Vint-i-nou de gener de l'any dos mil vint. Quarts de vuit del matí. Estació de trens de Reus. Una cua de gent més llarga del normal espera pacient poder comprar el seu bitllet. Dues de les tres màquines que expenen bitllets no funcionen. Les pantalles estan apagades. La tercera, que aparentment rutlla, més vella que les altres, no admet el pagament amb targeta. Farà companyia al purgatori de les màquines expenedores de bitllets el dia onze de febrer, llavors les altres dues encara no s'hauran reparat. El fet de no poder comprar bitllets de manera automàtica, fa que la gent que no porta efectiu, arriba a l'estació amb el temps just i no té temps per fer cua perquè el tren està a punt de sortir, pugin al tren sense bitllet.
Els interventors no poden cobrar amb targeta, així que si el viatger no porta diners al damunt, haurà de comprar el bitllet en arribar a l'estació d'origen. Viatjar sense bitllet és il·legal, però si les màquines no funcionen... Als Països Baixos he menjat en un restaurant on ja no accepten el pagament en efectiu, als avions es poden pagar els cafès i els perfums amb targeta. Dalt d'un tren de la Renfe, amb un somriure burleta, l'Autoritat Omnipotent del Cavall de Ferro, et mirarà amb un mig somriure que dirà sense dir-ho "Et penses que això és Hollywood, brivall?"
Deixar gairebé un mes sense poder comprar el teu bitllet de manera ràpida i automàtica en una estació d'una ciutat de cent mil habitants, potser no és una catàstrofe, però és un inconvenient més als molts que cal afegir al servei de la línia R15. Trens vells, bruts, lents, mal climatitzats, incòmodes, amb nombrosos retards... s'encarreguen de connectar la segona regió de Catalunya amb la primera per exasperació del viatger. Un trajecte d'encara no dues hores entre Reus i Barcelona, hauria de ser purament un desplaçament i prou, no pas una gimcana surrealista de situacions inversemblants, d'inconvenients reiteratius i amb conseqüències laborals negatives per a tothom. Només cal que mireu el Time Line del compte de twitter @r15 i veureu el pa que s'hi dona. Els insults proliferen. Jo procuro optar per comentaris més elegants com "Una altra vegada ha fallat la previsió de carbó, amics?" o "Esperem que el sèptim de cavalleria arribi ben aviat a treure tota aquesta munió d'indis del mig de la via".
Però i si resulta que aquest disgust no estigués ben canalitzat? I si resulta que ens queixem a les persones equivocades? No fa gaire, es van treure de la màniga la R17 que no és altra cosa que una línia que connectarà Barcelona amb Port Aventura de manera directa. Dubto que els senyors de la Renfe pensessin un dia "cal acostar els magnífics espectacles i atraccions que hi ha al parc a tots els ciutadans, fem una línia de tren nova". Parlant de la Renfe, tot és possible, però dubto que les coses anessin per aquí. M'imagino que els senyors abrillantats, amb un maletí i un vestit car, van anar a trucar les portes necessàries perquè el seu parc tingués aquesta mena de serveis.
Si això és veritat, si veritablement va passar així, perquè els senyors de la Generalitat no fan el mateix? Vull dir, no saben trucar a les portes adequades? No saben vendre les excel·lències que hi ha més avall del Llobregat? O és que potser no volen saber-ho fer? Per respecte no diré res del desgavell a les Terres de l'Ebre, tota la meva solidaritat, almenys ells estan mobilitzats. Nosaltres, una mica més amunt, hem d'acontentar-nos amb els comentaris a twitter, ofenosos o càustics tant se val. I és que un, fart de parlar amb una paret, voldria saber què fa l'Ajuntament de Reus quan la seva estació de trens està més de quinze dies sense màquines expenedores de bitllets; què fa la Diputació de Tarragona cada vegada que un tren es retarda; què fa el Departament de Territori i Sostenibilitat cada vegada que peta una catenària. Potser sí que els sudistes hauríem de començar a fer els nostres trajectes en tren vestits de Woody Woodpecker, amb faldilles de ràfia com la gent de la Polinèsia o amb granotes vermelles com els mecànics de la casa Ferrari perquè ens tractessin amb un mínim de consideració. La gent de per aquí baix som molt soferta, i un inconvenient més ja no vindria d'aquí.