta distància social, poques màscares i una agradable indiferència estival.
El barri està a mig fer. Hi ha tot de carrers traçats però hi falten cases. Un gran equipament municipal, alguns adossats. Un panorama característic d’una requalificació de la costa catalana que no ha atret prou gent. Li pregunto al carter per una adreça. No cal que li digui gaire cosa més. «Ah, deus buscar el Martí, crec que és aquesta casa, no pot viure en qualsevol lloc», em diu amb la reverència sorneguera de qui es refereix al rector del poble.
I és, efectivament, el refugi ametllenc de Josep Martí Blanch. Periodista de família de pescadors, fill il·lustre de La Cala, exsecretari de Comunicació del Govern dels Millors d’Artur Mas i ordidor del missatge del Procés. Un home d’ordre que ha escrit llibres amb títols tan significatius com Ets de dretes i no ho saps o Cómo ganamos el proceso y perdimos la república. Tot i que li agrada molt la ciutat, ara gaudeix del seu exili pandèmic al seu poble, des d’on dirigeix la seva agència de comunicació i col·labora a El Periódico. Accedeix amablement a obrir-me les portes i a contestar-me quatre preguntes mentre fumem i combatem la calor amb una ampolla de vichy bombollejant.
—El Procés s’ha acabat, Josep?
—El meu testimoni del Procés, són els dos últims capítols meu llibre del 2018 (Cómo ganamos el proceso y perdimos la república), on poso Espanya i Catalunya davant del mirall. Jo no crec que el Procés s’hagi acabat. Entenc el Procés com un procés. És tan difícil posar-hi un punt d’inici com un punt final. El que sí que s’ha acabat és la manera d’entendre’l. Gent com Elisenda Paluzie, Josep Costa o Canadell a la Cambra l’entenen d’una manera que només porta a escenaris de cara o creu i temporalitat immediata. Això sí que s’ha acabat. De fet ja es va acabar amb les eleccions del 2015, abans de la declaració d’independència, on es va votar el que es va votar. Espanya es va saltar les regles de legitimitat democràtica, però aquí també ho hem fet. Tot això sí que s’ha acabat.
El Procés si l’entenem com un llarg camí de tensió no resolta i recerca de finestres d’oportunitat perquè es moguin coses, llavors no s’ha acabat.
—Entès així, fora els plantejaments de cara o creu, quin camí pot seguir doncs una acció política independentista?
—Quan la gent es lamenta i et diu «és que s’ha de fer ara, si no, jo ja no ho veuré» s’ha de respondre «doncs haver nascut més tard». Mira, després de les eleccions del 2015 va venir Alex Salmond (llavors líder dels nacionalistes escocesos) i ens va dir: «això no ha anat bé. Vostès no han sigut mai independentistes, en tota la història. S’han fet independentistes ara, fa tres anys. Els escocesos hem trigat tres segles per recuperar les institucions, encara que se’ns obrís la possibilitat ràpida del referèndum. El meu consell és que tinguin paciència i expliquin a la gent que això és un procés llarg».
—Sabent això, perquè el moviment independentista no només no posa el fre de mà el 2015 sinó que prem l’accelerador com si no hi hagués demà?
—Per un concepte de vergonya torera mal entès. Donar les claus del parlament, el govern i el procés a la CUP és el gran error. Crea el miratge d’una majoria que no tens. I el moviment tanca els ulls a les coses que no acaben de quadrar. Tot apuntava que anàvem a un escenari de ridícul, però els que ho lideraven prefereixen donar preferència a les seves carreres polítiques i a la dignitat personal, posant el país al peu dels cavalls i jugant una carta que sabien perdedora. El dia 1 d’Octubre podies retirar les fitxes del casino i recollir un capital polític de la brutalitat policial. S’opta, en una borratxera, apostar-lo al doble o res perquè li havies dit a la gent que el referèndum era vinculant i s’havien fet lleis de desconnexió.
—El Procés, que va saber vendre que el poble anava davant del Govern, va ser un èxit comunicatiu amb conseqüències nefastes. M’ho compres?
