Oriol Serrano em rep a Barcelona, en el seu despatx al carrer Sardenya, on hi ha la seu de Les Punxes, una de les distribuïdores catalanes de llibres més importants. Sens dubte, ell ha estat un gran professional de la distribució a Catalunya —tant com Jordi Herralde ho pot haver estat de l’edició—. De veu greu i clara, encomana determini i força, generositat i fermesa, seny i aventura. És un home que s’ha fet a si mateix i que sembla satisfet d’haver aconseguit allò que s’havia proposat: fer que el llibre arribi a tothom de la millor manera possible. «L’autor escriu el text —em diu—, l’editor compon el llibre i el distribuïdor el fa arribar a les llibreries. Indefugiblement, una cosa porta a l’altra».
El seu despatx és ple de llibres, de punts de llibres, d’agendes i de calendaris. Damunt els prestatges, les taules i les cadires s’apilen textos impresos d’històries callades que demanen lectors. El seu despatx és ben bé el lloc de treball d’algú que estima la seva feina.
Per començar, faci’m cinc cèntims, si us plau, de quins són els seus orígens.
El meu avi va néixer a Ascó (Ribera d’Ebre). La casa pairal, cal Tigre, encara hi és i el meu cognom encara és viu al poble. Va venir molt jove a treballar a Barcelona on es va casar amb Gabriela Pla, que era de la Jana (Castelló). L’altre meu avi, l’avi Balasc, era d’Alguaire (Segrià) i la seva dona provenia de Santa Bàrbara o de Mas d’en Verge, no ho recordo bé. Soc fill de gent que van deixar el poble per venir a fer fortuna a la capital. Vaig néixer el 1941, al barri de Gràcia, i em considero un autodidacta. No tinc estudis universitaris. De fet, no vaig poder acabar el batxillerat perquè a casa érem d’origen humil i feien falta els diners. Quan em vaig casar, vaig anar a viure al barri de Sant Antoni, i després es vam traslladar a l’esquerra de l’Eixample, on encara visc amb la meva dona, amb qui he compartit més de 50 anys de vida i amb qui he tingut un fill, una filla i ara tinc tres netes de 9, 13 i 16 anys.
D’on li ve la relació amb els llibres?
Als 16 anys, en deixar els estudis, em vaig posar a treballar com a administratiu a l’editorial Vergara establerta al Passeig de Sant Joan —llavors es deia del General Mola—. Va ser per casualitat perquè m’havien dit que buscaven algú. M’agradava molt llegir, una afició que em ve de casa. El meu germà, vuit anys més gran que jo, era un lector apassionat per la història. De petits, els pares ens regalaven contes el dia de Reis. Recordo la por que em feien aleshores algunes narracions, com la terrorífica història de Hansel i Gretel. Tots dos germans ens vam engrescar a la lectura. Per casa corrien les novel·les de l’època, sovint llibres d’editorials sudamericanes que no patien la censura espanyola. Recordo els llibres que publicava Josep Janés, un gran editor de l’època. Sobretot, em va impressionarSinuhé, l’egipci de Mika Waltari. Llegia també amb fruïció novel·les de Charles Morgan, Hillary Waugh, John Steinbeck o William Faulkner. Més tard vaig descobrir autors importants del segle XX, com ara Aldous Huxley, molts autors francesos i americans, i també Franz Kafka i Knut Hamsun. Llegia gairebé tot el que em queia a les mans.
I com va ser que es dediqués a vendre llibres?
