Era tard. Havia estat un dia molt llarg, així que vaig posar-me al llit i vaig caure adormida en un son molt profund. No vaig sentir els avisos del mòbil, ni vaig veure els correus ni els missatges d’amics. A les 7 del matí m’aixecava una mica estranya. La metamorfosi s’havia produït. Era un ésser monstruós.
Afortunadament no era un insecte, no tenia potes ni un cos d’escarabat, com el Gregor Samsa de Kafka. Tampoc m’havia convertit en un llorer, com Dafne o en una pedra com Níobe. No m’havia variat el sexe, tampoc, conservava el femení, però se m’havien tornat els cabells rossos, molt llisos i llargs; els pits se m’havia inflat com dos pneumàtics que no sabia on posar, amb una regatera profundíssima. El cul, tot i ser blanca com la llet de coco, el tenia de negra. Uns morros petoners, la pell plena de tatuatges i unes ungles afilades amb pedreria incrustada. I, per a més inri només sabia parlar en castellà. Em movia d’una manera molt singular, amb un perreo matinal digne de premi, i de la meva boca sortien frases d'autoajuda barates i motivadores, altament eròtiques, que ho feien aixecar tot.
Allò havia de ser un somni. Com aquell en què l’esposa d’Amfitrió, Alcmena, es posava al llit dues vegades amb el mateix home la mateixa nit, sense saber que Zeus havia usurpat la seva identitat. Vaig mirar el mòbil per veure si era de dia o encara somiava desperta. Al meu Twitter hi deia per sorpresa de tots que ara jo era: Sonia Jiménez, 23 añitos, de Zaragoza, me encanta conocer gente para charlar y pasarlo bien, vuelvo a estar soltera. Algú m’havia usurpat la identitat a mi també, i no sé si era Zeus.
De fet, feia un parell de dies havia tingut una epifania molt estranya. En un contenidor del port de Salou em vaig topar amb un grafiti inquietant. Hi deia “Zeus” en lletres molt grosses. Vaig decidir no fer-ne cas i vaig seguir cap a la platja a fer la sessió de ioga, on m’havia inscrit en un curs de mindfulness que es feia al club nàutic. Sabia que allò era un avís d’alguna cosa, però encara no era capaç de comprendre de què. Més tard, després del brunch i de la musicoteràpia, a la classe de dansa africana, vam interpretar uns moviments del déu dels llamps, un Zeus negre que llençava llamps i se’ls passava pels baixos mostrant la seva potència i fortalesa. Vaig gaudir molt d’aquells moviments, la veritat, però vaig tornar cap a casa una mica trasbalsada. A partir de llavors vaig començar a notar alguns canvis. Un foc em corria per dins. Qui era realment i què m’estava passant? En què m’havia convertit Havia comès un pecat de hybris?
Malgrat que alguns amics feien crides a la xarxa perquè se’m restaurés la identitat i tornés a la meva activitat educativa-divulgativa, i els meus alumnes es preguntaven on era la seva professora de grec que ara ja no sabia ni explicar l’aorist, les hores viscudes en aquell cos no me les treu ningú. El gust de ser vulgar per un dia, de convertir-me en una concursant de Mujeres y hombres y viceversa i poder cridar i insultar a tort i a dret, de ser una influencer del perreo i ensenyar pit i cuixa sense el límit del decòrum… Allò no tenia preu. Val a dir que, una mica a contracor i amb certa decepció, vaig pensar que ja era hora de desfer aquell encanteri, perquè ja tenia clar que allò no era pas cap càstig, sinó que només podia donar gràcies a Zeus per haver-me deixat ser la dona que mai no havia volgut ser.
Ni Safo, ni Aspàsia, ni Cornèlia ni la Callas o la Loren, què coi, Michele Ruiz. Era afortunada, perquè així com Tirèsias va ser home i dona a la vegada va poder saber la veritat dels dos sexes, jo vaig poder deixar de ser jo per un dia, ser una altra dona, la meva antítesi, i treure la meva part més fosca i tot el foc que Zeus m’havia posat a dins. Els amics insistien i els alumnes feien hashtags a favor del meu retorn, així que vaig entendre que potser seria un abús i que era hora de fer picar els talons de les meves sabates de lluentons daurats i tornar a casa.
Per trobar l’antídot vaig pensar en aquella pel·lícula del Tom Hanks en què es feia petit i vaig tornar al lloc dels fets, a la platja de Salou, davant del contenidor del port on feia uns dies havia llegit l’epígraf de Zeus. Per sorpresa meva, ja no hi era. La Sonia Jiménez, tampoc.