(Aquest article deu totes les referències literàries que conté a la saviesa i coneixements enciclopèdics de Jaume Figueras, un dels més destacats occitanistes dels Països Catalans i company de feina a l'Institut Baix Penedès del Vendrell)
Avui, una novel·la històrica d'alta volada, La recerca de Pendariès, escrita per un dels grans narradors (i poeta, i dramaturg) europeus del segle XX, Max Roqueta. Potser no us sona de res aquest nom, és possible, perquè Max Roqueta és occità i, per tant, pertany a una cultura, tot i que germana i present a la Catalunya autonòmica d'avui, desconeguda gairebé completament per la majoria dels habitants dels Països Catalans. Roqueta és un excel·lent narrador de contes i de novel·les, en català, en què tenim la gran sort de comptar amb la traducció completa de Verd Paradís, una obra que hauria d'estar entre les destacades de la literatura europea del XX si aquesta tingués en compte criteris literaris i no purament els de mercat o de patrocini dels estats-nació que s'autoqualifiquen com a «no nacionalistes», ja m'enteneu.
Roqueta és un gran autor de narrativa breu nascut a Argelers el 1908, creador d'un nombre elevat de contes reunits sota el títol de Verd Paradís i aplegats en diversos volums dels quals tenim els dos primers en català, amb la intenció de construir, a través de la narrativa, el retrat d'una comunitat humana viva i composta de personatges de tipologies molt diverses que tenen, tal com explica el seu traductor i ampli coneixedor de la literatura i la cultura occitanes, Jaume Figueras, «la revelació de l'única certesa possible: la mort i un no-res alliberador.» Joan Triadú havia demanat la traducció al català d'aquesta obra mestra i, un cop traduïda i llegida, Joan-Daniel Bezsonoff la qualificà d'«obra immensa, ingent.»
Si jo hagués de triar un dels seus contes, un entre les desenes que conté Verd Paradís, sense cap mena de dubte aquest seria «L'oboè de neu». És un dels contes literaris que personalment més m'ha impactat en la meva petita vida com a lector, una obra en què el dimoni pren forma humana i intenta destruir mestre Albareda com a venjança per haver-lo fet ballar al so del seu instrument. La fatídica caminada, esgotadora enmig de les muntanyes del Larzac, que emprèn mestre Albareda, de nit, enmig d'una nevada impressionant i encerclat pels llops, és una excel·lent metàfora sobre la lluita per la llengua i la identitat occitanes. El músic es veu obligat a cremar les seves partitures per mantenir allunyats els llops, i a deixar de tocar l'instrument que també els mantenia lluny per l'entumiment dels dits provocat pel fred. El que ve després ho sabreu si el busqueu i el passeu a llegir.
Però avui, quan s'ha sabut que un informe del Departament de Salut de la Generalitat preveu que estiguem confinats fins al juny i un altre que té la Moncloa explica que a l'Estat espanyol es podria arribar als 200.000 morts com a conseqüència del coronavirus, l'obra de Roqueta que cal, perquè està situada en un context d'epidèmia, de pesta en aquest cas, és La recerca de Pendariès (en occità La cèrca de Pendariès), de 1996 i que en català espera la seva publicació des que el mateix Jaume Figueras la va traduir fa uns anys.
L'acció de La recerca de Pendariès s'esdevé entre 1546 i 1564 a Montpeller i com que encara no la podeu llegir en català deixarem que ens faci de guia pel seu argument l'article Pendariès, ou le médecin poète aux abîmes de Robert Lafont:
«La història és ben senzilla, i n’hi hauria prou per explicar-la amb unes quantes pàgines. De primer, hi ha el metge lliurat a la seva recerca (Pendariès), el notable que guarda una castedat exemplar, llevat de quan, amb els estudiants, fa cap a l’antre de Gargamella», un local dedicat a la prostitució. «Un dia li confien una delicada missió. Rondelet li demana que vagi a Arle, vora el Roine, a cercar-hi una jove viuda, que li és neboda i ha vist morir de pesta tots els seus, per tal de dur-la-hi. I Pendariès ho fa, tot exposant-se al perill (...). Durant els dies que té la dona a casa, però, abans d’enviar-la amb son oncle, passa el que havia de passar: que tots dos s’adonen que s’han enamorat l’un de l’altre. Però quan aquesta bella passió madura arribarà al cim, s’acomplirà el que també era inevitable: que la dona haurà contret el Mal. I en mor. Ell, llavors, profana el seu cos adorat: la dissecciona, abans que l’enterrin.»
