El Nàstic de Tarragona viu un present ple de neguits i nervis. No només a la graderia, també de portes endins. És normal: l’equip ha arribat a la meitat del viatge d’aquesta temporada ocupant places de descens a Tercera, quelcom impensable a principis de campanya. El que va començar amb una anècdota, ara preocupa i molt. La situació és força delicada i arriba un inici d’any amb set partits al endavant on els tarragonins juguen contra cinc dels primers classificats.
I la gresca comença ja: en dotze dies, tres rivals potents posen a prova les pors d’un Nàstic que acabarà el gener jugant a Llagostera, rebent el Barça B i viatjant a Andorra. En altres paraules: un camp incòmode físicament i mentalment, un rival superior en qualitat tècnica i un projecte que barreja una idea ben executada amb màniga ampla en el vessant econòmic.
I tot després d’una Copa que ha estat la imatge del Nàstic 2019-2020: els grana tenen qualitat però no la demostren. El projecte per al primer equip és història i ara es vol adaptar el vaixell al nou capità, Toni Seligrat. I és que la tripulació segueix cometent les errades que feien amb Xavi Bartolo, deixant clar un cop més que el problema no era d’entrenador. Els rivals, amb només aproximar-se a l’àrea, ja veien mig gol a la butxaca.
Aquest Nàstic és extremadament tou. Uns miren cap a la porteria assenyalant un Bernabé que no transmet seguretat. Altres miren a la defensa i el pèssim rendiment de la línia en general i n’hi ha que miren a un centre del camp de circumstàncies des del passat estiu. Sigui per un nap o per una ceba, el Nàstic tremola sempre. I si la base del pilar tremola, imagineu la planta més elevada.
Amb l’arribada de l’equador de la lliga, sembla que s’ha assumit internament que l’objectiu grana ja no és un altre que no sigui quedar quinzè a la taula, primera plaça que confirma la continuïtat directa a la categoria. Quina llàstima haver de lluitar per això però, ja que estem obligats a fer-ho, fem-ho bé. Un any més, sense obviar el pèssim treball als despatxos en el vessant esportiu, toca salvar la nau a la desesperada amb una afició que no acaba de trepitjar una tifa quan ja veu la següent dirigint-se a l’altre peu. Diuen que la unió fa la força. Dnocs en la desgràcia, com viu el Nàstic actualment, encara més. Tot sigui per evitar el desastre dels desastres.