Diuen que per Carnaval tot s'hi val. La gresca, la sàtira i la disbauxa caracteritzen aquests dies, i la festa compta amb quantioses mostres d'una cultura popular que beu de protagonistes ben singulars. El Moixó Foguer és una d'aquestes representacions i en el context actual s'ha convertit en una de les figures més genuines de tot el calendari festiu i tradicional del Principat.
Es tracta d'un personatge que recorre els carrers durant les festes de Carnestoltes. Va disfressat d’ocell, completament nu, i embatumat amb mel i recobert de plomes. L'ocellàs humà és una figura característica de la tradició catalana que havia estat present en molts altres indrets i que en l’actualitat només es conserva viu en dos municipis catalans, a Valls (Alt Camp) i a Vilanova i la Geltrú (Garraf).
Joan Amades en parla al «Costumari Català»
Segons aquest folklorista, antigament, durant les festes de Carnaval del Penedès, Garraf i el Camp de Tarragona, havia estat popular una mena de representació teatral que anava a càrrec de tres individus. El primer figurava ser l’amo de dos personatges estrafolaris més que assegurava tenir amagats dins una gàbia, amb la que recorrien els carrers de les viles que visitaven. Dins la gàbia hi anava un home amb un vestit cobert de figues seques, el Figuetaire, i un altre que figurava ésser un ocell, el Moixó Foguer.
L’Amades descriu aquests dos personatges de la següent manera: «El qui representa l’ocell va amb un vestit de punt ben ajustat al cos, cobert per alguna substància apegalosa, que algunes vegades és mel, damunt de la qual s’estén una quantitat de plomes per tal de donar-li la visió del plomatge propi d’un ocell[…]. L’altre company seu va vestit amb una camisa de dona, per bé que completament recoberta de figues seques ben cosides».
La representació començava, segons recull Joan Amades, amb l’arribada de la comitiva a plaça, encapçalada per l’amo. Aquest personatge anunciava que tenia un ocell per vendre i quan algú s’interessava per veure'l, després d’un estira-i-arronsa, el Moixó Foguer i el Figuetaire sortien esperitats per entre la multitud que mirava l’escena, especialment mainada, fent un gran renou i cridòria i saltant a sobre de tothom. El Moixó empaitava el Figuetaire amb l’objectiu d’arrencar-li les figues i menjar-se-les, embrutant tothom al seu pas. La representació tornava a començar quan l’amo capturava als dos personatges i entrava dins la gàbia, iniciant-se de nou el tracte i la juguesca.
Aquesta representació de farsa té els seus orígens a l’època medieval i probablement formava part d’estratègies de joglars i artistes de carrer per atraure públic i recollir alguna moneda. Representacions amb personatges semblants es feien a Sant Quintí de Mediona, Valls, Alcover i Begues, tot i que aquesta tradició s’ha perdut en la majoria d'aquestes poblacions a l'espera que algú les recuperi de l'oblit. També eren diversos els pobles de la Conca de Barberà i l'Urgell, com Solivella o Rocafort de Vallbona, on el personatge principal de la festa de Carnaval estava representat per un ocell.
El Moixó Foguer a Valls i l'Alt Camp
Un dels elements més singulars i enigmàtics del Carnaval de Valls actual és la figura del Moixó Foguer, molt viva en l’imaginari popular de la ciutat arrelat a les festes de Carnaval de la comarca. Segons algunes persones grans que encara recorden haver-lo vist, antigament s’utilitzava un pinzell per aplicar la mel al cos del Moixó, però en l’actualitat la mel es posa amb les mans d’una persona que l’ajuda i es treu amb aigua calenta. El Moixó Foguer de Valls duu una màscara i una mitja al cap i, totalment emplomallat, va acompanyat per una comitiva formada per diversos personatges com el caçador, dues venedores del mercat i un comprador.
El Moixó Foguer fa la sortida cada dissabte de Carnaval, encapçalant la rua del vespre. Recorre els carrers i les places de Valls dins una caixa. De tant en tant, la comitiva fa una parada i els diversos personatges escenifiquen la venda del Moixó Foguer amb versos satírics i de crítica local. Aquest acaba sortint i escampa la seva pluja de plomes per tot arreu, fins que el caçador el captura i el retorna a la gàbia.
