Un advertiment previ: no em ve gens de gust escriure l’article que esteu a punt de llegir. No me n’interessa gaire el tema i m’estimaria més continuar amb l’exitosa sèrie sobre Cambrils. Que s’haurà d’esperar per fer lloc a aquest parèntesi, un servei públic que noto que el país em reclama.
Divendres passat, Mònica Terribas, la conductora del magazín matinal de la ràdio pública catalana va plegar. Això no hauria de ser massa notícia si no fos pels motius que va donar. Va voler recalcar expressament que no ho feia «per raons personals, no per raons familiars, ni perquè estigui cansada, ni perquè els horaris se'ns mengin la vida». Les raons de deixar El Matí de Catalunya Ràdio són, i ara ve quan lo maten, que «els engranatges d'una maquinària tan exigent com aquesta no es poden permetre cap grinyol i menys ara. I els engranatges grinyolen».
En escoltar-ho, em va caure un colló per cada camall. Tot i que ja he manifestat el meu interès tendent a zero per la comunicació pública nacional, em feia creus que algú que se’n va fotent aquest cop de porta no tingués la decència de dir noms, d’explicar què havia passat i què pot justificar una espantà d'aital calibre. No només això: deixava anar una metaforeta nítidament catalana, per ensenyar una mica la lligacama però que ningú li pogués queixalar la cuixa.
El ‘s’ha acabat el bròquil’ de Terribas em va fer pensar que si li feia falta tornar a aquest llenguatge resistencial d’insinuacions, per evitar alguna censura o represàlia, potser és que tenim instal·lada una altra dictadura —ara més nostrada. O potser que era una frase trufada de càlcul i de joc polític. Sigui com sigui, a una treballadora que ha cobrat tres milions d’euros de l’erari en set anys, se li haurien d’exigir explicacions més clares i no figures retòriques que gairebé donen la raó a aquells qui sembla voler denunciar. Raons que, si no fos perquè tot el que entra al Parc de la Ciutadella s'acaba convertint en fireta, s'haurien d'exposar, donada la importància del càrrec i la decisió, en seu parlamentària.
Com que no ho va fer públicament, vaig resoldre que li demanaria explicacions en privat. He intentat posar-me en contacte amb Mònica Terribas i el seu entorn. Li vaig enviar un missatge demanant-li si la podia trucar. No he obtingut resposta. Mentre ho intentava em va arribar una altra brama: entre les raons de fons de la seva dimissió hi havia una total desavinença entre ella i el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo. I vaig anar preguntant porai.
Segons les versions que he pogut recollir entre persones més o menys properes al conflicte, en alguns casos eren simples diferències de criteri, altres m’han parlat d’una guerra política. Les més sucoses afirmen que Gordillo li feia un mobbing curiós a Terribas, consistent en ignorar-la per veure si plegava —com així ha estat. És el que en mil·lènnial se'n diu ghosting i t'ho acostuma a fer el teu crush. Fins i tot m’asseguren que una de les condicions de la periodista per continuar era garantir per contracte reunions periòdiques amb Gordillo i que no passés d’ella.
En tots els casos, tothom està d’acord amb una cosa: la Mònica és molt discreta. Tan discreta que ningú —tret de la seva guàrdia pretoriana de dues o tres persones— no va saber res de la dimissió fins al moment de l’al·locució matinal de divendres. Se sabia que Gordillo mirava de fa temps de retallar-li dràsticament el pressupost. També se sap que a Gordillo se’l vol carregar tothom, en especial la presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Núria Llorach. Però que no ho pot fer perquè és un home d’ERC i no pot saltar fins que no ho faci el director de TV3, Vicent Sanchis, que està posat per Convergència o com es digui ara.
De fet, ja que hi som i tampoc se’n parla gaire tot i ser fets sabuts, l’estructura directiva dels dos principals canals de la CCMA és paral·lela i calculada: director de TV3 convergent (Sanchis) i cap d’informatius d’ERC (David Bassa); mentre que a Catalunya Ràdio el director és republicà (Gordillo) i el cap d’informatius posat per Junts-PDeCAT (Francesc Cano). Enmig d’aquest equilibri políticocircense i mentre el nou cicle electoral no torni a repartir cartes, ningú no vol fer cap moviment, per por que no sigui un pas en fals. I mentrestant, les punyalades van i vénen al mateix temps que el prestigi de la comunicació pública catalana es va enfonsant en el que abans era un oasi i ara cada cop s’assembla més a un bassal enfangat ple de piranyes.
Són aquests els ‘engranatges que grinyolen’ a què es referia Terribas? Probablement sí. Però la Mònica és molt discreta. I no ha cregut convenient —després de set anys donant joc a uns i a altres, contribuint a l'engany més colossal de la història política de Catalunya— que els ciutadans sàpiguen què ha passat. Puc pronosticar-li, i difícilment m’equivocaré, uns anys finals de trajectòria professional brillants. Sortirà a la tele, farà classes a la universitat i impartirà conferències. En totes elles s’omplirà la boca amb la importància del periodisme i el compromís amb la veritat. Una veritat discreta.