Quan vaig tornar a Barcelona després de fer el servei militar, l’editorial s’anava convertint en una empresa discogràfica. El propietari de l’editorial era un melòman, i va crear un segell que editava sobretot música clàssica. Montserrat Cavallé freqüentava l’editorial i també venia Joan Capri. Com que l’administració m’avorria força, vaig demanar que em deixessin fer de venedor de discos perquè vaig veure que els venedors es guanyaven més bé la vida, voltaven pel carrer tot el dia i treballaven en un camp, el de la música, que a mi també m’agradava, gairebé tant com la lectura. No concebo el món sense música ni sense lectura. La música sempre m’ha acompanyat. Escolto música sovint. Però la meva petició de fer-me comercial de música no va poder ser atesa perquè precisament en aquell moment el venedor de llibres s’havia convertit en venedor de discos —una feina que llavors estava de moda—. En canvi, em van oferir de fer de venedor de llibres, i vaig acceptar. Des d’aleshores, ja no me n’he separat mai més. Així és com vaig començar a visitar les llibreries amb tot de novetats editorials.
Em vaig casar als 24 anys. Aviat va arribar el primer fill, i més tard, la filla. Quan va arribar el nostre primer fill, l’editorial em va jugar una mala passada. Els va semblar que jo guanyava massa diners. Creien que es produïa un greuge comparatiu perquè jo guanyava més diners que els que treballaven a l’editorial i em van retallar el sou. Me’n volia anar però no sabia com fer-ho. Finalment, em vaig espavilar, em vaig treure el carnet de conduir i vaig començar a fer de venedor freelance de llibres, és a dir, portava diverses editorials alhora. I així vaig començar. I ho vaig anar fent fins que va sorgir el projecte de Les Punxes.
Expliqui’m, expliqui’m, el projecte de Les Punxes!
La distribuïdora Les Punxes va néixer el 1968 arran de l’abolició per part del Ministerio de Información y Turismo de la disposició anomenada «censura prèvia». Aquest fet va permetre que, després de la guerra civil i de la fèrria dictadura franquista que havia reprimit els intel·lectuals crítics i havia afavorit els corifeus conservadors —per dir-ho suaument—, s’iniciés una represa de la vida cultural. Acabada de la Segona Guerra Mundial, Europa va viure uns anys d’intensa renovació i fins de revolució: el Maig del ’68, les dones intel·lectuals, el marxisme, etc. El moviment era imparable i va arribar a casa nostra. Els universitaris s’informaven de tot el que passava al món i els hàbits socials canviaven. Anàvem a Perpinyà a veure les pel·lícules que aquí no podíem veure. I. és clar, rebíem també la influència del progressisme italià.
En aquest context, sorgí l’editorial Ciencia nueva, i l’editorial mexicana Siglo XXI creà a Madrid el segell Siglo XXI de España. Josep Ferrer, el propietari de la llibreria Les Punxes —militant de PSUC— es va posar en contacte amb mi. Li havien encarregat de distribuir unes quantes noves editorials, i em va proposar que ho fes jo per totes les llibreries de Catalunya. D’aquesta manera, el llibreter de Les Punxes —situada llavors a l’edifici modernista de Puig i Cadafalch— em va contractar. Li vaig demanar que pogués treballar amb un amic meu, Felip Palma, un fervent amant de la lectura. Entre tots dos ens vam encarregar, doncs, de distribuir per tot Catalunya llibres de petites editorials incipients, nascudes a la darreria de la censura franquista. L’ambient era encoratjador. De la mà de l’editorial Siglo XXI de Madrid, vam crear una societat que es deia Siglo XXI de Cataluña – Les Punxes Distribuidora, i vam començar a distribuir, a l’inici només per Catalunya, llibres de petites editorials.
I com va ser que s’expandissin a tot l’Estat espanyol?
