Arrossegat per la voràgine de la immediatès, que diu un amic meu, m’havia quedat pendent fer-vos el relat d’una intervenció artística que va tenir lloc fa unes setmanes al Mas Miró de Mont-roig del Camp. En aquest punt, quan es fa l'anunci funest d’unes ratlles de crítica cultural, seria lícit que deixéssiu de llegir i tornéssiu a refrescar el timeline d’Instagram, per xafardejar, que és el que us agrada. Però no ho recomano, perquè faré consideracions molt interessants, hi sortiran armes de foc i violència somorta i, també, donarem corda a la tafaneria.
L’exposició efímera, d’una sola tarda, es titulava Contra la pintura i era una creació de l’artista reusenc Jordi Abelló. Es componia de dos vídeos juxtaposats que es projectaven a la minúscula capella del Mas Miró, ara buida i emblanquinada, una virginal pantalla significant. En un, Trets, Abelló disparava, fusell al muscle, contra les seves pròpies obres en una galeria de tir del barri tarragoní de Sant Salvador. L’altre, una successió d’imatges de destrucció d’obres d’art, des de l’atac a la Venus del mirall de Velázquez fins a la cremació-protesta de Joan Miró i Josep Royo —els coautors del Tapís de Tarragona— que armats amb bufadors de gas van perpetrar l’acció gloriosa Teles Cremades. Destruir l’obra pròpia va estar molt de moda als anys setanta, i va ser una tendència que va tenir molt de predicament al nostre país del llamp, com també ens recorda el cas de Maties Palau Ferré.
En teoria, en tots aquests casos, la destrucció volia ser una denúncia sobre la mercantilització de l’art. No ha anat mai bé, perquè al mercat se li enrefot que un artista s’immoli. Sempre en pot crear més: el capitalisme sempre venç a l’art. A la pràctica, tots els que tenim o hem tingut impulsos artístics o senzillament creadors, sabem que destruir el fruit de les nostres entranyes és molt més que un acte de denúncia. És una necessitat, una temptació constant, una tensió intrínseca amb el fet d’abocar coses noves al món. I aquesta pugna interior s’aplica tant als productes intel·lectuals, a fotre a la brossa el pa de pessic que no t’ha acabat de pujar bé o tancar els nens en un quarto fosc i tirar les claus a mar. Que preguntin si no a Cronos, devorador de la seva estirp, o a Medea, matadora de sons fills, personatges mítics que no portaven gaire bé estar confinats a casa amb la canalla.
Això seria la part interessant i significativa deContra la pintura però, com era d’esperar, la seva recepció no va anar per aquí. Es va optar per una de les consignes progres habituals i es va vendre la intervenció artística com una manera de denunciar la poca cura que tenim en la protecció del patrimoni cultural i coses per l’estil. No és que hi estigui en contra, de la conservació del patrimoni, però m’esborrona que haguem de revestir una instal·lació que l’autor mateix presentava com un ‘manifest per reivindicar la destrucció com un element més de creació’ dels usuals pretextos benpensants. Ni als destructors se’ns eximeix de l’obligació moral de construir, en una de les paradoxes que més em molesten del sistema cultural.
[predef-nofollow]telegrammiquelbonet-610[/predef-nofollow]
A mi m’agrada destruir, i fa goig no ser l’únic, encara que sigui un vici clandestí. El que és veritat és que l’exposició va ser un èxit sorprenent. Més d’un centenar de persones van acudir aquell dissabte a la tarda per assistir a l'homilia d’Abelló en homenatge a Joan Miró i en pro de la violència física contra l’art. M’anava mirant les cares de la gent i intentava esbrinar si eren gent violenta, artòfobs; si devien condemnar la posició radical de l’artista o si simplement no entenien res. Segurament sí, perquè vaig endevinar sota les màscares molta gent intel·ligent. Els de sempre, val a dir, aquesta mena d’elit cultural d’anar per casa que tenim al Camp de Tarragona i que te’ls trobes a tot arreu.
