FA més de vint minuts que hauria d’haver sortit el tren. Aquest no és el tren que havia d’agafar, n’havia d’agafar un aproximadament fa vint hores. Em vaig quedar enrere gràcies a la nostra estimada RENFE. Quan feia quinze minuts de retard, van anunciar que encara trigaria gairebé una hora més. Hauria arribat quarts de dotze de la nit a casa, pagava més la pena tornar l’endemà.
Avui he arrossegat la maleteta amb pas lleuger i decidit per no fer tard. Si perdia aquest tren, hauria d’esperar dues hores més per al següent, el mateix que ahir em va deixar penjada, i no podia estar massa segura que aquest em duria a puesto a l’hora promesa. Vint minuts després de la suposada sortida, continuo veient per la finestreta l’andana número tres. Torno a mirar el rellotge i em pregunto per què no he agafat el cotxe. Com a tothom d’entre vint i vint-i-cinc anys, he crescut amb una gran consciència per la cura medi ambient. Em van ensenyar a reciclar a l’escola, no obro l’aixeta ni un segon més del necessari, que hi ha sequera, quan vaig pel bosc o la muntanya plego les deixalles que alguns porcs desgraciats hi han deixat, i sempre que les circumstàncies i la xarxa de transport públic de Catalunya ho permeten, el faig servir abans que el cotxe.
Ha arribat un punt en què no té sentit per anar a Barcelona. Trigo mitja hora més si vaig en tren, ara que no hi ha peatges és més car i he de suportar tanoques mal educats que criden i posen la música alta, a qui els Déus cruels que encarnen els revisors no diuen mai res, perquè la seva feina no és posar ordre, sinó remugar i fer el perdonavides quan et dirigeixes a ells. L’únic motiu que tinc per viatjar en tren ara mateix és que ahir ja vaig comprar l’abonament de deu viatges, gran idea.
És un tràmit frustrant i esgotador per als que n’hem de fer ús amb freqüència. No pot ser que trigui dues hores o més en fer el trajecte. Avui en dia el transport públic ha de ser una alternativa útil, no només l’única opció dels qui no es poden permetre el cotxe o dels zillenials esgarrifats per l’apocalipsi climàtic. Sé que és un tema suat, que tots els que ho patim ho sabem, però ja n’he fet un tip. No és només el deficitari sistema i engranatges malversadors de la RENFE, és el menysteniment cap a certes zones, concretament la Catalunya que no és Barcelona, és a dir, Catalunya.
Durant anys he tingut discussions sobre aquest concepte, sobretot amb la família de Mataró, que mantenen que no són de Barcelona. Si hi ha algú de la zona que llegeix això, que pari atenció, ha de saber que per tot el país, als habitants de municipis que tenen trens amb intervals de quinze o vint minuts a Barcelona i que triguen menys d’una hora en arribar-hi, se’ls considera de Barcelona. Uns privilegiats. Sí, amb els mateixos retards, trens atapeïts –com a la R15 qualsevol divendres, diumenge, dilluns o cada matí entre les set i les nou, eh— i dificultats que comporta, però privilegiats perquè tenen l’opció de bellugar-se en transport públic, i ho dic jo a Reus, que encara rai.
Després no entris a la ciutat amb el teu cotxe contaminant, paga els peatges nous que la senyoreta Sanz vol perquè els de la ceba no li fem nosa, i no esperis que els amics pixapins pugin a veure’t a tu, que és molt complicat arribar-hi. Ara bé, benvinguts els creuers i fora els serveis de lloguer de motos elèctriques.
Tanmateix, una millor connexió ferroviària o amb autocars, l’altre gran tema, no és sinó el mínim exigible. No és ni mig normal que el viatge sigui tan absurdament llarg, que els trens siguin de fa dos-cents anys i no s’hagin netejat des del dia de la inauguració, com ens indica la fortor a pols isabelina que fan les butaques, i que no es garanteixi un mínim de comoditat amb espais reservats per al silenci o revisors que demanin respecte per la resta als quillos que bramen i no coneixen les bondats dels auriculars.
Oblidem i obliden fàcilment que la RENFE és una empresa. Cap altre negoci es podria permetre funcionar de manera tan deficitària i oferir un servei tan pèssim com ho fa aquesta. El monopoli mafiós del transport públic segueix la màxima que, si el funcionament és tan dolent que la gent no el fa servir, s’ha d’ajustar a la baixa demanda, en comptes de plantejar-se oferir un servei millor que en fomenti l’ús. Potser sóc massa ingènua o potser no vaig entendre l’assignatura d’economia bàsica de primer de Dret, però em fa l’efecte que així no és com funciona la cosa si no comptes amb la setmanada de l’Estat. És el peix que es mossega la cua: es frustra la mobilitat, es fomenta l’ús del vehicle contaminant i d’aquí a uns anys ens diran que els pobles de costa han quedat ofegats perquè naltros, egoistament, hem dut els nostres fums amunt i avall. Almenys a Reus per fi tindrem platja.
El tren es posa en marxa. D’aquí a un parell d’hores seré a casa. D’aquí a quatre dies hauré de tornar a agafar aquest tren atrotinat. D’aquí a nou viatges miraré garatges de lloguer a Barcelona.