La infància, amb tota la seva joia i innocència, també és una època de terrors. Ja sigui perquè hi hagi alguna cosa terrible que segueixi la canalla, com perquè aquesta comenci a actuar de forma estranya, la ficció ens ha donat desenes d’exemples sobre el terror que pot despertar un nen.
Però aquesta època de tendresa no ve sola. Acostuma a estar acompanyada per tota mena de jocs i joguines, sent les nines i els ninos els més populars. Curiosament, aquest és un dels entreteniments infantils més universal.
Però els orígens antropològics de les nines són molt diferents: eren objectes màgics i rituals. Pot ser que aquesta màgia mai desaparegués. En els casos següents aquestes innocents joguines van acompanyades d’alguna cosa més que diversió.
Annabelle
La història d’Annabelle donaria per un article sencer, i de fet ja ha permès realitzar una pel·lícula al seu voltant. No és per menys, ja que ens trobem davant un dels casos d’objecte maleït amb més víctimes.
S’acusa aquesta nina, aparentment normal, d’haver-se mogut sola, crear destrosses en les cases on estava, i provocar malsons i accidents. Les primeres investigacions la van relacionar amb l’esperit d’una nena anomenada Annabelle Higgins. D’aquí el seu nom.
Però el famós matrimoni d’investigadors paranormals, els Warren, van investigar més. Després de presenciar alguns fenòmens les conclusions eren clares: la nina estava posseïda per un poderós dimoni.
Davant el risc que els Warren van veure en aquesta joguina, se la van endur al seu museu d’objectes maleïts. Encara hi és, darrere una vitrina, i qui vulgui la pot visitar. Això sí, diuen que qui la toca o en fa mofa pateix desgràcies i accidents.
Harold l’infame
Greg Rivera, també conegut com a Mishka, és un gran col·lecciona de joguines. Però entre elles n’hi havia una que no volia de cap manera. Era un nino amb el nom de Harold, i l’havia posat a la venda tot explicant la seva història.
Tot i que afirmaria posteriorment que s’havia inventat l’origen, el cert és que tenia molts detalls. Segons el que explicava a l’anunci d'eBay, al voltant de Harold s’havien produït fenòmens poltergeist, malalties, la mort del seu gat o l’abandonament de la seva promesa.
La següent propietària només va tindre a Harold un any. Però en aquest curt període va voler saber més sobre la joguina. El que va descobrir era terrible: la mort havia perseguit aquell ninot des de l’inici, ningú era immune a la seva maledicció.
Però a Harold encara li quedava la seva millor actuació. En descobrir la seva història, els protagonistes del programa televisiu ‘Cazadores de fantasmas’ el van escollir com a objecte d’estudi. Poc s’imaginaven el resultat.
Un dels membres d’aquest grup va veure com unes marques en forma de dits apareixien al seu braç. Però això seria el mal menor. Els fenòmens es van traslladar al públic del programa, on desenes de persones reclamaven haver patit migranyes, marejos, nàusees i malsons després de veure el capítol.
Robert
La família Otto va viure a Florida durant la dècada de 1890. La seva amabilitat amb els veïns era tan reconeguda com la seva crueltat i violència amb el servei. Per a ells no eren més que animals.
Però un dia d’estiu van despatxar la minyona equivocada. La seva reacció no va ser violenta ni exagerada, tot el contrari: una setmana després que la fessin fora, va aparèixer amb un nino per al petit de la casa.
La innocència i bellesa de la joguina era increïble. Estava fet de drap, omplert amb palla i amb cabell humà. Representava un nen petit, vestit de mariner i amb un peluix sota el braç.
El fill dels Otto, Robert Eugene, es va enamorar tant d’aquest nino que li va fer un valuós regal: li va donar el seu primer nom, Robert. Així Eugene va escollir Robert com el seu millor amic, fins i tot demanant que li posessin un plat a taula cada dia.
Però els fets inexplicables no van tardar a arribar. Primer es trobaven l’habitació de la criatura potes amunt. Però Eugene sempre deia el mateix: la culpa era d’en Robert. Van continuar els xiuxiuejos impossibles, els passos i les petjades de peus diminuts al passadís.
Després d’un episodi especialment violent, on l’habitació del nen va quedar destrossada, amb els mobles trencats i els matalassos estripats, el pare va prendre una decisió. Va agafar Robert i el va tancar a un baül de les golfes.
Avui dia Robert es troba al Museu Martello, on la gent el visita amb curiositat. Es diu que només el pots fotografiar si li demanes permís. Si no ho fas, les fotografies surten borroses i, sobretot, comencem a passar coses dolentes. La prova són les desenes de cartes que arriben cada mes al Museu demanant perdó a Robert.