—L’estratègia la vam posar en marxa naltros, sí. Vam començar amb la negativa de l’Estat a negociar el pacte fiscal. Una proposta reformista que va rebre un cop de porta als morros. A partir d’aquí es va apostar perquè Convergència fes el salt, introduir el concepte de ‘dret a decidir’ o ‘estat propi’, que encara eren missatges amb certa ambigüitat. Si ens cenyim en l’aspecte comunicatiu, aquesta evolució va funcionar bé. Al llibre intento desfer el mite d’un poble que de sobte es desperta i empeny el govern, que no pot fer altra cosa que seguir-lo. La realitat ens parla d’una retroalimentació i, ens molts aspectes, va ser el Govern qui va liderar el moviment. També s’ha de dir, cosa que des del constitucionalisme es nega, que hi ha un trencament generacional clar a Convergència, determinant en aquesta evolució de l’autonomisme clàssic a l’independentisme real.
—El pas de Convergència (ara PDeCAT) a l’independentisme és reversible? Els convé políticament mantenir-s’hi?
—Si entens la lògica política des del pragmatisme, vols governar, entrar en la dinàmica populista que es porta ara i ocupar espais de poder els convé mantenir-s’hi. Si en canvi contemples la política com una eina de transformació, entens que la independència és un projecte a llarg termini que avui no té ni majoria social o que ningú vol viure en un país pitjor encara que sigui lliure, agafen valor les polítiques més convencionals. I en la mesura que JuntsxCAT en alguns temes se’n va més a l’esquerra que la mateixa ERC, el catalanisme es queda sense una opció que sempre havia tingut. Entenc que hi ha gent que vulgui, sense renunciar al dret a decidir o des de posicionaments independentistes, mantenir un espai del catalanisme partidari d’abaixar els impostos, combatre l’ocupació il·legal o reivindicar el valor de les entitats privades o concertades.
—Aquest és un discurs diguem conservador que no està estructurat ni políticament ni mediàtica i, per descomptat, no té cap lideratge.
—No. No el té. Els que no s’atreveixen a fer-lo públic no compten i els que s’atreveixen són pocs. Aquesta discussió la tenia amb el President Mas, abans de donar les claus a la CUP[admet que no se li va posar bé aquell discurs d’investidura]. Ell em deia que el país havia canviat i ara volia altres coses. No és que ja ningú no vulgui macarrons, li deia jo, no és que ja no agradin. És que no se’n cuinen i no se’n serveixen. Si omplíssim el lineal del súper de macarrons ja veuries com es vendrien.
«La família postconvergent porta molt malament el conflicte»
La meva visió, com a analista, és que aquesta família política convergent —en la seva àmplia multiculturalitat— porta molt malament el conflicte. Lluny d’entendre’l com a natural, en una societat democràtica moderna, el veu estrany. Això et du a una gestualitat forçada. Els partits no queden destruits per casos de corrupció —que es depuren— o mesures impopulars com les retallades. Però aquí hi ha una anomalia: després d’aquestes circumstàncies adverses, l’espai polític continuava tenint cinquanta diputats, però no es va tenir la fermesa per defensar-ne el llegat i el discurs.
S’havia d’evitar fos com fos tornar a l’oposició, perquè anar-hi per molts estava estigmatitzat com una ‘travessia del desert’, com en el període 2003-2010. Què cony travessia del desert! Després de 23 anys al govern això era el més normal, i no es va acceptar amb naturalitat.
—Quines opcions li veus al PDeCAT que sobrevisqui a l’opa hostil de Puigdemont i JuntsxCAT? Artur Mas intervindrà?
—A Mas no el veig a la pista de ball. El PDeCAT pot sobreviure en la mesura que els que queden mostrin cohesió interna. Si algú del nucli del partit demà es desperta i diu «ho hem intentat per no ens n’hem sortit» doncs s’acabarà. I han d’acceptar que no van a la Champions, es quedaran a mitja taula i a lluitar per la permanència. Tot i que des d'aquesta posició també poden convertir-se en king makers. Preservar el solar i fer-s’hi, d’entrada, una caseta de tros. I si va bé, a la llarga construir un xalet. Tenen estímuls per resistir, des del punt de vista polític i dels incentius personals.
—Si es presenten en solitari a les eleccions ho hauran de fer amb aquest discurs ‘postprocessista’ que esbosses o tenen més opcions programàtiques?