Al cap de no gaire, pels anys ’75-’76, ens vam adonar que, si només distribuíem per Catalunya, limitàvem les possibilitats de fer negoci. Així, tan bon punt ens vam fer càrrec de la distribució de l’editorial Tusquets, vam decidir d’ampliar la distribució a tot l’Estat. Aquesta situació va durar molt de temps, fins que, fa uns quants anys, Planeta va comprar aquesta editorial i es va fer càrrec de la distribució dels seus llibres. Durant aquests darrers 50 anys, hem anat distribuint llibres i marxandatge editorial, a llibreries i allà on es venen llibres: museus, entitats, fundacions o supermercats. L’any 1982, en morir el meu soci Felip Palma, la seva dona, Margrit Lömker, que ja ens ajudava ocasionalment, es va fer càrrec de les accions del seu marit i es va vincular fermament amb l’empresa. Margrit Lömker —Margarita li diem nosaltres— va néixer a Bremen i va venir de jove a estudiar a Catalunya, on ha viscut des d’aleshores, si bé encara guarda vincles amb el seu país natal. Ens uneix una bona amistat de tota la vida i és, com si diguéssim, una germana-catalana que ha lluitat al meu costat per tal que el major nombre de llibres arribés el més lluny possible. És amb ella amb qui he portat el timó d’aquesta empresa des de l’any 1982 fins fa un parell d’anys, quan va decidir retirar-se de l’activitat professional. Gràcies a la seva col·laboració ha estat possible la configuració d’un equip empresarial que ara compta amb més de 80 persones. Tot plegat —i gràcies, és clar, a la bondat dels editors que ens han confiat la distribució— allò que va començar essent un xiringuito ha pogut consolidar-se.
Parli’m del teatre, pel que m’han dit, la seva altra gran passió.
Davant de la perspectiva de la jubilació, em demanava què faria, si no podia fer allò que sempre havia fet. Per sort vaig poder emparar-me amb una meva afició, que era del tot compatible amb la meva nova situació: el teatre, una afició nocturna que no m’impedia de continuar treballant. De jove vaig fer uns cursos de radiofonisme en una emissora barcelonina que es deia Radio Juventud, i vaig començar a fer ràdio-teatre: serials, etc. Anys enrere, la ràdio s’escoltava molt, perquè no hi havia televisió, i quan n’hi va començar a haver tan sols en tenien els bars i algunes llars benestants. Del ràdio-teatre vaig passar a Radio España, una emissora de més anomenada que hi havia a La Rambla.
Però, en casar-me, ho vaig haver de deixar perquè era incompatible amb la vida de matrimoni, ja que m’obligava a treballar totes les nits. Uns anys més tard, juntament amb uns amics, vam formar un grup de teatre amateur. Com que tots vivíem al barri de Sant Antoni, ens vam vincular a una associació veïnal i la primera obra que vam representar va ser Ball robat de Joan Oliver. Pel que ens van dir, sembla que no ho vam fer del tot malament. Actualment, vinculats encara a aquesta associació, representem una o dues obres l’any. A l’inici, fèiem les representacions al col·legi dels salesians i, des de fa un parell d’anys, ho fem en el petit teatre d’un centre social de l’ajuntament. Fer teatre m’enriqueix, exercito la memòria i, fent sopars i dinars amb la colla, mantinc vincles amicals.
Quin serà el futur de la distribuïdora?
Ja fa uns quants anys, la Margarita, després d’haver-la retinguda tant de temps com vaig poder, es va jubilar. Els empleats ens demanaven: «I ara què farem?». Alguns porten més de 30 anys treballant amb nosaltres. «Si ara tanqueu la paradeta potser em quedaré al carrer i no trobaré feina». Vam intentar trobar algú que volgués adquirir l’empresa i assegurar-ne la continuïtat. Però ningú no s’hi va interessar. Vam anar fins i tot a Europa per veure si hi havia cap distribuïdora que es volgués introduir en el mercat espanyol, però no vam arribar a cap acord. Llavors vam pensar que la millor manera d’assegurar la continuïtat era que alguns dels treballadors que ja tenien experiència se’n fessin càrrec, un cop pleguéssim la Margarita i jo. I així és com el cap de logística, el cap d’administració i el cap comercial, tres dels puntals més joves de l’empresa han assumit la responsabilitat de tirar-la endavant. Nosaltres, els hem anat traspassant les accions i ara són ells els qui la dirigeixen, juntament amb nosaltres que encara hi donem un cop de mà. Actualment, doncs, l’empresa té cinc socis. Jo em mantinc encara vinculat al dia a dia, però són els tres caps de l’equip editorial els qui la dirigeixen i la continuaran quan jo no hi sigui. D’aquesta manera, tothom està tranquil perquè tothom està convençut que la distribuïdora Les Punxes tindrà continuïtat.