Hi vaig veure, per exemple, el popa literari local Joaquim Mallafrè, que amb la seva mirada severa torra les clofolles d’avellana, la diligent Elena Juncosa, que va poder reobrir per un dia la Fundació Mas Miró, el periodista Isaac Albesa, el fotògraf Pep Escoda; Xavier Grasset, que és aquell xic de Vila-seca que es va fer un lloc a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals fent el soroll d’un xorrac per la tele o l’entranyable parella Maite Blay-Marcel Pey, aquest últim, el poeta, vivíssima transposició tarragonina d’Enric Casasses. És a dir, com deia, gent cultivada que, a banda del merescut tribut a Joan Miró (com si no es fessin prou homenatges a Miró, però això és un altre tema que remet més a la necessitat donar-se bombo a un mateix fent servir i reivindicant figures famoses i indiscutides), espero que a partir d’ara siguin més sensibles a les pulsions artístiques de la destrucció.
Jo en vaig quedar molt afectat. El mateix vespre vaig fer una trucada que feia molt de temps que tenia ganes de fer, sobretot des que rebo amenaces a la meva integritat física per les coses que escric. Tinc una amiga addicta a disparar i li vaig demanar que em deixés mirar-la com ho feia. Des que fot trets, fa gala d’una placidesa anímica envejable i d’un somriure beatífic. La tensió se li ha esborrat una mica del rostre i està una mica menys emprenyada amb els polítics processistes, dels qui l’animo a posar fotos seves a la diana. Diria que s’ho està pensant. També està molesta perquè la Policia espanyola, que és qui regula les armes de foc a Catalunya, evidentment, l’obliga a tenir una caixa forta a casa quan el que li agradaria a ella —i a tots— és portar la pistola al bolso.
A mi m’intrigava aquesta resolució orgàsmica de la tensió moral a l’obrir foc, i la vaig anar a veure al club de tir, un reducte de pau i tranquil·litat on encara s’hi pot anar, no com als bars. A més a més, com que tothom va amb les orelles tapades, t’estalvies d’escoltar les collonades que intueixo deuen dir els aficionats a la pólvora. Fet i fet, l’amor a les armes respon més a ressorts íntims, al reforç anímic de l’individu, que no pas a patologies col·lectives. Aquí al camp de tir, el diàleg social i cultural és un valor relatiu. Com en el món de l’art, ben mirat.
La meva amiga s’ha comprat una esplèndida 9mm parabellum txeca, i la vaig sospesar amb gran fruïció: és una sensació molt agradable, com gronxar un nadó als braços. No fa por, no dóna cap sensació de poder, però fa molta companyia. Vam col·locar unes dianes de paper a vint-i-cinc metres, i ella va començar a disparar, mentre jo observava la precisió dels trets amb el llargavista d'assistent de franctirador. Davant de l’èxit escadusser, vam resoldre que l’arma tenia la mira desviada, i en vam corregir unes dècimes l’orientació. Els següents carregadors ja van impactar netament als cercles concèntrics. Una bala de nou mil·límetres ja és una cosa seriosa. Podria abatre una animal de mida mitjana, del pes aproximat de Donald Trump o Oriol Junqueras, i quan espetega retruny amb un esclat de joia. «Vols provar?» A la primera oferta vaig dir que no, per un inexplicable pudor, que ara atribueixo al rentatge de cervell anti armamentístic a què hem estat sotmesos els homes i les dones joves d’aquest país, arribant a confondre el pacifisme amb l’odi a les pistoles.
Al segon oferiment, sento com se m’obre una comporta molt endins i accepto, alliberat. «Vés amb compte, que ja li he tret el seguro». Agafo la parabellum amb totes dues mans i estiro els braços. Miro enllà, al fons de la galeria, i tanco l’ull dolent —vegeu episodis anteriors. Respiro. M’imagino que a la diana hi ha enganxat un article meu, d’aquells on insulto gent o aquest mateix que esteu llegint. «Deixa que el dit estiri el gallet suaument i amb naturalitat». Inspiro. Sento un silenci, que m’agrada qualificar de creatiu i orgànic. Disparo. Peta fort. No sé com, el casquet rebota i em fa una rascada a l’artell del polze esquerre. Sang. Foc. Olor penetrant i embriagadora de pólvora. Cap dolor. Cap sentiment.
I una mica de decepció: el meu primer tret ha tocat paper, però lluny del centre de la diana. Em poso el dit a la boca i em xuclo la sang, mentre busco un mocador a les butxaques dels texans. Ho he fet bé, però m’ha deixat una mica fred. Crec que ara ja sóc un artista.