Nosaltres que ens creiem els més importants de la galàxia que enviàvem naus a conquerir altres satèl·lits i l’espai en general ens hem quedat a casa per salut mundial. Nosaltres que ho teníem tot controlat no vàrem saber veure aquesta pandèmia que va sortir en una ciutat xinesa i en el que dura un discurs de l’actual president del govern espanyol es va expandir a tot el planeta.
Ara que ho volíem privatitzar tot de mica per tenir una millor economia i carregar-nos de mica en mica això que s’anomena la societat del benestar que tant ens ha construït bastir al llarg dels segles amb moltes víctimes pel camí ens hem trobat a casa entre el mòbil i la llibreria.
Aquests nous vividors de la política que volien posar a cada cantonada una caserna de la policia per evitar pispes i robatoris s’han trobat que el nou enemic en prou feines es veu en els grans microscòpics i no serveix ni cap pistola, ni defensa per acabar amb ell. Mira si anaven equivocats.
Nosaltres que posàvem barreres sobre la geografia terrestre ens trobem amb aquest virus que no entén ni de pàtries, ni d’estats, ni banderes ni himnes. Ens havien ensenyat que una comunitat sense himne, bandera i escut no era res. Ara la transversalitat del nou inquilí pot arribar on vulgui saltant tot tipus de mesures de control i vigilància.
Aquests dies entre les coses que tenim més importants a casa és la convivència, la comunicació i com a recent incorporació també tots estimem el wifi que ens permet donar un tomb per fora d’una manera virtual per veure una mica com està el patí. Els nous valors no es veuen, però més que mai són bàsics per aquest confinament casolà lluny dels teus éssers estimats de segon nivell. Alguns estaran a casa sols, buscant en el seu interior la millor companyia. Altres potser estan en companyies que no són tan adients i també hauran de cercar la pau en aquesta convivència forçada per la pandèmia.
Aquests dies servirà per netejar, estudiar, endreçar i fer àlbums de fotos per estar al dia amb les nostres vacances, excursions i trobades anuals. També servirà per fer plans quan sortim d’aquest malson. Potser després quan s’obrin les portes de casa sense condicions tornarem a la nostra vida normalitat dins el que ha quedat viu de tot plegat. Les coses no tornaran a ser com eren. Haurem après una lliçó en el millor dels casos. Aquest és un avís que el nostre futur no depèn de les armes sinó de nosaltres mateixos. Som capaços de modificar la geografia, però si la natura es posa tonta en un no res ens deixa tots fora de combat. No som ningú en aquest món que ens pensàvem ser algú.
El nostre futur està en potenciar la sanitat pública amb més fons econòmics i humans. Hem de destinar una part important del pressupost de defensa a sanitat perquè la propera guerra podria venir per aquí perfectament.
Un cop més Europa i el món ha actuat de forma diferent. Cada país ha fet de les seves. Hem tornat a demostrar que Europa no existeix perquè a la mínima sotragada tots escombren cap a les seves cases. No hi ha cap política comunitària. Dins cada país també passa el mateix. La unitat d’acció que hauria de ser necessària per actuar amb contundència davant aquests casos encara s’ha de forjar. Ell si que té els principis clars. Nosaltres som canalla de patí d’una escola on cadascú es busca un racó per jugar a la pilota. No interessa fer un partit entre tots.
Som animals racionals, però massa cops la segona part de la definició no troba el seu significat. Continuem sent animals que estan marcats bàsicament per l’economia que és qui porta les regnes de tot plegat. Ara molt possiblement entrarem en moment negre econòmic, però seguirem endavant amb aquest motor que ho vol moure tot no apostarem per la part humana, per la part científica com aquests dies hem après amb moltes persones que han deixat la vida al peu del canó.
Després de tot això hem d’haver après alguna cosa entre tots i canviar la forma d’actuar perquè sinó no ens haurà servit de res tot plegat. Aquest és un avís molt important perquè potser a la propera no tindrem temps de canviar de rumb.
Estem tots a casa mirant com passa la vida, reflexionant. Els nostres soldats estan a les trinxeres de la sanitat, dels establiments que han de tenir obert i del transport. Els polítics i els militars haurien d’estar al servei dels científics i no pas al reves. Només ells ens poden treure d’aquest malson que del qual encara no es veu la fi del camí. Esperem estar aquí per veure com evoluciona tot plegat i seguir apostant per un món millor on les persones en siguin les protagonistes i no com ara que tot depèn del capital i de la borsa.