Creu que el treball del distribuïdor és prou reconegut?
Miri, enguany la Margarita i jo mateix hem rebut el premi Trajectòria en el marc de La Setmana del Llibre en Català, atorgat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, —son paraules seves— «pels més de 50 anys de tasca enfront de la distribuïdora Les Punxes, modèlica per la seva innovació i compromís empresarial i personal amb el món del llibre, d’on són baula essencial». Hem tingut l’honor de rebre un guardó que, si bé l’han rebut molts personatges reconeguts de la literatura catalana —com és ara Carme Riera, Quim Monzó, Josep Maria Espinàs, Jaume Cabré—, també l’han concedit a moltes altres persones que, sense haver escrit cap obra literària, han restat vinculades al món de la cultura. Per exemple, l’any 2018, van guardonar un llibreter, Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona. Nosaltres, els distribuïdors, som segurament la baula menys coneguda de indústria cultural que gira entorn del llibre. És clar que hi ha un creador —que és l’autor—, un fabricant —que és l’editor—, un venedor —que és el llibreter— que apropa el llibre al consumidor final —que és el lector—. Però entremig hi ha l’intermediari —que és el distribuïdor— a qui tots els altres encarreguen que vengui, cobri i pagui el producte final —que és el llibre—. Aquesta és la nostra feina: portar l’administració, la logística, la part comercial. L’editor, que faci llibres! És ell qui els ha de promocionar a través de les seves xarxes socials i dels mitjans de comunicació. A nosaltres ens pertoca de comercialitzar-los amb la logística i la professionalitat de qui domina l’estructura pròpia d’una empresa subministradora. El que és jo, hi seré fins que pugui perquè m’ho passo bé. Ja no tinc tota la responsabilitat perquè m’han rellevat els socis que porten el gruix de la feina. Soc la veu de l’experiència que voldria inspirar confiança a l’editor o l’editora.
Segons vostè quina és, doncs, la tasca específica del distribuïdor?
Nosaltres tenim un contracte d’exclusivitat amb els editors. Recollim informació de les editorials que ens fan saber, d’acord amb el volum de la seva producció, les novetats de la temporada —ja sigui del trimestre, del semestre o de l’any— Per a nosaltres, siguin petites o grans, totes són importants. Anagrama edita més de 100 llibres anuals, i d’altres només en fan un parell. A més, cal tenir en compte, que també distribuïm calendaris. Em sembla que ningú no pot negar que la difusió del llibre ha variat perquè ha canviat la forma del lleure de la gent. Ara hi ha moltes coses que ens distreuen, per exemple les xarxes socials que atreuen sobretot el jovent. Tothom sap que la premsa escrita pateix una forta crisi, com també la pateixen les revistes i, no cal dir, els llibres i la música. Avui dia la gent ja no va a la botiga a comprar un disc. Les diverses plataformes del món audiovisual han modificat profundament la funció del llibre. Tot això fa que nosaltres, a banda de llibres, avui dia també portem a les llibreries altres productes, com ara llibretes. Per exemple, som els representants i distribuïdors de les famoses llibretes Moleskine, i d’altres productes: calendaris, agendes, bosses, samarretes, puzzles-haikus, imans, etc. Tot el que pot anar a parar al món de la llibreria-papereria i botigues afins, com ara les dels museus. Els nostres editors, a més de llibres, ens fan arribar els seus productes derivats de la indústria del llibre, i nosaltres, com agents comercials i experts en logística, els portem a les llibreries tan ràpidament com ens és possible.