—Les coses a l’agenda estan prou pujades de to perquè t’hagis de fer lloc a colzades. T’has de fer lloc fent una esmena a la totalitat del 2017. I t’has de fer lloc en l’àmbit de les polítiques sectorials. Si no fas això quina oferta poses damunt la taula? I tampoc tindria cap sentit que el PNC vagi pel seu compte. Serien tots indigents polítics barallant-se per un cartró per tapar-se el ventre. No hi cabran tots, perquè el PDeCAT no farà esmena al seu independentisme, però molta gent es reagruparà en aquest espai i es cohesionarà en un projecte únic.
El PDeCAT ha de fer un pas endavant i dir-se: el solar està destruït, però és el nostre llegat i el volem defensar nosaltres. En un país que els últims anys ha girat molt cap a l’esquerra, hi segueix havent una gran base de persones que, en la mesura que hi hagi un lideratge polític que sigui capaç de parlar clar i dir les coses pel seu nom, s’hi sentirà identificada. Com que vivim en un país estrany des del punt de vista polític, que no té resolt l’eix nacional, hi ha gent que es pregunta: per què no puc votar una opció catalanista que digui que ja n’hi ha prou de cobertura moral a l’ocupació? O algú que digui que un menor d’edat on estarà millor és amb la seva família, al seu país, i que la primera opció amb els MENES hauria de ser la repatriació?
—Això no es pot dir!
—Sí que es pot dir. T’ho estic dient. Des del catalanisme. I també s’hauria de dir des d’una opció política.
«El President Torra és un mal president».
—T’amoïna la deriva etnicista del catalanisme? Quin grau de culpabilitat hi té Quim Torra?
—Un projecte centrat en una mirada enrere no interessa a ningú. I el President Torra és un mal president, perquè confon el país que ell té al cap amb el país de veritat. Un bon president pot fer un tuit quan Messi diu que se’n va, tot i que va ser precipitat. Però el podia fer. El que és segur és que l’has de fer quan l’Espanyol baixa a segona divisió. Un bon governant ha de tenir respecte a tot el cos social, als set milions i mig que som. S’ha de tenir al cap el país sencer.
—El país es dirigeix cap a un enrocament en aquesta actitud parcial? Un any més sense eleccions ens porta cap a aquest escenari?
—El timing electoral té impacte sobre la tensió política, esclar. La majoria de gent implicada sap que la pròxima legislatura serà de tornar a muscular les institucions, de treure’n l’independentisme i tornar-lo al carrer, recuperant l’esperit del bon govern. Sigui qui sigui qui governi.
—Passarà factura la gestió de la pandèmia de Covid-19?
—Aquesta és l’aspiració de JuntsxCAT i pot ser que passi. Però en l’àmbit sanitari tot ha estat raonable. En l’àmbit de l’ensenyament, hem passat per un primer escenari que semblava que no anés amb ells, després hi hagut descoordinació i poca traça. I per a Torra, el confinament de tots ha estat el seu desconfinament. A Esquerra se li farà llarg. No van exigir les àrees socials per gestionar la Covid sinó per demostrar que en sabien molt. Se’ls han complicat molt les coses. I, de fet, encara no sabem quines conseqüències tindrà aquesta crisi, que serà molt profunda a partir de la tardor.
—Des de l’entorn del catalanisme de centredreta, que ara està exclusivament representat al govern per Junts per Catalunya, no hi pot haver el càlcul de passar a fer oposició i que aquesta crisi imminent se la mengi ERC sola des del poder?
—El que governa vol governar. L’estímul per governar a Catalunya és potent. A Escòcia, quan guanya l’SNP, no hi ha un exèrcit de gent desembarcant a l’administració. Hi ha un cos de civil servants que és la base permanent sobre on poses uns quants càrrecs polítics. No hi ha un espai a colonitzar. A Catalunya, la diferència entre governar i no governar és molt important. La decisió de marxar a l’oposició afecta molta gent. A la política hi ha de poder anar tothom, però quan tens el mercat laboral que no funciona i la política colonitzada per gent que al mercat laboral tampoc se’n sortirien, es produeix una confluència de factors que fa que anar-se'n de la política sigui molt difícil.
—Entenc.