La setmana passada, a 78 anys, moria Antoni Castells Duran. Els diaris no n’han fet grans notícies, la majoria d’ell, ni curtes, i el seu pas pel món de la història i de les lletres podria quedar esborrat en un període relativament curt de temps. Malgrat aquest discret eco de la seva mort, l’Antoni Castells és un dels pocs historiadors que es va enfrontar amb un tema que, en el tros de món on som, hauria de tenir centenars d’estudis universitaris i ser un dels temes centrals en les desenes d’universitats que omplen la nostra geografia, tant les d’Història com les de Ciències Polítiques i d’Economia. Perquè Castells va centrar les seves recerques en les col·lectivitzacions econòmiques derivades de la revolució de 1936 i aquest no és cap tema menor.
Antoni Castells era doctor en Ciències Econòmiques, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona de 1972 a 1985, i autor de diverses publicacions, entre les quals destaquen El proceso estatizador en la experiencia colectivista catalana, publicat a Nossa y Jara Editores; Las transformaciones colectivistas en la industria y los servicios de Barcelona, publicat per la Fundació Salvador Seguí; i Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-1939, publicat per l’Editorial Hacer, un estudi amb el qual va guanyar el 1r Premi Juan García Duran, convocat pel Centre d'Estudis Histories Internacional de la Universitat de Barcelona, per a treballs sobre Historia de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
Alguns d’aquests llibres són recerques bàsiques per entendre que la revolució del 36 no va ser només l’assassinat de capellans i gent de missa, un relat que ha esdevingut hegemònic i perillosament únic. El que explica Castells als seus llibres, amb dades i més dades, és que el 1936 el que es va produir a Catalunya va ser una revolució. I una revolució suposa, sobretot, el canvi absolut de les estructures de poder. I el poder és, sempre, sobretot econòmic. L’estructuració econòmica resultant d’aquells canvis suposà un repartiment de la riquesa entre les classes populars, a qui sempre se li havia negat. I és aquest el punt que fa que la burgesia catalunyesa estigui tan absolutament obsessionada en el 36, fins al punt de servir com a excusa al lladre Jordi Pujol per explicar que els diners que tenia allotjats fora de l’Estat espanyol hi eren perquè sabia què havia passat el 1936.
Nascut a Barcelona el 1943, Antoni Castells procedia d’una família, per la banda materna, liberal i la influència del seu avi fou destacada a l’hora de desenvolupar el seu posicionament polític llibertari. Als anys seixanta, a la Universitat, participà en la lluita contra la dictadura franquista i en organitzacions revolucionàries bàsicament marxistes. Durant molts anys, va ser membre dels consells editors de la revista llibertària Polémica i de la lliurepensadora Espai de Llibertat, alhora que col·laborador de molt diverses iniciatives culturals, entre elles l’Ateneu Enciclopèdic Popular o la Fundació Ferrer i Guàrdia, però sempre obert a compartir els seus coneixements amb qui els volgués tenir. Per això, la seva docència tingué lloc tant a la universitat com a qualsevol kasa okupa que el convidés a explicar com havia anat aquella revolució que tingué Barcelona com a epicentre. Per això, avui podem llegir el seu llibre sobre les col·lectivitzacions a Barcelona, alhora que en paper, a l’espai digital del CEDALL de forma gratuïta.
Cal llegir i rellegir Castells per entendre la història d’aquest país més enllà dels tòpics dels pujolistes i dels seus voltants, que són amplis. I cal no oblidar que al seu costat molts altres historiadors i historiadores supliren durant anys la feina d’investigació que en qualsevol país del nostre voltant hagués fet la universitat. I la supliren de forma abnegada però alhora brillant i objectiva.