L'escenificació s'inicia amb la presentació del caçador, que segueix amb un diàleg de conversa de mercat amb els diversos components de la comparsa:
(Fragment) CAÇADOR:
Vallencs i algun foraster / que heu vingut Carnaval / escolteu un momentet / que la festa bé s'ho val.
He voltat els mars del nord / he creuat els del Carib / gairebé trobo la mort / per poder estar avui aquí.
Us porto un moixó foguer / no us diré on l´he caçat / qui me´n doni més diners / podrà dir que l´ha comprat.
(Fragment) PAGESES:
Un altre any aquest pesat! / Posem-nos a prop Carmeta / si pasa com l´any passat / no veurem la cigaleta.
No t´apuris que igualment / pels carrers ja no s´hi veu / els fanals van malament / no s´hi pot ni passar a peu.
Això aquest collons d´alcalde / que per Valls no se´l veu gaire / només vé alguna tarda / té el poble potes enlaire.
El 2016 la Unió Anelles de la Flama recupera el Moixó vallenc
Després de més de 80 anys de no sortir al carrer, durant les festes de Carnaval de Valls de 2016 la Unió Anelles de la Flama recupera aquesta típica figura de la cultura popular vallenca. Per fer-ho, es parteix de les referències històriques de Joan Amades i de diverses fonts orals que encara recorden aquest personatge abans de la Guerra Civil espanyola, com la de Francesc Prats, que afirma haver conegut, de la mà del seu padrí, l'home que durant anys va fer de Moixó Foguer a Valls.
Anys abans, amb la recuperació del Carnaval al carrer, un cop restablerta la democràcia, hi ha algun intent de recuperar la sortida del Moixó en la festa vallenca. Lluís Musté, activista cultural i un dels membres fundadors de la Unió Anelles de la Flama, apunta que fa dècades «ja es va plantejar la idea de tornar a posar en funcionament la representació, però tot plegat es va aconseguir de fer d'una forma més aviat anecdòtica». No serà fins l'any 2016, de la mà de la Unió Anelles de la Flama, que aquesta figura es reintroduiex a la festa, ara amb tots els paraments i requisits, i d'una manera oficial.
Amb tot, el Moixó Foguer de principis del segle XX solia ser un home de condició humil, de recursos escassos i poc considerat a la vila. De fet, sovint s'encarnava el personatge amb una única finalitat: la de fer riure i omplir els carrers de gresca i gatzara a canvi d'algun diner. En l'actualitat, el procés de selecció ha canviat radicalment i l'activitat es concep com una forma més de fer cultura i de mantenir la personalitat festiva del país.
Segons Musté, des de la Unió Anelles de la Flama es garanteix l'anonimat de la persona que fa de Moixó i en els dies propers al Carnaval es tracta el tema «de la forma més hermètica possible». Afegeix que la proposta, en els tres anys que s'ha dut a terme, ha tingut molt bona acceptació i a cada representació hi ha més gent com a públic. Això demostra que s'està consolidant i, de fet, enguany l'entitat ja ha rebut més d'una petició per fer de Moixó Foguer.
El Carnaval de Vilanova i la Geltrú compta amb l'altre Moixó Foguer de Catalunya
El Moixó Foguer de Vilanova i la Geltrú és un personatge molt similar al de Valls. També va completament nu i recobert de mel, dins una caixa plena de plomes d’aviram. Duu una màscara i una mitja al cap i, totalment emplomallat, va acompanyat per una comitiva formada per gent en camisola de dormir i una xaranga. A diferència de l'ocellàs vallenc, el de Vilanova no surt de la capsa ni corre pels carrers. És molt més estàtic.
El Moixó Foguer vilanoví recorre els carrers i places de la ciutat el Dissabte de Mascarots. De tant en tant, la comitiva fa una parada i, amb l'ajuda d'una persona que obre la tapa de la caixa, el Moixó Foguer apareix enmig d'una confusió de llum plomes i cridòria.
L'Orfeó Vilanoví en renova la tradició als anys 80 del segle XX
L'únic Moixó Foguer del Garraf va ser recuperat per l’Orfeó Vilanoví a meitats de la dècada dels anys 80, després de dècades de no sortir al carrer. En l’actualitat és un voluntari d’aquesta entitat qui cada any dona vida al personatge. L’any 2001 es va renovar i reforçar aquesta tradició, recuperant la figura del Xerraire, un personatge que pregona les virtuts d’aquest personatge emplomat sense explicitar-les, parlant del que no es veu però s’intueix.