Ja que em parla de logística, quin creu que serà el futur de l’ebook?
L’ebook és una producte que determinats editors fabriquen, promocionen i venen directament a través de plataformes digitals. A l’inici, semblava que l’ebook s’havia de menjar el món, però no ho ha fet enlloc, ni als Estats Units, que es on estava millor situat. Les vendes s’han estancat i actualment l’ebook no competeix amb el llibre imprès. Fixi’s, quan va arribar la televisió es va dir que eliminaria la ràdio. De fet, no ha estat pas així. Certament, la ràdio ha anat a menys, però no ha pas desaparegut i conviu amb la televisió, tal com passa en la premsa, on el periòdic en paper conviu amb el diari digital. Jo no sé què passarà d’aquí a cent anys, és clar, perquè ara per ara tot es mou. Però no crec pas que la causa de l’actual crisi del llibre sigui l’aparició de l’ebook, sinó que té el seu origen en les nous mitjans de comunicació que condicionen el nostre lleure. En aquest sentit, és clar que el llibre ha deixat enrere els seus millors temps i ara es troba en crisi. Sempre es llegirà, sempre es vendran llibres, però segurament no tants com durant el benestar general dels darrers vint anys, fins que la crisi del 2008 ho va trasbalsar tot. Lentament, ens n’anem sortint, però no del tot.
Com avalua l’amplitud de la crisi del llibre de què em parla?
Abans la gent regalava molts llibres per Nadal, però el canvi d’hàbits ha afectat aquest costum. També ha anat a menys el llibre configurat per fotografies i reproduccions d’obres d’art. Pel que fa al llibre de text, s’ha vist afectat per les aplicacions i pels textos que ofereixen les plataformes digitals. Tot evoluciona amb una força imparable i el llibre no s’escapa d’aquesta dinàmica. Jo no porto llibres de text, només distribueixo llibres complementaris de lectura obligada per als estudiants. I tant de bo que en fessin llegir més! És clar que els joves, entre jugar i llegir, en general, prefereixen jugar, però se’ls ha d’exigir que no descuidin la lectura perquè és una immensa finestra oberta al món. Els coneixements s’adquireixen a través del contacte amb altres mons, i una manera de conèixer altres mons és la lectura. Llegint podem accedir al passat, examinar el present i projectar-nos al futur. Jo mateix, com li he dit abans, vaig descobrir un món exòtic i històricament captivador a través de la lectura. Sinuhé, l’egipci em va descobrir un món que jo no coneixia. D’adult, així que vaig poder, vaig viatjar precisament a Egipte, perquè havia quedat fascinat per la història d’aquest llibre. La trama no era del tot legal perquè narrava les peripècies eròtiques d’una dona, i als 15 anys tot això em va interessar molt i em va seduir.
Pel que em diu, vostè pensa que la ficció literària pot desvetllar la ment?
