Amb l’any nou i com cada u de gener, torna la tradicional competició del primer nen de l’any. Per molt que canviïn els temps i que no deixi de ser un fet anecdòtic, la notícia pintoresca del primer nadó que veu la llum a la província continua sent focus d’atenció i la foto característica de la mare amb el seu plançó encara té un espai reservat a les portades dels mitjans de comunicació, com si fos una rèplica actualitzada del Naixement que es commemora una setmana abans. Enguany, la primera tarragonina i guanyadora de la cursa del 2019 ha estat la Lena, filla d’una família de Montmell, al Penedès, i ha nascut al Pius Hospital de Valls.
Per una altra banda, i com recopila avui TarragonaDigital, cada cop són més els municipis de la província que opten per premiar les famílies dels nou-nats amb xecs nadó o lots de productes. No tant com incentiu a la natalitat —ja que, tret d’Ascó i el Molar, són quantitats molt simbòliques— com per reforçar els vincles i els arrelaments amb els pobles, promoure empadronaments i evitar l’èxode cap a les ciutats, un dels problemes més greus que afronten els pobles i viles amb menys habitants de Tarragona.
És clar que aquest sistema de repartiment selectiu no és el millor per a l’estímul de les famílies a tenir més fills —com ja es va demostrar amb l’última iniciativa estatal del govern de Zapatero— però si que pot representar una manera efectiva de contrarestar el despoblament en zones rurals i atraure eventual població nova. En aquest sentit s’ha de felicitar als ajuntaments que destinen part dels seus pressupostos als xecs nadó.
Cal dir però que la preocupació sobre la natalitat no és tan present en el debat públic com ho era fa uns anys. Després de dos períodes de boom i recessió demogràfica consecutius, els naixements s’han estabilitzat en l’estancament, tant a nivell mundial com en el nostre cas, una taxa de natalitat de les més baixes del planeta. Els estudis demogràfics actuals, però, això ja no es conceptua com el drama que semblava abans, quan l’economia d’un país depenia en gran mesura de la taxa de repoblament. La intel·ligència artificial, l’allargament de la vida i el factor equilibrant de la migració fan que una natalitat baixa ara ja no condemni el creixement econòmic al fracàs com en les eres agrícoles i industrials. En definitiva, la quantitat perd importància respecte a la qualitat.
Però que una natalitat estancada no sigui impediment per a la prosperitat no pot amagar un altre fet, sovint sagnant: moltes vegades qui no té fills no és perquè no vol sinó perquè no pot. A Tarragona i a tot el país s’estén un problema manifest. Als joves els costa emancipar-se, els costa trobar una primera feina i quan la troben és precaritzada. A més, l’accés a l’habitatge continua sent car i traumàtic i no té visos de millorar. Amb aquestes dificultats, l’edat de plantejar-se tenir fills es va endarrerint cada dia, acostant-se a franges en què cada cop són més probables les complicacions físiques i psicològiques.
Els xecs nadó sempre seran benvinguts, però si l’Administració vol solucionar el problema, és bo fer-los saber que són un pegat i que caldrà un pla més ambiciós, elaborat i a llarg termini per garantir el dret de les persones a reproduir-se, que se suposa que també és un dret bàsic.