Doncs bé, ja ha passat un altre 8M. I podria semblar que la cosa està més o menys igual però això seria una constatació mandrosa de la realitat i aquí hem vingut per rendir vassallatge a l’anàlisi, als fets i al rigor. Encara que algú pugui establir, enraonadament i amb plena adherència a la veritat, que les reivindicacions del feminisme no perden cap vigència perquè els greuges —des dels sostres de vidre a les bretxes salarials, passant per tota mena i varietat de violències de gènere— no remeten, si es para bé l’orella al rum-rum del carrer es fa evident que alguna cosa ha canviat, en el to i una mica en el missatge.
Lluny queden els anys de bel·ligerància gairebé armada, les posicions de màxims, les crides a la condemna general i poc matisada de la masculinitat que va ser protagonistes del debat públic, sobretot arran del cas trasbalsador de ‘la manada’. Sense renunciar a l’esmena d’un sistema clarament lesiu per a les dones, cada cop són més nombroses les veus des del moviment feminista que fugen de generalitzacions i s’acullen al meravellós món del matís i de l’abolició del patriarcat per la via del pacte i la reforma. Algunes dones —pocs homes encara: els homes feministes solen tenir una tendència irrefrenable al ridícul o la subnormalitat— han entès fins i tot que masclisme i masculinisme poden i han de ser dos conceptes diferents, en moltes ocasions oposats.
El feminisme, en realitat, ha ampliat la base i l’ampliació d’un moviment civil cap a la majoria social sempre comporta que el mateix moviment se centri. En els dos sentits de la paraula: centrat perquè defuig dels extrems i comença la via transaccional i centrat perquè no perd l’oremus amb actituds infantils, en el millor dels casos, o revengistes, en els més contraproduents. No m’agrada haver de dir que jo ja ho vaig dir (és mentida, m’encanta) però fa dos anys ja vaig pronosticar que el camí del feminisme de pancarta i trabuc era un atzucac. I és una gran notícia, que tingués raó. Ahir mateix va dimitir el conseller Alfred Bosch per haver gestionat com el cul un cas d’assetjament sexual al seu gabinet i haver-se fet palès el seu encobriment vergonyós.
Dubto que fa un parell d’anys s’hagués actuat de la mateixa manera. La creació d’un clima intolerant amb els abusos masclistes és un gran triomf del moviment i cal celebrar-ho. També cal dir que l’escorament d’ERC cap a un programa polític fet de fum i boires on l’únic contingut palpable és l’agenda feminista, no deixa cap altra opció que la fermesa absoluta en aquest tema. D’aquí que l’única dimissió d’un polític català en temps d’enganyifa general hagi estat precisament per un cas relacionat amb l’assetjament i l’abús de poder sobre les dones, com si tot l’arc polític del Parlament no hagués abusat de tots nosaltres de les més variades i creatives maneres.
Però el to, com deia, ha modulat. El feminisme està més a prop que mai de tocar la cuixa del poder i, malgrat que aviat haurà de fer front als inconvenients de la institucionalització, la percepció com una força viva farà que relaxi el llenguatge i pugui deixar els escarafalls de l’esquerreta. Un feminisme civilitzat, capitalista i liberal: aquest serà el seu triomf definitiu i alliberador (per totes i tots). Si més no aquesta era la meva teoria fins a la setmana passada, quan li vaig explicar a una amiga presumptament feminista i em va dir que no en tenia ni puta idea. Que si m’hi fixava bé, l’únic canvi substancial que hi havia hagut per a les dones en els últims mesos és la popularització del satisfyer i que per això les aigües estaven tan calmades.
De pedra, em vaig quedar. Inclús em vaig ofendre per un ús tan barroer del clàssic i masclista argument de la dona malfollada però em va mig convèncer de l’alliberament que ha suposat per a tantes persones femenines l’aparell diabòlic dels pebrots. No sabia si acabar-m’ho de creure però després d’unes hores de dubte, el sentiment que em va envair va ser el de l’enveja. Enveja de clítoris, que una psicoanàlisi més competent ja hauria hagut de codificar. Poder disposar d’una màquina que pogués relaxar no només les tensions del cos sinó també les idees masclistes que em martellegen la ment les vint-i-quatre hores del dia i que tant m’esforço a foragitar.
Em vaig dir que existeixen milers de succionadors de penis, alguns amb mides no ofensives per a les mitjanes mediterrànies i de formes que no recorden els morros de Carmen de Mairena. Hi ha coses molt fines al mercat dels satisfadors masculins, i no direm marques, però hi ha aquella casa japonesa que fa ous dussos de làtex per posar-hi la fava dins. Però no és el mateix, ni de lluny, que la sensació que descriuen les dones amb el satisfyer. Una sensació capaç fins i tot d’aplacar el moviment social més feréstec d’Occident. Jo volia aquest poder per als homes. El poder de l’alliberament definitiu.
I llavors ho vaig trobar, perdut al final d’una pàgina web de comerç electrònic molt coneguda. Un petit cilindre negre amb una lleu curvatura d’aparença fàl·lica en un extrem. Un cop a casa —l'endemà— presentava al tacte una sedositat addictiva i una invitació impúdica al deseiximent dels sentits. A més a més, comptava amb un comandament a distància que permetia l’alegre trànsit entre nou velocitats diferents. Al prospecte hi deia que era ideal per al joc en parella però i ca! Qui vol jugar en parella poden assolir el nirvana i l’alliberament del cos en mística solitud. Va entrar suavíssim i ara, mentre escric aquestes línies en pau amb mi i amb la societat que m’acull, encara hi és. Està engegat el programa número 5, que fa un cicle molt rítmic i plaent, més o menys així: rrrrrrrrmmmm-rrrrrrrmmmm-batzac-batzac.
Ha passat un altre 8M. I podria semblar que la cosa està més o menys igual però no: hi ha hagut avenços importants cap a la igualtat de gèneres i el final del sistema patriarcal. Estem tots més relaxats i, ara sí, el problema s’ha encarrilat per la via correcta.