Un ermità és aquella persona que viu en una ermita i té cura d’aquesta. Avui en dia i, encara que no ho sembli, aquest ofici segueix més viu que mai. Probablement, l’imaginari col·lectiu ens fa pensar que parlem d’una persona que ha decidit retirar-se espiritualment en un punt concret aïllat del món però això no té res a veure amb la realitat. Els ermitans que regenten les ermites del nostre territori viuen amb les mateixes comoditats que qualsevol altra persona però amb la particularitat que treballen en un entorn especial, privilegiat i cuidant d’un santuari.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
És el cas de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, a Mont-roig del Camp, o l’ermita de Puigcerver, situada a Alforja. Dos espais emblemàtics, al bell mig de la natura, que permeten gaudir de la tranquil·litat de les muntanyes del Baix Camp. Un altre exemple és l’ermita de la Mare de Déu de la Riera, que es pot trobar ben a prop del poble de les Borges del Camp.
Les tres famílies que regenten aquests espais reconeixen que és un ofici «que t’ha d’agradar» perquè necessita moltes hores de feina però alhora la recompensa és molt gratificant. Per una altra banda, assaboreixen el plaer de poder viure en un entorn tranquil i poder relacionar-se amb la gent del territori.
L’Eva i la seva família, quatre anys vivint a l’ermita de Mont-roig del Camp
L’Eva Guillén, el seu home i els seus dos fills van instal·lar-se a l’ermita de Mont-roig del Camp ara fa quatre anys. L’anterior ermità va decidir plegar i el Patronat de la Mare de Déu de la Roca buscava algú que custodiés de nou aquest indret. «Es va presentar molta gent però en les bases del concurs deixaven clar que havia de ser algú de Mont-roig i relacionat amb el món de la restauració», explica Guillén.
De fet, tant ella com el seu home reconeixen que s’han hagut de reciclar per viure i treballar a l’ermita i asseguren que «t’ha d’agradar ja que t’hi passes moltes hores». Segons Guillén, «una de les millors coses de l’ermita és que parlem d'un lloc privilegiat i molt maco».
La seva rutina depèn de si és l’horari d’hivern (de 09.00h a 18.00 hores) o l’horari d’estiu (09.00h a 20.00 hores). En tot cas, el primer que fa de bon matí és netejar la plaça i centrar-se en la cuina on elaboren els esmorzars i dinars, a banda d’atendre a la gent que es queda a dormir. «La veritat que no t’avorreixes, és un lloc molt gran i has de dedicar també temps a la teva família». Pel que fa a les pernoctacions, l’ermita compta amb cinc habitacions dobles i una sala amb vint-i-dues lliteres que sovint s'omplen de gent que busquen relaxar-se en aquest indret.
«Tots quatre vivim aquí. Un dels fills té 8 anys i l’altre començar a ser adolescent i tenim moments de tot. De vegades voldrien marxar al poble i en altres moments els hi agrada. Ho portem bé», reconeix Guillén. Com és habitual en totes les ermites, a l’estiu hi ha gent a totes hores mentre que a l’hivern entre setmana és molt tranquil i els caps de setmana són més frenètics.
Eva Guillén explica que en aquests quatre anys que regenten l’ermita de la Mare de Déu de la Roca «hem creat una mica de renom a la zona en el sentit del menjador». Els peus de porc, la carn a la brasa i els caragols fan les delícies dels visitants de l’ermita. Pel que fa al futur, comenta que la família està molt a gust i que el patronat està «molt content amb nosaltres», per tant a hores d’ara no tenen cap intenció de canviar.
L’ermita de Puigcerver compta amb nous inquilins: la Lucía i el Javi
L’ermita de Puigcerver, situada a Alforja, es troba ben amunt de la muntanya. Per arribar-hi cal fer un bon trajecte, ja sigui en cotxe o caminant, per un camí de terra. Des de feia set anys, la Maria Lourdes i el Carles regentaven aquest espai però després de jubilar-se a l’estiu la Lucía Bárcena i en Javi Reyes han agafat el seu relleu.
Són una parella jove d’escaladors de Madrid i Múrcia que busquen en aquest indret la tranquil·litat, gaudir de la natura i el bon tracte amb la gent de la zona. A més, tenen pensat impulsar nous projectes per fer més activitats a l’ermita i omplir-la de vida. Tan sols porten tres mesos a Puigcerver i agraeixen el traspàs d’informació que han fet els antics ermitans. «Ens van demostrar que això era la seva vida i ens han explicat tot fins al mínim detall. La sensació va ser de què aquí s’ha de treballar molt i estimar-te l’ermita. És la nostra casa i la de molta gent», assenyala Lucía.
