Diumenge 2 de febrer del 2020. Un dia fàcil de recordar. Un dia cap i cua que no es donava des de feia nou-cents nou anys.
Avui a dos quarts d’una del migdia l’Administració de la Comunitat de Regants del Pantà de Riudecanyes comunica que l’embassament ha assolit una cota de 219,34, quan la cota màxima està als 219,50, i que començarà a sobreeixir. L’aigua baixa cap a les rieres de Riudecanyes, pels termes de Montbrió, Mont-roig i Cambrils, fins a mar. La paret del pantà sembla una rambla. L’aparcament està ple. No hi cap ni una agulla. Reculem i passem per dins el poble per aparcar a l’altre costat. Prop d’un centenar de curiosos dels pobles de la vora s’han acostat a veure l’espectacle. Avis, néts, mares i pares, caminadors amb gossos, nadons en cotxets. Tots han decidit que faran la sobretaula allà. Fa un dia primaveral. Ametllers i mimoses florides. I un sol càlid. Però ja se sap que si la Candelera riu, l’hivern encara és viu.
La gent es va trobant i van fent rogles. Naltros ens trobem amb els tiets de Riudecanyes. Petons. Valtros també per aquí. Més veïns. Tothom se saluda. Uns pugen i els altres baixen. Tothom comenta els anys que feia que no es veia tan ple el pantà. Cadascú té el seu record. Que «si fa sis anys que ja es va omplir», «que no, que en fa deu» i ningú no es posa d’acord. Comencen els tòpics sobre que abans plovia més i que l’aigua és vida i els més jòvens parlen del canvi climàtic. Tot i això, tothom està d’acord en una cosa: en el bé que farà aquesta aigua. Aquests dies, després de la passada llevantada, sabem el mal que pot fer l’aigua quan no sap ploure.
Però l’aigua té memòria. I encara que pugui semblar que no sap què fa, recorda tots els camins. L’aigua sempre passa pel mateix lloc. Pren ponts i tot el que troba per davant, vides també, com en les últimes riuades de la Conca de Barberà. No té aturador. Els camins de l’aigua, per molt secs que els haguem vist, tornaran a omplir-se i a rajar. El terme està preciós aquests dies. I el temps acompanya per sortir. Dolls, gorgs, fonts, saltadors i mines estan a vessar. Tot flueix, com deia aquell savi grec, i no ens podem banyar dues vegades en un mateix riu. La Natura ens fa recordar. Ens hi obliga. Perquè volem viure al marge de les seves lleis i imposar les nostres, mentre ella es baralla amb el caos i les seves forces desfermades per arribar a un equilibri difícil d’assolir.
Aquesta aigua farà saó a la terra. A casa sempre s’ha dit. I també s’ha dit que al cap de quaranta dies de baixar les rieres, les vetes d’aigua que corren subterrànies també revenen. Els pous revenen. Tot revé. I sembla que l'estiu que ve el pou del nostre tros tindrà aigua per hores.
El sol es pon a Riudecanyes. Una família es fa una fotografia de record, semblen un equip de futbol. M’ofereixo per fer-la. Tots ens n’anem amb la sensació que aquest és un dia per recordar i per agrair. Emmagatzemem el record. No sé si és una tradició no escrita pujar al pantà. Abans hi havia tradició de menjar-hi la mona o d’anar-hi d’excursió amb les monges. Però potser aquest pantà és la mesura de més coses que no pas del nivell de l’aigua que hi ha. Qui sap si d’aquí uns quants anys, quan tornem a pujar perquè el pantà tornarà a estar ple, recordarem el dia d’avui. I farem raons de quants anys feia que no el vèiem tan ple. I de nou, famílies velles i aquelles noves que encara no existeixen pujaran a retratar-se a la paret del pantà per capturar el temps que passa i desar-lo dins de la nostra memòria, més feble i més inconscient que la de l’aigua.
