Paco el cubano es presenta a les nou del matí a la porta de casa amb un Dodge (?) descomunal, negre i tunejat amb flamarades roges de passió caribenya. Com que tinc una tendència indòmita d’habitar edificis turístics —que és on em sento prou aïllat per viure còmodament i prou protegit de les hordes de detractors i enemics en general—, ara en temporada baixa estic sol a la comunitat de veïns. L’últim pis del bloc és buit i l’única notícia que en tenim és que és del banc, desamortitzat per l’última crisi immobiliària que, encara que no se’n parli, és més viva que mai.
Hi ha senyals evidents que el pis s’ha intentat ocupar. Senyals tan clars com la porta forçada amb una palanca. Així que tinc un zel especial en la custòdia dels accessos comunitaris, més vivint en una zona relativament apartada, on sóc conegut com el gos cèrber de Miami Platja. No cal dir que estic en contra de l’ocupació d’immobles. No tant per convicció ideològica ni mamarratxades de ciència política sinó perquè l’experiència recent m’ha mostrat que per cada cas d’un individu o família que ocupa un pis per una necessitat real i peremptòria n’hi ha deu que tenen darrere màfies, rellogadors il·legals o interessos de la més diversa criminalitat.
Per tant, és natural que les intencions de Paco el cubano d’irrompre a l’àtic de l’edifici em despertin el sentit aràcnid. El Paco és vehement, parla amb un èmfasi sospitós i diu coses com «no va usted a sospechar de alguien que se presenta en su casa con un coche así». Mau. Va amb un noi jovenet, que encabat sabré que és son fill, que és qui m’ensenya els papers. Un email imprès de Bankia que els autoritza, presumptament, a rebentar el pany, inspeccionar la propietat, fer un pressupost per al buidatge del pis, canviar el bombí i lliurar la clau a un API perquè el vengui.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Comprovo que la comunitat de veïns no hagi rebut cap comunicació de l’entitat bancària pel que fa al pla d’acció de la brigada cubana i, com que no és així i no tinc cap garantia que la clau del pis acabi en males mans, denego l’entrada a l’escala de la comunitat. Paco s’enfada. Bastant. El deixo que es cagui en la divina perla de les Antilles i se m’acosta esputant capellans. És un armari reforçat, un Pax d’Ikea de metre noranta sense altell i té unes mans com malls d’esfondrar murs. Sort que sóc gordo i he conegut cubans d’aquests que sembla que et vulguin arrencar bocins de bescoll a mossegades, però que en els fons són sugar daddys que a tot estirar et farien l’amor anal amb una mica de violència consentida.
El deixo dir, fins que enmig de l’estira-i-arronsa dialèctic me la deixa anar: «usted es un racista y seguro que si fuéramos catalanes ya nos habría dejado entrar». I no, per aquí no hi passo. No perquè jo sigui negre —encara que no s’apreciï a simple vista— sinó perquè no puc admetre arguments ètnics en una disputa tan constructiva: «no, mire usted, si fuera de Alcover le diria lo mismo, no se han acreditado correctamente. Traiga un poder notarial, una orden judicial o venga con la policia». Ara que hi penso, no sé per què dic ‘Alcover’ considerant que a la gent que conec d’aquesta infame vila de l’Alt Camp no els concedeixo ni la salutació més bàsica; si Paco fos d’Alcover és evident que no entraria a casa, per motius d’origen.
Però això és un altre tema. Em faig l’ofès per l’atac cultural de Paco el cubano i me’n torno dins de casa. Vint minuts més tard tornen a trucar. Ara és un tio vestit amb texans i dessuadora que va amb un Renault Clio de l’any de la picor. Assegura que és Mosso d’Esquadra. Estic a punt de fotre’m a riure de l’esperpent, però darrere ve una patrulla uniformada que ho confirma. Ara som quatre Mossos —dos de paisà, una agent fèmina—, Paco el cubano, son fill i jo congregats al carrer. Un auditori magnífic per deixar anar el meu discurs sobre la inseguretat pública, la incompetència, la indefensió jurídica, el maltractament dels bancs a la ciutadania i les malvestats del món en general.
M’escolten amb un respecte sorprenent, sense interrompre’m en cap moment, però com qui sent ploure i ha d’aguantar vulgui o no l’aiguat. Quan acabo el guripa que sembla que mana —el que va vestit com un veremador romanès— m’etziba que sí, que tinc raó, que no els doni les claus, però que Paco el cubano i son fill són coneguts a la regió i que efectivament es dediquen a aquest ofici, la serralleria de risc a sou de la pèrfida i estafadora banca espanyola.
Els Mossos se’n van, obro la porta de mala gana i li faig una reverència cortesa al cubà, que l’accepta sense amagar un somriure triomfal i ufanós de satisfacció. Pujo amb ells. «Hombre, Paco, no te queria faltar al respeto. Es que has insinuado que te maltrataba porque soy racista» —m’humilio conscient de la meva derrota, en això els catalans som imbatibles— «solo defendia mis derechos de propietario y la función que me ha encomendado la comunidad». Aquí l’estovo, perquè tots els espanyols, encara que siguin d’ultramar, són molt sensibles al súbdit que s’agenolla.
Paco el cubano treu les eines i em mira compassiu. «No pasa nada, usted aún ha sido educado y comprensible». Aquí em desmunta, perquè fins ara estava convençut d’haver comès un acte de resistència anticapitalista heroic. «La semana pasada, a un compañero le abrieron la cabeza con un llave inglesa, en un piso de San José Obrero. Lo de usted es civilizado». El fill, veient la meva cara de desil·lusió, treu el mòbil. M’ensenya el Google Maps, amb desenes de fletxes indicant ubicacions. Són els pisos bancaris que els toca obrir per instal·lar panys de seguretat anti-ocupes. «Els d’aquest any?», pregunto. «Qué va, estos son los de esta semana».
M’expliquen que estan desbordats de feina, que la pressió per entrar als milers d’immobles propietat dels bancs creix sense parar, que ningú vol fer aquesta feina perquè, literalment, s’hi juguen la vida. «Mire estas manos», diu Paco, «hace treinta años que trabajan. Pero esto de aquí no le ho he visto en ningún sitio del mundo. Ha tombat per tots els Estats Units i Canadà, però fa poc va deixar Atlanta perquè allà es treballa massa i, malgrat les mans grosses i endurides de pencar no hem d’oblidar que ve de Cuba. «En Estados Unidos, con armas y el concepto de propiedad que existe ya estaríamos liados a balazos».
Per alguna estranya raó, aquesta guerra no ha esclatat. I potser és pel mateix motiu que hem oblidat que fa quinze anys vam regalar mig país a uns bancs que no tenen cap mena d’intenció de tornar-nos el que ens deuen. Crec que al final, tot i el mal començament li he caigut simpàtic, a Paco el cubano. «Y usted, tiene algun oficio?» «Soy periodista.» «Jajjajja. Escribiendo la verdad en Cuba no tendría trabajo, pero aquí pronto se va a morir de hambre. Te dejo mi teléfono y te vienes a reventar puertas con nosotros».