Aquest dimecres dinou de febrer s’ha tancat un dels casos més luctuosos de la història recent del Camp de Tarragona, i és la meva comesa deixar-ne constància per a la posteritat. A mig matí els Agents Rurals del Centre de Recuperació de Fauna de Torreferrussa, a la llunyana Santa Perpètua de Mogoda, emet un informe que confirma la mort per politraumatisme d’un centenar d’estornells que volaven baix a la C-31b que connecta Salou i Tarragona, al costat del Polígon Químic Sud. Hores abans, la filtració del vídeo d’una càmera de seguretat abona la teoria de la col·lisió: veiem com un cotxe fosc i un cotxe blanc, a gran velocitat, atropellen de manera despietada un estol de moixons. Presumptament, dues de les bestioletes surten disparades cap a terra, cadàvers, amb destí al cel dels ocellets.
En veure despuntar el major lluminar dels informes oficials, la població es calma una mica. El pànic amaina. Han estat tres dies molt tensos i de neguit creixent, com els tres dies del còndor però amb pardals, més en la nostra mesura mediterrània. Cronologia: el diumenge setze de febrer, al voltant de les set de la tarda, les imatges es comencen a fer virals. Estesa de moixons a l’autovia. Molts testimonis asseguren haver sentit unes olors inhabituals al voltant de les Químiques. L’organització ecologista GEPEC denuncia el fet i demana informacions contrastades en un tuit que conté tres emoticones inequívoques: ocellet-calavera-fàbrica. Altres associacions com CelNet i persones preocupades per la salut ambiental tarragonina s’alarmen. És evident del que es tracta, un núvol tòxic.
A Tarragona, sembla ser, hi ha moltes ganes de tenir, per fi, un núvol tòxic. En les primeres hores de la catàstrofe d’IQOXE, de fet, Protecció Civil va tenir la regió al llindar del col·lapse perquè van anunciar un núvol tòxic. Com si no fos prou greu que un tanc d’etilè rebentés i projectés metralla a dos quilòmetres a la rodona. Volíem un núvol tòxic. És igual que fos altament improbable que els moixonets s’ofeguessin per absència d’oxigen. Quan tens un relat sòlid i apocalíptic que a més a més et permet disparar a tort i a dret contra la incompetència administrativa —inqüestionable, aquest no és el tema— i la perfídia de les empreses —bastant transversal, tampoc és el tema— que la realitat te l’espatlli és una qüestió subsidiària, d’una importància relativa.
Dilluns, disset de febrer, amb la població predisposada a creure’s la mandanga de la fuita química i el núvol tòxic, la bola de la paranoia es fa grossa, sobretot a les xarxes socials. El grup parlamentari de En Comú Podem s’afegeix al festival del disbarat i presenta una bateria de preguntes específica sobre el tema. Els Agents Rurals s’enduen els cadàvers d’estornell a Torreferrussa, que és com els headquarters del CSI a la catalana. Ja és un crim d’estat i mentre no esbrinem qui va matar Kennedy, però, trobem molta gent convençuda que això és una mina i se’ns ha mort el canari. El nostre final s’acosta.
Dimarts, divuit de febrer. Sorgeix la teoria d’una massa d’aire molt fred a cota baixa—ni més ni menys que -40º— que haurien travessat els estornells i s’haurien quedat pajaritos i precipitat a terra. Una altra hipòtesi pren força: electrocució. Endesa ho nega, perquè la torre més pròxima és a cinquanta metres i perquè afirmen que una topada de l’estol amb les línies d’alta tensió hauria interromput el servei elèctric. Els Agents Rurals contradiuen la companyia energètica i els recorden que si no fos perquè ells els comuniquen la troballa de bèsties electrocutades ells ni se n’assabenten. Mentre continuen volant els missatges d’un costat a l’altre, els Agents del Centre de Fauna fan saber que la necròpsia dels ocells morts no donarà resultats fins dimecres. Més llenya al foc.
