Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Oh, Europa

Plany pel cor d'Europa

Probablement, una de les poques fites assolides per aquest embolic anomenat Procés és la internacionalització del conflicte. Avui dia, les sentències que s'esperen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) suposen, per primera vegada, la intervenció directa d'un organisme internacional en aquesta disputa.

Probablement, una de les poques fites assolides per aquest embolic anomenat Procés és la internacionalització del conflicte. Avui dia, les sentències que s'esperen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) suposen, per primera vegada, la intervenció directa d'un organisme internacional en aquesta disputa. Tanmateix, encara que la majoria dels espectadors als dos bàndols, tant l'independentista com l'unionista, esperen una declaració sobre qui té la raó, a Luxemburg es decidiran altres qüestions com els límits de la ciutadania europea i el paper de l'Estat-Nació en els processos electorals al Parlament Europeu i els seus efectes seran, en veritat, molt secundaris sobre el conflicte català.

 

Les resolucions que prengui el TJUE seran determinants per decidir el futur de la UE, perquè, en cas de fallar contra les pretensions dels eurodiputats electes, serà la primera vegada que el TJUE no faci un pas endavant per a la integració europea i defensi els interessos dels Estats. Si es prenguera aquesta direcció, el procés de desintegració de la UE seria ja inevitable, perquè el TJUE és l'autèntic instrument de la construcció europea i si claudica d'aquesta missió, els Estats recobraran quotes de poder a una velocitat no esperada, malgrat que aquest fenomen es manifestarà primer amb més força a Polònia i Hongria.

«Si el TJUE claudica d'aquesta missió, els Estats recobraran quotes de poder a una velocitat no esperada».

Així mateix, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) tampoc reconeixerà la validesa de cap referèndum ni donarà la legitimitat sobre aquesta qüestió a cap de les parts. Si bé les seves sentències poden posar en un greu compromís la credibilitat d'Espanya davant les institucions europees i ser utilitzades per alguns partits per recobrar el protagonisme i la iniciativa, és molt probable que l'estratègia del PSOE de Sánchez i la seva capacitat de maniobra sobre la Sala Segona del Tribunal Suprem permeten minimitzar aquests danys i reconduir la situació. Els excessos comesos amb la Doctrina Parot o els judicis a Otegui, per exemple, foren esmenats pel TEDH sense que cap sector polític pagués un cost per reconfigurar l'Estat de Dret i les seves garanties segons les seves necessitats.

 

Aquesta confusió d'anhels resumeix un procés d'independència dirigit a aconseguir la resolució d'un tràmit administratiu favorable als interessos independentistes en alguna suposada instància superior europea. Hi ha hagut una il·lusió col·lectiva, expressada en el clam Europa no ho permetrà, que la Comissió Europea tenia una oficina de resolució de conflictes interns que podria acceptar aquestes apel·lacions i tindria força per fer-les executar. Aquest miratge s'explica perquè gran part del debat previ al referèndum girà al voltant de si una Catalunya independent formaria part de la UE o hauria de demanar el seu ingrés i, per tant, tot el món estava expectant dels missatges que pogués emetre la Comissió.

Delegació de la Generalitat Catalana a Brusel.les. Destaca per la seva gran façana.
Delegació de la Generalitat Catalana a Brusel.les. Destaca per la seva gran façana. | Carles Sirera

Per altra part, aquest guaitar constant a Brussel·les s'explica també perquè els catalans, igual que la resta d'espanyols, han estat socialitzats en una cultura política que ha fet de la Unió Europea la figura tutelar que dirigeix sàviament la democràcia gràcies als seus experts, de tal manera que a l'imaginari col·lectiu s'ha instal·lat la idea que fora de les fronteres europees sols hi ha caos, pobresa i tirania. Aquest sentiment de superioritat moral, a més, s'ha combinat amb un desig perpetu de mantenir-se en un permanent estat de minoria d'edat, de claudicació davant del pes de governar-se, de fugir de la responsabilitat de decidir i comprometre's amb les pròpies tries, que ha produït la tragicòmica paradoxa que el moviment independentista català aspirés a independitzar-se d'un Estat, no per tal de construir un Estat-Nació propi, sinó per fusionar-se amb organismes internacionals i multilaterals que, en teoria, fan de la Sobirania Nacional una antigalla innecessària per al món del segle XXI. 

«Aquest sentiment de superioritat moral, a més, s'ha combinat amb un desig perpetu de mantenir-se en un permanent estat de minoria d'edat, de claudicació davant del pes de governar-se, de fugir de la responsabilitat de decidir».

