Les cinc tocades de la tarda. A la biblioteca Xavier Amorós de Reus, hi arriben tot de persones disposades a escoltar poemes.
L'autor, Joan Perucho. Se'n celebra el centenari enguany. Som l'Any Perucho. El Centre de Lectura, a través de la seva Secció de Llengua i Literatura i la Regidoria de Cultura s'han aliat per portar El mèdium. Els que diran la poesia, Josep Pedrals (home bregat en això dels versos, de les paraules) i la Laura Pau, actriu.
Al migdia tot just s'ha sabut, per mitjà de les autoritats competents, que demà ja no hi haurà ni actes culturals ni teatre. En tenim per quinze dies, diuen; però quan des de Madrid, pel que pugui passar, es dona com a data límit al maig, un ja pot preveure que seran els quinze dies més llargs de la història. De res han servit les repetides manifestacions que als teatres, que als actes culturals, la gent no ha agafat la pesta. Res, ni reducció d'aforament ni noves disposicions de seguretat. Res. A creure. Tot tancat. Ho vaig somiar o la flamant nova consellera de Cultura, l'Honorable Àngels Ponsa, havia de declarar el seu ram com a activitat essencial? Vergonya, cavallers, vergonya!
La biblioteca, a la qual s'ha d'entrar per un lateral, ja està abillada amb unes cintes grogues i negres que restringeixen. Un senyor et demana el DNI abans d'entrar. Quanta tristesa! Els llibres, rere la cinta, observen el passavolant, aquesta tarda transvestit d'espectador poètic, amb aquella carona que fan els animals a les protectores, expectants per si per fi deixen la gàbia i poden tornar a formar part de la vida d'algú. Ens ho diu la Cristina Garreta, directora del tinglado: la biblioteca no tanca però hauràs de demanar els llibres per telèfon. Quanta tristesa!
Pedrals i Pau, Pau i Pedrals, encara assagen una mica i ens diuen, als qui tenim curiositat per entrar a la sala i veure què s'han empescat, que ens esperem una mica. La rotllana, amb la separació de seguretat que correspon, de l'espera, és feta d'estupefacció pel "ja hi tornem a ser" i d'una mica d'emprenyament, perquè no dir-ho. N'hi ha que portem actes, espectacles, que s'havien de veure a l'abril i que aneu a saber quan es podran fer.
Josep Pedrals fa molts anys que va per les fires. Diu Perucho amb aquella veu segura amb què diu els poemes, els propis i els dels altres, amb la gesticulació justa per no fer dels mots només una cantarella pueril. Els acarona amb suavitat, fent-se'ls seus, i això que la poesia de Perucho no ofereix massa agafadors. Retalls de records, un onirisme sardònic, aquella ironia neoclàssica tant marca de la casa... Hi ha una taula i un micròfon i tot de llibres. «Ho vaig plantejar com si fos un berenar; anem a berenar amb Perucho i tot el seu mobiliari poètic una mica arnat», ens diu Pedrals encabat. Laura Pau fa un treball exquisit. Anava a escriure que complementa Pedrals, però no seria just. En la creació de les "criatures" peruchianes que va afaiçonant des de la teatralitat —Pedrals no és actor i s'hi acosta des de la paraula— complementa, ara sí, els versos que es llencen l'un a l'altre i cap a nosaltres amb tot de recursos. Un fil invisible que van estirant alhora que el recullen.
Un timbre que anuncia la repetició d'un vers, un bastonet d'encens punxat damunt una poma, el cant del mar xiuxiuejat o l'amplificació i repetició d'uns mots, aconsegueixen tancar-nos en una bombolla d’estovalles amb randes, de sofàs folrats amb tapets, amb vestits llargs de festa, amb paisatges impossibles i amb espectres que passen d'una banda a una altra del mirall i on la mort no és pas arribar a un final, sinó que més enllà, molt més enllà de l'enteniment catòlic, tot de meravelloses criatures venen i se’n van dins els poemes contenint una bellesa estranya, inquietant, que no sabem d'on ve, però que tant el Josep com la Laura ens empenyen a saber-la i a xalar-ne.
Una finestra, durant tot l'espectacle, oberta, ha deixat entrar els sons de la vida normal que des de fa uns dies queden somorts a partir de les deu de la nit. No ho sabem, quan tornarem a asseure'ns i a deixar que algú ens digui coses, pròpies o alienes, per fer-nos riure, pensar o plorar. Probablement passaran molt més de quinze dies. Amb el canvi horari, a més, la nit a quarts de set ja s'ha assegut amb nosaltres amb tota la solemnitat. Quin és el darrer espectacle que vas veure abans que es tanqués tot? Uns versos dits com un joc amb la nit rere totes les coses. Pling. Rere totes les coses.