Ara, de gran, gairebé no llegeixo novel·les. Em continua interessant la història i sobretot les biografies. He llegit moltes novel·les, però, com diuen que deia Josep Pla, a partir d’una certa edat llegir novel·les no té gaire interès. Com que es fa difícil que una novel·la em sorprengui, prefereixo que em sedueixi la història i sobretot la història antiga. Com a viatger sempre m’ha agradat visitar països que tenen història. Els països sense història escrita no m’han interessat mai gaire, per fascinants que siguin els seus paisatges. En canvi, els països amb mil·lenàries cultures literàries, els he visitat tots —tots els que he pogut, és clar—. Sempre m’he sentit molt proper al món de la Mediterrània. A tot estirar he arribat fins a l'Índia i a Amèrica, però més enllà, a l’orient llunyà, hi veig altres cultures que m’han interessat menys. Admeto que són cultures molt importants, però sento que són molt diferents de la meva. En canvi, a Palestina m’hi he sentit com a casa. Jo no soc una persona religiosa, però formo part de la cultura judeo-cristiana, en la qual he crescut i m’he format. Quan he visitat Jerusalem, Jericó, Galilea, la mar Morta o Nazaret he sentit que tot m’era proper. Malauradament, a causa de la guerra aquest món va desapareixent, sobretot a la meravellosa Síria. La història d’Egipte i de Turquia m’ha ajudat molt a apreciar intensament aquests països extraordinaris i a comprendre la gent que hi viu. El límit va ser l’Índia, on vaig apreciar l’esclat de color i de vida que exhala el país. D’Amèrica recordo Mèxic, Guatemala, terres dels maies. Dels Estats Units —Califòrnia, San Francisco, Los Angeles, Nova York— retinc la seva vida cultural : llibreries, museus, teatres, musicals perquè la faràndula és una mica el meu món. L’Àfrica negra, la vaig visitar amb els meus fills, arran del 25è aniversari de casat. Ens vam enlairar en un globus i la visió de la sabana em va impressionar. Però no és l’Àfrica del Marroc o de l’Egipte que és mediterrània. He fet els viatges que he pogut, limitat per les meves possibilitats econòmiques i pels meus interessos culturals. No cal dir que he viatjat molt per Europa. A França, Alemanya, Itàlia, és fàcil d’anar-hi i de sentir-s’hi com a casa.
En els seus viatges, quines menes de llibres i llibreries l’han interessat més?
A Amèrica he descobert llibreries molt grans amb una oferta impressionant. Però m’ha semblat veure que, com a aquí, van apareixent un munt de petites llibreries. És un fenomen global. Les grans cadenes van tenir el seu moment. Actualment, perduren les més fortes, on hi ha de tot. Però la llibreria especialitzada, regentada per un llibreter ben format, ha entrat en escena amb força. Si fa no fa, avui tots treballem de manera semblant a tot arreu, i tothom copia tant com pot. No hi ha cap canvi de model entre la distribució feta a Espanya, Andorra o Catalunya, perquè els lectors són iguals. La reina de les llibreries és la novel·la, la ficció. Al seu costat hi ha l’assaig, polític històric. El llibre infantil també hi senyoreja. Ara tothom fa edicions infantils, i el mercat comença a estar saturat. De nens, és clar, sempre n’hi ha i són uns lectors que es renoven. Per exemple, els llibres per a nens de 7 anys es venen cada any a nens que fan els 7 anys. Els llibres que funcionen es queden perquè cada any hi ha una nova generació que arriba. El còmic també funciona, tot i que aquí no tant com a França. Hi ha botigues especialitzades i la qualitat és bona perquè tenim una excel·lent escola d’il·lustradors. En canvi, el llibre tècnic ha desaparegut perquè avui dia ningú no compra diccionaris, per exemple. Abans tothom tenia un diccionari a casa, però avui dia Internet ha suplert la necessitat d’informació tècnica a la qual responien les enciclopèdies, els manuals o els tractats. Se’n venen, però no gaires. Les guies de viatges pateixen del mateix mal. D’un any a l’altre, qualsevol guia de viatge pot quedar desfasada, mentre que Internet sempre està més al dia. Abans se’n venien moltes de guies de viatge, però ara menys.
Què en pensa vostè de l’autoedició?
Hi ha gent que s’hi dedica i crec que s’equivoca perquè, sense el suport de cap editor, és difícil que un llibre arribi a les llibreries. No podem distribuir llibres autor per autor. Jo desaconsello a tothom que s’autoediti un llibre. Aconsello que vagin a una editorial i que lluitin. Tots els escriptors han començat d’aquesta manera. Cervantes també es va haver d’enfrontar a la negativa de publicar la seva obra. És qüestió de perseverança.
Els anònims gegants multinacionals eliminaran el llibreter tradicional?
