Lamento informar que l'onada de calor que estem vivint aquests dies durarà, en el camp polític, fins al mes de desembre com a mínim. L'epicentre dependrà del biaix del lector, n'hi haurà que el veuran a plaça Sant Jaume i altres que es fixaran en el Palau de la Moncloa.
Anem a pams. Pedro Sánchez va arribar a la presidència del govern amb una moció de censura perquè «Espanya estava en emergència nacional». Dos mesos després no sabem com està Espanya i l'emergència però si sabem que al president Sánchez li agraden The Killers, viatjar en Falcon, i que se'n va tres setmanes de vacances.
Haurà de descansar molt Sánchez perquè en tornar li esperen reptes dignes de veure. Més enllà del dia a dia de gestionar un país que va generant focus informatius de diferent intensitat, el president espanyol té per davant la necessitat d'aprovar uns pressupostos generals de l'estat i necessita més diputats dels que disposa el seu grup parlamentari per aprovar qualsevol cosa. Tot indica que el president farà un 'Rajoy' en el tema dels pressupostos i traslladarà la seva responsabilitat, governar i arribar a acords, a l'oposició. L'oposició està per vigilar l'acció de govern i quan els que manen demanen «responsabilitat» el que exigeixen és claudicació.
No sembla que la manca de pressupostos puguin frenar la voluntat de Pedro Sánchez d'estar a la Moncloa. Se li ha de reconèixer una capacitat de supervivència digna d'admirar i és més que probable que arribi a l'any vinent amb pressupostos prorrogats però si el tema dels números té solució el vessant polític se li pot complicar de mala manera.
Podemos pateix un retrocés en les enquestes que farà purgar a Sánchez situant-lo com a president gairebé de dretes. Al País Basc, el PNB està preparant un estatut que sembla un revival de quan en Maragall va anunciar el nou estatut per Catalunya. I a Catalunya? Catalunya hauria d'anar a part de moment.
El procés català com a tal no es pot donar per acabat, ho digui Ana Rosa Quintana, Paco Marhuenda o en Pepet i Marieta. A Catalunya hi ha 2 milions de catalans que, legitimament, no veuen un futur possible dins el projecte de convivència en comú que és Espanya. 2 milions de catalans als quals Madrid, entès com a metàfora del poder estatal, no els hi ha dit res.
Aquests 2 milions de catalans són la força amb la que compten les formacions polítiques independentistes i dins aquestes hi ha gent que «s'està jugant la presó» com em deia un membre d'un d'aquests partits. La barreja d'interessos generals amb interessos particulars fa que la temptació de generar un altre moment d'alta intensitat social sigui molt gran i el judici als polítics catalans de l'anterior govern de la Generalitat està a la vora.
A Catalunya també hi ha 2 milions de catalans que, legítimament, se senten profundament espanyols i catalans. Potser seria un bon pas que els respectius governs intercanviessins interessos i a Madrid comencessin a dir-los-hi alguna cosa als independentistes i a plaça Sant Jaume veiesssin que, més enllà de la ratafia, el rebujito, per posar un exemple, també és català.