El passat 20 d’abril, en un moment encara d’expansió de la primera onada del coronavirus, la consellera de la Presidència de la Generalitat, Meritxell Budó, assegurava a la ràdio que, en una Catalunya independent, «no hi hauria hagut tants morts ni infectats” de coronavirus, ja que la Generalitat hauria decretat un confinament total molt abans que el govern espanyol.
En aquell moment, la gestió de la pandèmia estava centralitzada des de Madrid, i la Generalitat aprofitava cada oportunitat que tenia per posar el crit al cel i fer notar que les coses haurien estat molt diferents si se’ls hagués deixat a ells prendre les mesures.
Des del 17 de juny, les competències en Salut ja estan derivades a les comunitats, que són les que desenvolupen els plans de control de la pandèmia: proves PCR a tots els sospitosos i, en cas de positius, una bona traçabilitat dels contactes per evitar que els contagis s'expandeixin. A Catalunya, però, al primer brot seriós de la 'fase de represa', tot ha saltat pels aires. Ni la sanitat tenia els recursos que se'ls havien promès, ni els mecanismes de control i traçabilitat han funcionat com s'esperava. Resultat: el confinament pel Segrià i mascaretes a dojo.
La decisió del Govern de fer obligatòries les mascaretes en tot moment a la via pública és el missatge més clar que es pot donar a tots els ciutadans del país: si hi ha un altre brot d'aquestes dimensions a Catalunya, no serem capaços de controlar-lo. Només així s'entén que s'hagi canviat aquest criteri de forma general per a tot el territori, fins i tot per a llocs on els contagis són residuals (com Tarragona o les Terres de l'Ebre), o pobles amb pocs habitants.
Als catalans només ens queda, doncs, posar-nos la mascareta sempre que sortim de casa, i encomanar-nos a la Verge de Montserrat perquè no hi hagin grans brots, perquè si hem de refiar dels nostres governants, anem llestos.