Aquests comportaments socials responen a una inèrcia institucional que no es pot canviar en un breu període de temps. La Generalitat catalana fa decennis que desplega una acció exterior a Brussel·les i beca la formació dels seus propis experts per tal que es puguin introduir a les institucions comunitàries i esdevenir un grup de pressió. En aquest sentit, es creà el 1983 el Patronat Català pro Europa, un consorci públic-privat que inicià un programa de Beques d’Integració Europea dirigit als catalans que volgueren fer un Màster en Estudis Europeus. Malgrat que la convocatòria permetia triar qualsevol postgrau d’una universitat europea, tant el programa acadèmic suggerit com la quantia oferida dirigien els estudiants cap el Col·legi d’Europa, el centre on s’han format els quadres dirigents de la Unió Europea.

 

Fundat el 1949 i dirigit per Salvador de Madariaga, oncle de Javier Solana, durant els seus primers quinze anys d’existència, el Col·legi d’Europa esdevingué, a partir de 1973 i amb l’expansió de la Comunitat Econòmica Europea, la cantera de tècnics que les noves institucions necessitaven. Per aquesta raó, quan es féu efectiva l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, tant el Ministeri d’Assumptes Externs (MAE) del Govern Espanyol com el Patronat Català pro Europa s’esforçaren per garantir-hi una presència significativa d’estudiants pensionats. 

Edifici del Consell de les Regions. La llegenda diu que la regió que creue el passadís del fons de la imatge entrarà al Consell d'Europa, on es reuneixen els Estats.
Edifici del Consell de les Regions. La llegenda diu que la regió que creue el passadís del fons de la imatge entrarà al Consell d'Europa, on es reuneixen els Estats. | Carles Sirera

Per al curs 1992-93, el MAE concedí vint beques, de tal forma que aquell any quasi el 10% de tots els estudiants del centre foren becats pel Govern Espanyol, un entusiasme europeista que també s’explicava per ser el polític socialista Manuel Marín el seu president. Aquesta política es mantingué fins al 2012 quan, per primera vegada, el nombre de beques es reduí a dotze i, al curs posterior, a deu, xifra que continua en l’actualitat. Això significa que del 1992 al 2018 el MAE pensionà 456 estudiants, quasi el 5% del total dels alumnes que feren un postgrau al Col·legi d’Europa, independentment dels alumnes de nacionalitat espanyola que aconseguiren altre tipus d’ajudes o es pagaren la matrícula amb els seus propis mitjans.

 

Per altra part, el Patronat pro Europa convocà del 1988 al 1999 sis beques anuals per fer estudis de postgrau sobre la integració europea a universitats europees, encara que el finançament corria a compte de l’obra social de les caixes d’estalvis catalanes. En el 2000 s’augmentaren a deu, després a dotze, però amb la crisi i la refundació d’aquesta institució com el Patronat Catalunya Món-DIPLOCAT el 2012, es convocaren sols cinc beques, xifra que es reduí en els anys posteriors.

 

Tanmateix, a partir del 2016 s’observa una nova empenta: surten sis beques amb una dotació de 25.000 euros anuals, el preu de la matrícula del Col·legi d’Europa, i el 2017 s’amplia l’oferta a dues places més per al campus del Col·legi d’Europa situat a Natolin, Polònia. La supressió del DIPLOCAT decretada pel Govern Central elimina aquest programa durant el 2018, però el 2019 ha retornat amb força oferint deu beques amb una dotació de 25.000 euros i altres dues específiques per al campus de Natolin. És a dir, el programa actual de la Generalitat de Catalunya supera en dotació econòmica i nombre d’ajudes al del MAE.

«Tenir una presència destacada entre els cercles de funcionaris a Brussel·les ha estat una decisió estratègica de la Generalitat catalana».

Per tant, és evident que tenir una presència destacada entre els cercles de funcionaris a Brussel·les ha estat una decisió estratègica de la Generalitat catalana: si el MAE ha pensionat un Màster d’Estudis Europeus a 456 alumnes espanyols en els últims trenta anys, la Generalitat ha intentat emular aquest esforç finançant un postgrau a 275 estudiants mitjançant la participació de les caixes d’estalvis. D’aquests 275 estudiants, 74 han anat al Col·legi d’Europa i 46 a l’Institut d’Estudis Europeus de la Universitat Lliure de Brussel·les, altre dels centres on es recluten els funcionaries de la Comissió Europea. És a dir, aquestes dues institucions concentren quasi el 44% del total d’estudiants becats. Tanmateix, és pertinent preguntar-se quina és la utilitat d’aquestes polítiques públiques, ja que tindre molts experts en integració europea no es trasllada automàticament en una major influència a les institucions comunitàries.

