Que lluny que queden els temps en què Cèsar August freqüentava Tàrraco. I ara? Quins emperadors de la literatura s’hi aturen ara? No, no em refereixo pas a premisantjordis o premiramonllulls. Vull dir primeres espases d’altres països, els escriptors i les escriptores que de tant en tant fan escala a la nostra estimada i propera capital per promocionar-hi les traduccions de les seves novetats editorials.
Durant la darrera edició del Festival BCNegra, un dels autors que hi participaven es va desplaçar fins a una llibreria de Lleida amb motiu d’una trobada amb els seus lectors ponentins. O sigui que penso i em pregunto: si la distància entre Barcelona i Tarragona és inferior –30 minuts amb AVE, 34 amb Euromed o 35 amb Avant–, per què no es poden exportar iniciatives així a Tarragona?
¿És potser un problema d’aquests mateixos escriptors i escriptores, que ni tan sols no s’ho plantegen perquè no saben que existim o bé no ens consideren prou importants per fer un forat de tres o quatre hores a les seves agendes? Si el que els paralitza és la perspectiva de trobar-se davant de quatre gats, he de dir que anirien desencaminats. De públic, segur que en tindrien. Quan Ben Brooks va venir a Tarragona el 2013, en el punt més àlgid de la seva popularitat com a novel·lista i enfant terrible de les lletres britàniques, el Cafè del Teatre Metropol es va omplir de gom a gom per escoltar-lo.
I fent marxa enrere amb la memòria fins l’any 1988 –ja que de l’època preinternet no és fàcil trobar-ne registres escrits–, recordo la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Plaça Imperial plena a vessar durant la xerrada que hi va fer David Leavitt, el qual ja havia publicat dos dels seus llibres més coneguts: Family Dancing i The Lost Language of Cranes.
¿O és culpa, tal vegada, de la desídia i la manca d’interès d’aquells que podrien haver organitzat una conferència a Tarragona d’António Lobo Antunes, per exemple, aprofitant la seva visita a Barcelona a finals de novembre? I que consti que parlo des de la ignorància més absoluta. Desconec quines tecles s’han de tocar i qui ha de tocar-les. Les editorials? Les llibreries, les biblioteques? La universitat? La Generalitat, l’Autoritat Portuària, la Cambra de Comerç, les administracions locals o comarcals, l’Obra Social d’alguna entitat bancària o bé qualsevol altra institució privada?
És per això que m’adreço a qui correspongui per fer-los arribar la meva humil proposta, la meva modesta petició: porteu escriptors i escriptores de renom internacional a Tarragona, encara que sigui esporàdicament. Si cal, ja aniré jo a recollir-los a l’Estació del Camp. M’hi ofereixo. Gratuïtament. Tinc experiència com a taxista de poetes que perden trens i no em faria res repetir. Desinteressadament. La causa ben bé s’ho valdria.
I en l’endemig, resto a la vostra disposició per si algú vol portar-me la contrària, per si algú vol desmentir el que afirmo en aquest article i desmuntar-lo paraula a paraula, aportant-hi dades i dates que en demostrin un punt de vista antagònic, és a dir, un punt de vista menys agònic. Ho dic seriosament. M’agradaria equivocar-me. Tant de bo la meva opinió sigui fal·lible.