No. El llibreter té un rol important, primordial, que és el de ser prescriptor, orientar el client. Sovint fa de psicòleg perquè coneix el seu client. Això és com quan vas a comprar a una botigua una corbata i el venedor t’assessora segons els teus gustos o l’ocasió. El llibreter, discretament, pregunta en què puc ajudar? i et pot ser útil a l’hora d’escollir un regal, per exemple. Coneix les novetats i els seus productes i quin efecte han tingut sobre els altres clients, per exemple. La majoria de gent que entra a les llibreries es posa en mans del llibreter, el coneix i el valora. És sempre una avantatge perquè orienta el lector. A la botiga pots preguntar sobre el llibre, per exemple, de què va, per què agrada, quins altres llibres són semblants, què més ha escrit un autor determinat, quines col·leccions són afins als teus interessos, etc.
Surt a compte editar en català?
Em penso que en català s’editen entre 15.000 i 20.000 llibres l’any, i, en castellà, entre 70.000 o 80.000. A més hi ha el mercat d’Amèrica llatina i, és clar, els editors el tenen en compte. Es venen molts llibres sobretot a Mèxic i Argentina. A Buenos Aires, hi ha llibreries que no he vist enlloc més. A la fira del llibre de Buenos Aires, la gent paga per entrar-hi cada dia. Els argentins senten una gran passió pel llibre i, si anessin bé econòmicament, els comprarien tots perquè tenen grans escriptors i lectors molt fidels. A Catalunya els agents literaris lluiten perquè el llibre, si té mercat, es publiqui en castellà i català. Cal no oblidar que els agents literaris són els representants —els managers— dels autors que tenen bones vendes. Ara, compte, els autors amb un agent literari no són només els que fan best-sellers, sinó llibres que es venen bé. El concepte best-seller és sovint equívoc. No és sinònim de llibre fàcil, simplement determina els llibres que es ven molt bé, però no tot s’acaba aquí. No hem d’oblidar que hi ha llibres importants que arriben a ser best-sellers i que n’hi ha d’altres que, en canvi, només es fabriquen perquè siguin best-sellers.
Creu que el català pot acabar —com el danès, el noruec o l’holandès— supeditat del tot a anglès o a l’espanyol?
El català ha passat per moments molt difícils i no ha mort ni morirà. Si no hi ha lectors no hi ha editors i si n’hi ha és perquè hi ha un mercat. El català, fins allà on puc veure jo, té una fortalesa editorial important. Una fortalesa que se sustenta perquè hi ha una tradició en l’educació. A l’escola, quan jo hi anava, només es parlava en castellà, però a casa es parlava català. El català és la llengua materna de molta gent. Una altra cosa és que de vegades no hi ha prou mercat per tants llibres. Això val sobretot per als gèneres minoritaris, com ara l’assaig. L’assaig d’història sí que té tradició, i es pot vendre bé en català, però no sempre hi ha prou lectors de català per a segons quins àmbits. L’editor que publica un llibre en català pot arribar a vendre’n 1.000 exemplars, de manera que li poden sortir els números. Però constantment ha de fer front a un mercat molt reduït. Els llibres en català tenen molts pocs lectors fora de Catalunya. Se’n venen a València o a les Balears, però a les llibreries espanyoles no hi sol haver cap secció de llibres en català.
Per acabar, faci’m una proclama de política cultural!
Els pobles necessiten cultura en general, i nosaltres, els distribuïdors, estem orgullosos de dedicar-nos a promoure-la, perquè ens agrada. La cultura abasta des de la transmissió i l’estudi de coneixements, fins al descobriment d’altres mons antics, presents i futurs, propers i llunyans. Ens falten biblioteques, en necessitem més i més bones, però per a fer-ne ens cal disposar d’una dotació generosa. Malauradament, sovint es retalla en sanitat, educació i cultura. Però tots tres àmbits són imprescindibles. Primerament la sanitat; tot seguit, l’educació; finalment, la cultura. Cap poble no pot existir sense cultura.