 

En primer lloc, s’ha de destacar que no hi ha criteris de renda per l’assignació d’aquest recurs. És a dir, no és una ajuda per prosseguir la formació acadèmica per aquells que no poden permetre-s’ho. De fet, dels 406 pensionats pel MAE apareguts al BOE, hi ha 38 que tenen un doble cognom compost, un tret que sol associar-se amb origen nobiliari i que té una prevalença menor a l’1% entre la població general, mentre que ací suposa un 10% i tot això sense comptabilitzar altres cognoms il·lustres com Spotorno o Cañete.

 

Com és lògic, els 25.000 euros anuals que costa la matrícula i l’any en règim de col·legi major són prohibitius per a la majoria d’universitaris i, en conseqüència, resulta ofensiu que famílies privilegiades es beneficien d’un recurs públic limitat. Però, a més a més, no hi ha cap contraprestació per rebre aquesta ajuda i no hi ha cap garantia que els beneficiats facin una carrera professional a les institucions europees. En realitat, el MAE està sufragant una educació d’elit per als fills de les elits espanyoles que, com era previsible, es dediquen a la política o l’empresa privada amb una agenda de contactes internacionals feta en aquest centre. 

«L’aposta per les institucions comunitàries ha donat resultats magres».

Respecte dels programes de beques convocats per la Generalitat, no és possible fer aquest estudi perquè al DOGC sols hi apareix la convocatòria, però, per ser concedides per entitats privades com les caixes d’estalvis, el llistat de beneficiaris no es fa públic. Tot i això, el fet que a partir del 2016 s’hagi incrementat el nombre d’aquestes ajudes fins a superar el programa del MAE fa palès que s’ha pretès impulsar-lo per afavorir la internacionalització del procés. En aquest sentit, l’aposta per les institucions comunitàries ha donat resultats magres: els tres funcionaris catalans que s’han implicat personalment amb el projecte independentista foren ràpidament assenyalats per El Confidencial i sotmesos a un escrutini intern per comprovar que no violentaven el codi sobre conflicte d’interessos de la institució.

 

Com és evident, la solidaritat de només tres funcionaris demostra la impossibilitat de treballar des de dintre dels organismes comunitaris per la independència de Catalunya. A la Comissió Europea hi ha 2.446 treballadors espanyols (el 7’5% del total) i, malgrat que no és factible saber el nombre de catalans, les simpaties pels partits independentistes arriben a un grup més ampli. Tanmateix, mostrar suport públic per aquesta causa o comprometre’s pot suposar una senyalització negativa dintre de l’organització que comporta marginació i aïllament. Les mateixes regles de la institució fan inviable aquest tipus d’accions i el seu funcionament intern deixa desemparat a qui no compti amb un Estat per defensar-se.

Delegació de la Regió d'Occitània. Des de les seves finestres es pot saludar a Juncker quan entra a la Comissió Europea.
Delegació de la Regió d'Occitània. Des de les seves finestres es pot saludar a Juncker quan entra a la Comissió Europea. | Carles Sirera

Per tot açò, l’estratègia per intentar tindre un pes significatiu a Europa seguida per la Generalitat catalana durant els últims 40 anys no es pot considerar, precisament, un èxit. De fet, aquesta dèria per les institucions comunitàries és més un reflex del marc mental dels dirigents tant catalans com espanyols: a Brussel·les es fa carrera amb una combinació de credencials acadèmiques i contactes personals que reforça la convicció de triomf meritocràtic de les seves elits. A més, la vida es dedica a un suposat govern per comissions tècniques que, en la pràctica, esdevenen una contínua exaltació infatuada de la pròpia transcendència. Redactant informes que descriuen com maximitzen el benestar dels ciutadans, despleguen una il·lusió de control que els fa creure que marquen la direcció del continent.

«De fet, aquesta dèria per les institucions comunitàries és més un reflex del marc mental dels dirigents tant catalans com espanyols».

Les xifres, al contrari, demostren la irrellevància d’estar a la Comissió Europea. Més del 15% del seu personal són belgues i treballen allí per la senzilla raó que la feina està prop de casa, mentre que els països que més candidats envien a les oposicions europees són aquells amb menys treballs qualificats per a la seva població. Així mateix, Alemanya, amb un 6’6% dels funcionaris de la comissió, és el país més infrarepresentat a les institucions europees. La crua realitat és que no necessiten enviar-hi ningú per manar.

 

Per tant, una de les lliçons més incontestables del procés és que si algú pretén tindre influència a Europa, no ha de dedicar els seus esforços a Brussel·les, sinó concentrar-se a Berlín, l’autèntic centre de poder, perquè malgrat el culte sobre la fi de l’Estat-Nació decimonònic associat amb la globalització, al segle XXI les decisions encara les prenen els Estats. Una lliçó que, haig de confessar, trobo fascinant que un moviment independentista no tingués clara des del principi.