M’he hagut d’esperar uns dies perquè no m’ho podia creure. És que tenen tanta barra que costa, inclús per a ments tan dotades per a la recargolamenta com la meva, seguir-los el ritme.
La cosa és que heu degut sentir que s’ha destapat un presumpte escàndol al Parlament de Catalunya, segons el qual hi ha treballadors públics que cobren sense pencar. En aquest cas, vint-i-un. És a dir, lo normal. Qualsevol que hagi tingut una mica de contacte amb l’administració pública sap que hem d’assumir un percentatge establert i fix de funcionariat i càrrecs de designació política que es toquen la pampa per sistema. Vint-i-un penques em semblen inclús pocs i parla bé del nivell d'ètica laboral del conjunt de la institució.
És un peatge assumidíssim en les democràcies mediterrànies des de l’antiga Grècia, que ha trobat la seva esplendor en la Catalunya contemporània trufada de consells comarcals i diputacions i, sobretot, la gran menjadora que és la Generalitat. En deixo al marge els ajuntaments, perquè l’experiència em diu que el regidor és la baula feble de la cadena tròfica de la caradura política i perquè els alcaldes tenen poc marge per col·locar càrrecs de confiança, tret d’a les grans ciutats.
En definitiva, tenim muntat un sistema subterrani de caus i llodrigueres capaç d’absorbir un flux de bestioletes talperes insòlit. Fins al punt que aquest tinglado és la principal indústria del país: la majoria de catalans treballen, de manera directa o indirecta, en aquest sector. És de justícia observar que les distopies que ens parlaven d’un segle XXI dominat per les grans corporacions multinacionals aquí no van tenir en compte els sòlids fonaments de les nostres mafietes públiques. Ni Google ha pogut soscavar el poder de la Diputació de Barcelona, que és una menjadora formidable i greixada, amb poques institucions territorials comparables a la Unió Europea pel que fa a volum pressupostari i discrecionalitat en el repartiment de dividends. De fet, s’hi pot comparar la Generalitat.
Sabent tot això, doncs, què cony ha passat als mitjans catalans les últimes quaranta-vuit hores? Per què hem hagut de sofrir aquestes estripades generals de camisa i aquestes performances farisaiques? No són preguntes retòriques. Us les contestaré.
En primer lloc, cal constatar que no té gaire a veure amb el fet que aquestes pràctiques es produeixin al Parlament, seu de la no-sobirania nacional, que és com la festa de no-aniversari del Barretaire Boig i la Llebre de Març, però encara més toloka. Fa dos anys que sabem que, per exemple, ens gastem un dineral en dietes per a diputats que es queden a casa. No ens vindrà pas de quatre duros per pagar jubilacions als uixers.
També s’ha de dir que s’ha venut aquesta notícia com una gran exclusiva fruit d’una ferrenya investigació periodística. L’agraciada ha estat la periodista del diari Ara Núria Orriols, que ahir no va parar de rebre felicitacions exagerades i conillístiques per la seva feinada. Ni que la seva mamella dreta es digués Woodward i l’esquerra Bernstein.
Que això hagi sortit d’una llarga investigació en pro de la transparència és senzillament mentida. Orriols havia estat becària del departament de comunicació de la cambra catalana i va rebre una filtració interessada, valent-se dels seus contactes. No hi ha res més. Una informació que a més va reproduir sense contrastar-la gaire i amb errors i omissions, com ara que els treballadors del Parlament acollits a la llicència per edat tenen dret, quan et jubilen, a cobrar una anualitat sencera.
L’exclusiva, a més, va venir del tot cuinada i reescalfada al microones des de Palau, llesta per servir, com a desgreuge al diari del règim Ara, el prestigi del qual va quedar seriosament (més) tocat la setmana passada quan l’opinió pública els va enxampar in fraganti censurant un article de Xavier Roig. Urgia trobar un tema sucós i cridaner —però en el fons insubstancial— que els fes quedar altre cop d’herois de la democràcia i del periodisme compromès. Com si no sabéssim que és un diari al dictat del Govern.
Fins aquí els fets. Llavors hi ha les especulacions sobre el filtrador. Alguns rumors apunten a Josep Costa, que és un hiperventilat rebotadíssim contra tot i que hauria vist una oportunitat de pornovenjança contra l’estructura administrativa del Parlament que l’ha putejat tant. En realitat, tant és qui ho hagi fet, perquè és una informació poc substanciosa en el fangar català —abans conegut com a oasi. És una quantitat de diners irrisòria, en el context general. Aquí el que importa és el beneficiari, a banda de l’Ara. I, si es grata només una mica, totes les sospites apunten a la sospitosa habitual.
Laura Borràs es va passar ahir una hora, amb la seva prosòdia ensibornadora de costum, explicant per la ràdio com s’ho havia fet per eliminar aquests privilegis. Va deixar anar tanta merda estadística, tanta sopa de brossa voluntariosa i tanta declaració buida d’intencions que ens va deixar a tots marejats. Com quan es posa a dir versos, es deu pensar que ens mig convenç de la seva dimensió àulica. Algú li hauria de fer saber, però, que ens atonyina d’una manera tan cruel que ens deixa l’ànim baldat i incapaços d’articular cap rèplica sensata i racional.
Oblidant generosament que no s’hauria de prodigar gaire en les lliçons ètiques mentre no s’aclareixi la seva relació amb el narcopoeta Isaías Herrero, Borràs també menteix, perquè hi ha una cosa que es diu drets laborals adquirits i una altra que es diu sindicat, les dues molt presents a l’hemicicle de la Ciutadella.
És a dir, tot el que va dir la Lauríssima era pura propaganda i és molt difícil que els treballadors del Parlament que estan percebent aquesta jubilació daurada deixin de percebre els seus emoluments faraònics. De tot plegat, la Laura ens surt reforçada com la presidenta que va fer neteja i el diari Ara com els campions de la veritat i la transparència, per fer-nos oblidar que són els mamporreros majors de la nostra taifa. L’únic que ha rebut és l’expresident del Parlament Ernest Benach, per haver propiciat aquest sistema de llicències demencial. Però, de fet a ERC això no li importa perquè el reusenc està completament amortitzat i perquè, què collons, tot el país —fins i tot els del seu partit— està d’acord en què es mereix totes les hòsties que pugui rebre.
I aquí no ha passat res. Circulin. Amb aquesta rucada, hem guanyat una setmana de distracció. Una setmana amb el cap abaixat i sense veure el meteorit que s’acosta a tota llet.