|
Sant Brandà emprengué una imramm (una odissea cèltica) de set anys per l’Atlàntic, com es relata a la Navigatio Sancti Brendani Abatis i, entre d’altres gestes menors com el descobriment europeu de la futura Amèrica, es conta que, volent dir missa per als seus monjos en terra ferma i perdut com estava enmig de la mar, va trobar una misteriosa illa que apareixia i desapareixia d’entre les aigües per celebrar-hi l’eucaristia. Hi ha alguns gravats que vinculen la proesa amb el relat bíblic de Jonàs i representen el moment sobre un peix gegantí. Amb l’eclosió de la cartografia medieval, però, l’illa de Sant Brandà comença a ser situada en certs punts de l’ignot llindar de l’abisme atlàntic.
Cresques, per exemple, la dibuixa a l’Atles Català propera a la Irlanda nadiua del sant. Més tard ja es delimita més entre les Açores, Madeira i les Canàries fins al punt que en un repartiment del segle XV entre Castella i Portugal s’especifica que l’illa de San Borondón, encara que no l’hagi trobada ningú, és la vuitena illa canària. Em sembla tan extraordinari que li comento a un amic tinerfeny, amb un mig somriure imbècil sota el bigoti, si tot això que els surt a la superfície vora El Hierro no serà finalment l’aparició definitiva de la fèrtil i màgica illa dels benaurats. No li fa massa gràcia; em diu que San Borondón no és cap llegenda, que es troba exactament entre La Palma, La Gomera i El Hierro, que es veu en unes condicions determinades de marea i que aquí es relaciona amb les cícliques aparicions del Pavo Canario, criatura mitològica i evanescent, on destacats autors hi ha vist l’origen de l’avui tan popular tradició del Thanksgiving Day i d’altres una clara inspiració per Lost, l’obra magna de Jota Jota Abrams.
Però, al marge d’una ciència tan voluble com la geografia, el que realment em meravella de Sant Brandà és que era un veritable emprenedor, un visionari. Mentre nosaltres, fills de la més estricta matèria, hem emmagatzemat a l’eteri núvol binari cada cop més fraccions de la nostra existència profana (els estalvis, el correu, la feina, els amics, les passions confessades i les inconfessables) sense que ens amoïni gaire la delicada fragilitat dels discos durs virtuals, Borondón va fer emergir un núvol palpable del no-res per erigir-hi la seva preuada fe. I en acabar el va tornar a desar sota l’aigua per a usos futurs. Un puto geni. I una data, el setze de maig, per honorar a partir d'ara el sant patró de la nostra nova i flamant vida al núvol.
Abans d’arribar a la pràctica mística del sant ens queda camí, però. Seguim-ne l'exemple. Primer, desfets tots els lligams materials mundans, serem lliures per fer navegar l’esperit pel món amb el núvol sota els peus, com si fóssim caragols i no ens pesés la closca. Encabat, podríem fer-nos fer un altre núvol per a tots plegats: una pàtria emergent i intermitent on aixoplugar-nos dels diversos exilis; com una Terra Promesa 5.0 que riu-te’n tu de la Diàspora. I, finalment, potser ens adonaríem que un sant irlandès (per tant probablement alcohòlic) fa mil cinc cents anys ja ens mostrava el full de ruta. I de què, ara ja sí, som immortals, què cony.