La Júlia tenia només quatre anys quan la seva mare, la Paula López-Hervas, va començar a sospitar que podia patir dislèxia. En un principi va ser complicat per la Paula, qui a més és psicòloga, perquè no sabia a qui acudir ni com abordar el tema. La dislèxia afecta entre el 5 i el 17% de la població i té conseqüències que poden ser importants per l'etapa d'aprenentatge dels nens. És un trastorn que no se sap que el provoca i que no té cura, però que es pot treballar. Aquest dijous se celebra el Dia Mundial de la Dislèxia.
La dislèxia, què és i com s'identifica
La Paula sabia que era molt important que la diagnosi fos precoç per poder ajudar a la Júlia. Desesperada va anar a l'Associació Catalana de Dislèxia per demanar ajuda. L'experiència de poder compartir la seva vivència amb altres famílies la va ajudar tant que va decidir muntar ara fa dos anys una seu de l'agència aquí a Tarragona. La Paula va detectar un possible problema d'aprenentatge quan va veure que la seva filla patia entrebancs per recordar el nom dels colors.
La dislèxia, explica la pedagoga i professora de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Sílvia Molina, és un trastorn de l'aprenentatge de lectura. «Es tracta de nens amb intel·ligència normal que tenen dificultats per llegir i a vegades poden presentar dificultats de comprensió del text», explica. La lectura és, a partir de certa edat, la base de bona part de l'aprenentatge i per això aquests nens solen tenir un rendiment acadèmic baix.
En edats més joves es pot detectar quan un nen té dificultats per identificar els colors, aprendre els dies de la setmana, els nombres o les cançons. En molts casos són símptomes que passen desapercebuts i simplement es pensa que l'infant té un ritme d'aprenentatge més lent. Les sospites es reforcen a primer cicle de primària quan els nens tenen problemes per llegir i escriure.
«La detecció precoç és molt important», assegura Molina. I afegeix: «És molt important detectar-ho aviat sinó, s'acumula el rendiment baix en l'aprenentatge sense saber per què i pensant que és el nen que no s'esforça». Això, diu ella, pot generar «angoixa als nens que acaben per no voler anar a l'escola».
Entre un i quatre nens per aula poden patir dislèxia
Es creu que entre el 5 i el 17% de la població la pateix, a nivell d'aules vol dir que en cada classe de 25 alumnes hi pot haver d'un a quatre nens que tinguin dislèxia. Això si, tal com explica Marta Massagué, neuropsicòloga infantil i professora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), pot haver-hi casos més greus i d'altres més lleus. En tot cas això es detecta amb l'evolució del nen.
La dislèxia té una base neurobiològica, i no se sap ben bé que la provoca. És un trastorn que ve de naixement tot i que hi ha una interacció entre genètica i ambient, explica. De fet, té un component hereditari molt alt. Els fills de pares amb dislèxia tenen entre el 30 i el 40% més de risc de patir el mateix trastorn, i el germà d'un nen dislèxic té el 50% més de probabilitats de ser-ho.
És el cas de la família de la Paula. El seu marit té dislèxia diagnosticada, el seu fill gran no, però la Júlia si, i ara el seu germà petit comença a desenvolupar símptomes propis d'una dislèxia, encara que amb menor grau que la Júlia. De fet, explica la neuropsicòloga Marta Massagué, moltes vegades els adults saben que ho són quan es diagnostica el fill.
Això és perquè els esforços per diagnosticar i tractar la dislèxia s'han intensificat en els últims anys, «El 1800 es parlava de ceguera de la lectura però això ha anat derivant cap a la definició del que s'entén avui per dislèxia», explica Massagué. «Ara la diagnosi i el que cal fer per actuar és molt més clar», assegura.
Des de l'òptica mèdica se sap que no hi ha diferències entre el cervell d'un nen dislèxic i el d'un nen que no ho és, però si n'hi ha en el vessant funcional. «Les àrees del cervell que s'han d'activar quan llegeixes no s'activen o s'activen menysen el cas dels nens amb dislèxia», puntualitza Massagué.
Com afrontar la dislèxia per ajudar als nens en l'etapa d'aprenentatge
La Paula diu que com a mare que ha passat per aquesta situació el que més l'ha ajudat és pactar amb l'escola i la terapeuta de la seva filla la forma de tractar a la Júlia. «Hi ha diferents àrees d'afectació, és molt important treballar cada cas a part», explica. La Júlia, que ara té 12 anys, com tots els nens que pateixen dislèxia segueix el curs escolar normal, això si, hi ha una sèrie d'eines que família, terapeuta i escola li ofereixen que l'ajuden a poder afrontar aquesta etapa d'aprenentatge.
La pedagoga Sílvia Molia diu que es pot facilitar la feina dels estudiants amb eines tan senzilles com una taula de multiplicar, donant els textos de lectura amb anterioritat a l'alumne perquè els prepari a casa o deixar-los més temps per acabar un examen. «Eines que faciliten saltar l'obstacle de la lectura». Les persones amb dislèxia també poden tenir dificultats per recordar seqüències com els dies de la setmana, els mesos de l'any, les taules d'equivalència o de multiplicar.
Això si, per treballar la dislèxia, diu Molina, el més efectiu és «incidir en l'aprenentatge de la lectura». «Practicar molt, repetir i automatitzar aquest procés. Treballar la connexió entre llengua escrita i parlada», puntualitza. Ara bé, diu que cal fer-ho amb jocs interactius i material lúdic per motivar a l'alumne. De fet, la mare de la Júlia, que és psicòloga, recorda: «Si estem sempre a sobre del que no els surt bé pot ser que sigui molt destructiu pel fill».
Motivar-los és fonamental i per això Molina creu que cal evitar situacions compromeses com fer-los llegir en veu alta davant de tota la classe. Per altra banda la Paula creu que és important saber veure les habilitats que té el fill més enllà de les dificultats: «Cal tenir en compte les dificultats d'aprenentatge i les habilitats que té. Reforçar unes i altres i no caure en la super-protecció. La meva filla, per exemple, és molt creativa», explica ella. I afegeix: «Nosaltres des de casa estem potenciant les habilitats que té la Júlia».
Dislèxia en edat adulta
En Rafa de Zuloaga té 22 anys i pateix dislèxia. Li van diagnosticar quan tenia entre sis i set anys. Recorda que viva acomplexat perquè estudiava el doble que els seus companys i arribava a la meitat. Això si, assegura que els professors l'ajudaven i li donaven suport. «Odiava llegir en veu alta», recorda ell.
Quan va acabar la secundària va decidir estudiar econòmiques a la universitat, i de fet, ho va fer sense massa problemes. «Em vaig adonar que els exàmens tipus test m'anaven molt malament per culpa de la dislèxia», explica ell. Un trastorn que li feia perdre molts punts en aquest tipus de proves. En Rafa, però, diu que ha après a conviure amb aquest trastorn. «Sé el que tinc, quan no entenc una cosa la torno a llegir. A vegades t'enfades amb tu mateix, però cadascú ha d'assumir com és», diu.
La neuropsicòloga Massagué recorda que la dislèxia no desapareix i que a l'edat adulta segueix. En aquesta etapa es manifesta perquè els dislèxics solen ser persones, diu, que «no són lectors habituals i fan moltes errades ortogràfiques». L'avenç de la tecnologia, però, també ha facilitat molt la vida a aquestes persones, gràcies als correctors ortogràfics o als processadors de lectura.
En Rafa està convençut que les persones amb dislèxia tenen també altres habilitats, de fet, apunta: «Les persones dislèxiques tenim tendència a la dispersió i per tant podem ser més creatives».