Dimecres, dinou de febrer. Tarragona s’aixeca mobilitzada des de bon matí, encara sense informe de necròpsia. S’ha convocat una vaga general al sector petroquímic per protestar. Es demana l’esclariment del cas, transparència i responsabilitat en la gestió empresarial i de l’administració. Sota el lema expressiu «Més seguretat, menys precarietat», els sindicats prenen els dos polígons. Faig una trucada a un informador insider en una empresa química important. Diagnòstic contundent. Èxit rotund de la vaga, amb un 100% d’afectació, en bona part perquè els piquets de primera hora han estat nombrosos, contundents i infranquejables, en molts casos tirant pel dret i impedint complir els serveis mínims. La preocupació i solidaritat amb els moixons és completa, el clima social no està per matisos i fins i tot l’Ajuntament posa autobusos gratis per anar a manifestar-se, cosa que a l’AEQT, l’associació d’empreses químiques matapardals, els senta com una puntada de peu als ous.
L’informador també em fa saber que la classe mitjana dels treballadors —ell en diu els pringats— estan tots a casa practicant el teletreball, que era un progrés que havia de portar a l’alliberament laboral i pot aconseguir el definitiu desvirtuament del dret de vaga per la porta de darrere, que és com s’arreglen tots els problemes en aquest país. Altres treballadors, entre ells els directius i encarregats, gaudeixen d’un inesperat dia de vacances encobertes, que amb aquest febrer de bonança que tenim s’agraeix molt. També hi ha treballadors mobilitzats, esclar. Els comitès sindicals en el sector de la indústria són nombrosos i ben articulats. M’arribo a veure’ls.
Surto de l’A7 per agafar la N-340, on hi ha tots els accesos a les fàbriques. Des de la rotonda del Vial dels Prats, s'albira un gran piquet a l’entrada de Covestro, impossible entrar-hi. Continuo cap a IQOXE. A les 11 el gruix de la protesta s’hi centralitzarà, hi haurà declaracions. Tots els bars de la zona estan plens, de la Canonja a Vila-seca. Fins i tot detecto moviment al puticlub Vicente Ferrer, local mític just davant del polígon que, malgrat els rumors recurrents, continua en plena activitat, encara que sigui estranya a aquestes hores intempestives. Per una altra banda m’arriben les clàssiques imatges de graelles plenes de cansalada i botifarres, que és una altra tradició industrial de quan toca treballar en dies de festa o en vagues.
A la concentració, poca alegria. Gairebé tothom porta l’armilla del seu sindicat. No voldria que se’m titllés d’etnicista, però l’idioma predominant és el castellà i l’ambient és molt Comuns-friendly, amb gotetes de socialisme no institucional. Es comenta l’èxit dels piquets. Són prop de mig miler de persones i hi ha una preocupació sincera per la seguretat de les Químiques. Un home cepat i ben afaitat em comenta una cosa rara: no es pot treure del cap haver vist desenes de dipòsits, estructures i canonades deformades després de l’accident, allà on solia treballar cada dia. No goso preguntar-li com pot ser que una desbandada avícola pugui fer això, però m’assegura que ara tant ell com jo podríem ser morts. Vist així, qualsevol protesta és tèbia, certament. Després de les declaracions dels líders sindicals, la marxa prossegueix cap a IQOXE, escenari de l’explosió del catorze de gener.
Moment en què els Agents Rurals de Torreferrusa es pronuncien. No va ser un congelament ni una electrocució. Es van endur un estornell estabornit i sis cadàvers. Tots mostren senyals de contusions i traumatismes. A internet les explicacions no convencen. Que no ens enganyin, que no som tontos. S’assegura que les imatges no són del mateix punt de l’autovia, que no es veu cap ocell morir atropellat o fins i tot, que un cadàver de moixó ple de politraumatismes no nega que prèviament hagi estat congelat, electrocutat i, sobretot, gasejat per, wait for it, un núvol tòxic, que en aquest cas, el tenim al cap. Una mica en fals, però cas tancat.