Tarragona és i ha estat terra de músics. Des de les tradicions meridionals de les bandes i les lires fins a les corals i les formacions orquestrals. De la música popular a la música dita culta, la pedrera tarragonina ha donat, sobretot, bons intèrprets però també compositors i una quantitat considerable de públic melòman.
La Diputació compta amb tres conservatoris, a les ciutats de Tortosa, Reus i Tarragona, amb instal·lacions de qualitat, recursos, solera i professorat estable. S’hi han d’afegir els conservatoris municipals, on destaca amb força el de Vila-seca, tot un emblema de l’ensenyament musical de la Catalunya Sud que s’ha guanyat amb els anys un prestigi que és fruit de la confluència d’esforç, talent i continuïtat de la gent de la ciutat i de fora. No està mai de més, quan es fa inventari dels valors de la nostra regió, enaltir com es mereix la joia de la corona que representa per al territori la passió vila-secana per la música.
Al mapa de l’ensenyament musical tarragoní s’hi han de sumar les escoles privades i els professionals que exerceixen pel seu compte. Tot plegat, conforma un panorama d’una riquesa cultural (i també econòmica) de gran valor afegit per al territori que, encara que pugui semblar i potser sigui minoritària, faríem bé de cuidar. Pel que aporta de qualitat al teixit social, per la importància demostrada de la música en l’educació de la sensibilitat dels nens i nenes o perquè, senzillament, saber tocar un instrument o cantar en una coral han estat eines indispensables per a donar forma a la nostra societat des de fa segles. La música enriqueix i fa millors les persones.
Però, potser com un mal endèmic de la regió, arriba un punt que tot es torça. El talent que es forma a Tarragona rarament troba col·locació en el seu territori propi. La fuga de cervells, que en altres sectors és problemàtica, entre els músics és sagnant i la gran majoria s’ha de buscar la vida fora. Malgrat el suport genèric de les administracions, la inexistència, per exemple, d’una orquestra pública i estable d’àmbit tarragoní que serveixi de referència als músics d’elit tarragonins suposa un gran handicap. Altres províncies i comunitats autònomes de potència demogràfica semblant compten amb aquestes estructures culturals que són bàsiques per afavorir i retenir el talent local. Com acostuma a passar sempre per aquí, aquesta funció es delega al sector privat i al voluntarisme, amb la precarietat que arrossega, lamentablement, tota cultura no protegida institucionalment.
Tres quarts del mateix passa a l’altra banda de l’escenari. El públic melòman tarragoní és patidor de mena. Tot i els esforços dels programadors de Reus i Tarragona, cap dels espais de les dues ciutats ofereix les condicions òptimes per al gaudi de la música. El cas de la capital és flagrant. El desastres encadenats del Camp de Mart, el Teatre Tarragona i el Metropol, amb manca de cura i inversió que freguen la negligència, deixen la ciutat materialment sense un auditori homologable per escoltar música. Els teatres de Reus, tot i estar en millors condicions, tampoc són espais ideals per a l’audició.
Altre cop l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca s’erigeix com el millor escenari musical de la regió i el sentit comú fa pensar que la política més raonable seria concentrar el gruix i la qualitat de les programacions en aquest espai. Una entitat cívica de la tradició de l’Associació de Concerts de Reus ja se n’ha adonat i ja manté amb l’Auditori vila-secà una col·laboració fructífera. Evidentment, vertebrar una escena musical conjunta entre les tres ciutats (i la resta del Camp) requereix molta generositat i una idea clara i decidida de la regió. Potser a l’inici d’un cicle electoral no és el millor moment per reclamar-la. Però creure’s el país també és això; valorar el talent, els equipaments i la feina feta i prioritzar les millors opcions. I, sobretot, compartir-ho tot.