«Ens atreia molt el tema de poder estar a la muntanya i tenir un treball que et permet tenir temps lliure entre setmana i més en un entorn així. Quan vam arribar el primer que vaig pensar era que és un lloc molt bonic», reconeix Javi Reyes. Per una altra banda, la Lucía comenta que «és un espai on ve gent dels pobles de la zona i et permet relacionar-te amb les persones que hi viuen».
«Hem tingut una molt bona acollida del públic que està acostumat a venir aquí, estem molt contents», comenta en Javi. En aquest cas, els ermitans de Puigcerver només treballen els caps de setmana encara que algun dia entre setmana pugen per preparar diverses tasques. La seva rutina comença els divendres quan fan les compres i cuinen alguns plats de cara el cap de setmana. Dissabte al matí pugen ben aviat per muntar-ho tot i a les 9.00 hores obren les portes de l’ermita.
Després, comença a arribar la gent. Expliquen que hi ha caps de setmana que són tranquils i d’altres amb més activitat. A l'esmorzar es concentra un gran ambient, a mig matí s’atura i a l’hora dels dinars es reprèn. Després, es queden a dormir la nit de dissabte a diumenge i quan s’acaba el cap de setmana ho recullen tot i marxen cap a les Borges del Camp, lloc on resideixen entre setmana. En aquest cas, l’ermita de Puigcerver compta amb una habitació on poden dormir nou persones i una altra amb una capacitat per a deu.
La Lucía i el Javi han arribat amb ganes de fer moltes coses noves a l’ermita i continuar en la línia ascendent dels antics ermitans. «Volem seguir potenciant el tema dels allotjaments i donar una altra vida als espais polivalents de l’ermita. Als dos ens agradaria també d’alguna manera estar a prop de zones d’escalada o fer alguna cosa amb escaladors com ara projeccions o conferències. Tot això sense perdre l’essència d’aquí i que la gent del poble estigui a gust», explica l’ermità.
Pel que fa a l’ermitana, assenyala que li agradaria estudiar els camins, espècies i vegetals de l’entorn de la zona i adaptar un espai de l’ermita a la seva divulgació i a l’educació ambiental tant a nens i nenes com també excursionistes. Pel que fa al futur, tenen un contracte d’un any però confien a estar molt temps a Puigcerver.
Nou anys dedicats a la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp
Finalment, més a prop de la població i en un entorn rodejat de camps de pagesos se situa l’ermita de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp. La Carmen Rosa Rasmusen, procedent de Perú, hi viu des de fa nou anys juntament amb la seva família. «Quan vaig arribar aquí i vaig veure això vaig pensar que era el paradís, la terra promesa del senyor. Ens vam assabentar que buscaven gent per l’ermita i ens vam apuntar. Quan vam saber que era l’escollida l’única que vaig fer va ser caure de genolls i donar les gràcies al senyor», reconeix Rasmusen.
«Sempre li agraeixo, només treballava jo a la família i necessitàvem un sostre», comenta l’ermitana de les Borges del Camp. En el seu cas, té un contracte de 24 hores que l’obliga a estar en tot moment a l’ermita i si ha de marxar, algú ha d’agafar el seu relleu i ocupar el seu lloc. «És molt sacrificat però s’ha d’acceptar, aquesta és la voluntat del senyor», indica Carmen Rosa Rasmusen.
Ara però l’ermitana ha vist retallada la seva activitat. Els forestals obliguen a fer obres a la zona de focs i fins que no es faci aquesta intervenció l’ermita només podrà obrir de cara al públic de novembre a març. «Ara estic pensant en el futur i ho he de pensar molt bé. Sóc molt catòlica i crec molt en Déu. No dono un pas endavant sinó és amb Crist Jesús», assenyala Rasmusen.
Quan l’ermita està oberta, els caps de setmana s’omple de gent procedent de tot arreu que arriba amb ganes de gaudir de la família i dels amics ja sigui amb una calçotada, compartint menjar o cuinant carn a la brasa. «Jo quan hi ha gent ho visc plenament, em moc per tot arreu i m’encanta», diu alegrement l’ermitana.