És la responsabilitat de tots, especialment la d’un mitjà de comunicació, contribuir a no crear pànic i mantenir l’enteresa en un moment d’emergència com el que estem vivint. Ens trobem en la situació d’excepcionalitat més greu des de la segona Guerra Mundial, fa vuitanta anys, i l’actitud del món ha de ser la mateixa que llavors: esperit de sacrifici i defensa del nostre model de vida. Sense oblidar, però, que encara que se’ns demani la mateixa compostura que en una guerra això no ho és. Una guerra és una altra cosa, pitjor, i faríem bé de no caure en la temptació de la militarització de la societat, d’infausta memòria sobretot al nostre país.
La crida a la calma general, però, no ha d’estar renyida amb dos factors molt importants en temps de crisi en una societat democràtica: no tancar els ulls a la realitat i tenir prou sang freda per no perdre l’esperit crític i deixar-se arrossegar per les temptacions autoritaristes.
La realitat, en la segona setmana de confinament, és clara. La pandèmia s’ha escapat del control de l’autoritat competent. I en alguns països occidentals s’ha escapat més que en els altres. Els casos d’Itàlia, Espanya o els Estats Units tenen tots els visos de catàstrofe agreujada per la irresponsabilitat. Hi havia altres maneres d’acotar la propagació. A Espanya, anem cap als tres mil morts.
A la nostra regió tarragonina, de moment i encreuem els dits, l’afectació sembla més mesurada. Lamentant les cinc defuncions registrades fins ara, hauria d’entendre’s que un territori poc afectat demanés aïllar-se de la resta. És el mètode de combat que ha funcionat arreu del món, especialment a les ciutats i províncies costaneres de la Xina i Corea, que han sabut conjurar el virus a base de fortes restriccions zonals. No és tard encara per fer una crida evident: ja que s’ha optat —en una decisió política que s’haurà de jutjar més endavant— per no aïllar els focus d’infecció, salvar els nuclis sans, practicar testos constants als no asímptomàtics i evitar el desastre sanitari general hauria de ser una prioritat.
L’altra cara de la realitat, sense deixar de mirar de reüll el comptador de casos de coronavirus i la gestió sanitària, és l’econòmica. La tensió entre drets i llibertats, seguretat i economia, s’ha traduït a Occident en un model que defuig del tancament total de l’activitat. Tot i això, el daltabaix és notable. Espanya era un país que encara estava recuperant-se de la crisi de 2008 i el tancament parcial de l’economia ha estat suficient per provocar una cadena d’ERTOs i fallides, sobretot en autònoms i PIMES. De fet, era tan delicada la nostra situació, que amb una setmana d’aturada n’hi ha hagut prou per desmuntar gran part del teixit productiu i deixar un panorama preocupant de cara el futur.
No ens fem cap favor ocultant-ho: molta gent no podrà tornar a obrir els seus negocis, l’atur es dispararà i la roca que amb tant d’esforç hem empès els últims deu anys tornarà a caure pendent avall. Contra això, només podrem comptar —perquè l’esforç de la població hi serà— amb l’ajut de les administracions i un suport ampli i generós de les institucions. Les mesures tèbies aplicades fins al moment hauran d’ampliar-se i el capitalisme ultraliberal i socialment auster propugnat des de la Unió Europea s’haurà d’aparcar necessàriament.
No sabem com serà el món de demà, quan hàgim pogut vèncer el virus, ni si la pandèmia es reproduirà cíclicament canviant per sempre la manera que tenim de relacionar-nos i, per tant, les estructures econòmiques. Però el que sí que sabem és que tenim valors a preservar, i que han de ser innegociables. Ara és l’hora, quan el futur pinta més negre, de recordar que no podem renunciar ni a la llibertat ni a l’estat social del benestar. La responsabilitat de la població és reclamar-ho, la de les administracions trobar la fórmula per fer-ho possible.