«Els socialistes sou el mateix que el PP-Ciudadanos-Vox». I no només això, de fet, «sou els del bloc del 155», que heu imposat «una dictadura per anul·lar l’autogovern». Per tant, no us estimeu Catalunya. Per tant, no sou bons catalans. Per tant, no sou catalans.
Aquest és el relat que ha imposat l’independentisme entre la seva gent. Clar, la capacitat que tenen els ideòlegs del procés per creure’s les seves pròpies mentides és tal que hi ha persones que realment creuen que hi ha un “bloc del 155” com un tot orgànic, com una mena de front comú que va des del socialisme democràtic fins al feixisme internacional i que té com a únic objectiu posar en dificultats al “president Carles” i al seu fabulós pla secret de les jugades mestres.
Una milonga con una casa de pagès. El PSC ha defensat sempre –sempre— tant la Constitució democràtica, com l’Estatut i les institucions d’autogovern, com la convivència i el benestar social dels catalans i catalanes. Ho hem fet, ho fem i ho tornarem a fer. Aquesta és la veritat.
No hi ha, doncs, cap “bloc del 155”, com no hi havia cap pla secret de 18 mesos, com no hi havia “reconeixements internacionals garantits”, com no hi havia estructures d’Estat, com no hi ha cap jugada mestra sortida de la imaginació del senyor Puigdemont. El que sí que hi ha és una barreja lamentable entre la improvisació i la fugida cap endavant, embolcallat en un relat purament emocional basat en la fe. En la fe literal. Una fe consistent en què “si persistim” (cap a on? Per a fer què? amb quina finalitat?), aleshores sí que Europa farà no-se-què.
Doncs aquesta és la via segura no de la independència, sinó de la decadència de Catalunya. I entenc que molta gent de bona fe que comparteix els mites fundacionals de l’independentisme actual (el mite de l’1 d’octubre i el dels denominats “presos polítics”) pugui estar maleint-me pel que acabo de dir. Penseu per vosaltres mateixos. Seguir per la via de la confrontació i de la gestualitat estèril és situar-nos en un escenari permanent de frustració i derrota. Ni més, ni menys.
El gran error de l’independentisme és haver acabat amb la tradició inclusiva del catalanisme social. Quina era la divisa del catalanisme de tota la vida? Som un sol poble. Era igual el que votaves, era igual el que parlaves, era igual el que pensaves. Tots i totes érem catalans i catalanes i entre tots vàrem ser capaços d’assolir consensos molt amplis (per exemple, sobre política lingüística, sobre el mateix autogovern) que ens van permetre avançar i progressar com a poble.
Això s’ha acabat per l’independentisme. Ara sí que distingeixen entre “bons” i “mals” catalans. Els que voten al senyor Puigdemont, ERC o la CUP són “demòcrates i patriotes”, en canvi, la resta som “els del bloc del 155”, o sigui “repressors i carcellers”. I així tot...
Els i les socialistes ho considerem un error històric però no volem recrear-nos en l’error sinó superar-lo quan més aviat millor. Tots i totes som el poble de Catalunya. Som més de 7,5 milions. No només dos milions però tampoc en contra d’aquests dos milions. Hem de ser capaços de tornar-nos a veure’ns com el que som, com a compatriotes que –cadascú des de la seva legítima posició política— desitgen el millor pel país.
Els i les socialistes igual com defensem la Constitució democràtica i l’Estatut seguim defensant que som un sol poble i que hem de ser capaços altre cop de fer conviure els diferents sentiments d’identitat que palpiten a Catalunya entorn d’uns objectius de progrés i benestar social per a tothom. Aquesta és l’oferta de Miquel Iceta i del PSC.
I abans d’acabar una darrera reflexió adreçada als creadors del relat independentista. Com recordareu el 2006 el poble de Catalunya va votar en referèndum el nou Estatut (que després el PP va recórrer al Tribunal Constitucional amb el resultat per a tots conegut). El PSC, CiU i ICV demanaven el Sí. Doncs bé, tots i totes recordareu que tant ERC com la CUP van fer campanya pel No al referèndum. Igual com el PP i Vox que també demanaven el No. Voldrà dir això –segons la vostra lògica processista— que ERC-PP-CUP-Vox van formar un bloc unívoc i coherent en contra del nostre autogovern?
Sic transit gloria mundi, que dirien els clàssics...
Rosa Maria Ibarra és diputada del PSC per Tarragona