«D’aquesta profanació, en patirà el càstig de dues maneres. De primer, amb la més terrible humiliació professional, en assabentar-se, poc després, que allò que està cercant, tot remenant cadàvers amb les eines del seu saber, ja ha estat descobert (...) L’altra manera com serà castigat, és clar, és encomanant-se del Mal. (...) Al capdavall, Pendariès no sabrà si és de pesta, que es mor, o de verola, que pot haver agafat durant una visita imprudent al local de Gargamella. I, doncs, si aquest és el preu que ha de pagar per un moment de platxeri, més que no per haver profanat el seu gran amor.»
Max Roqueta utilitza tota a seva saviesa literària però també històrica per construir un relat versemblant sobre una història que ens pot semblar absolutament delirant, però que no ho és tant. Tot comença amb uns suposats diaris del metge Pendariès, en què igual que ens explica allò que feia també ens informa sobre els seus pensaments i debats interns. És per això que la pesta hi apareix tot sovint, ja que com a metge ell no només l'ha combatuda sinó que té un ampli coneixement sobre el tema. I tot això que sap ho va deixant anar a poc a poc, per tal que el text no esdevingui massa feixuc ofegat per les dades però que alhora allò que s'hi digui tingui un fons real o almenys creïble. Així, quan l'autor ens parla de la pesta que ell mateix va patir és ben provable que Roqueta utilitzés el tractat de Fracastor de 1530 sobre la sífilis per tal d'extreure'n les imatges que narra.
Just començar la novel·la, sabem que ha aconseguit saber «les vegades que ha patit la pesta, aquesta ciutat (...): 1227, 1315, 1348, 1358, 1361, 1374, 1375, 1384, 1391, 1395, 1407, 1481, 1498, 1502, 1506, 1510, 1515, 1522, 1530, 1533-34, 1541-44.» I quan ens parla de l'epidèmia, l'anomena «el Mal absolut, la Pesta. Que, quan s’escampa per un país, en fa el reialme de la Mentida. Sembla com si tots s’haguessin posat d’acord per negar-la, o més aviat per oblidar-la, i fer com si no existís», una manera de posar-se davant de les les epidèmies que ja hem vist com n'és de corrent encara avui.
Com a metge, Pendariès es dedica a disseccionar cadàvers per tal de comprendre el funcionament intern del cos humà tal com el genial pintor del Barroc, Rembrandt, ens mostrà al conegut quadre La lliçó d'anatomia o Michael Jansz Van Mierevelt al menys conegut però més impactant La lliçó d'anatomia del Dr. Willem Van der Meer. Té permís per fer-ho davant d'un públic distingit però on realment fa feina que l'apropa al coneixement és en el seu soterrani, on obre cossos desenterrats d'amagat just acabats de colgar i en remena les entranyes per aprendre com funciona el cos humà, quina és la funció de cada un dels seus òrgans. A Europa, són una vintena de científics que ho fan i, davant de la manca de cadàvers per investigar, algun d'ells com Rondelet ha arribat a disseccionar el seu fill acabat de néixer o la seva cunyada. L'ètica, la condemna per part de l'Església i per part de la societat davant d'aquestes pràctiques no importen als metges perquè la seva recerca científica és molt més important per a ells que el prestigi social que puguin tenir. La colla d'aquests primers anatomistes europeus també és el tema de la novel·la L'inesperat arcàngel del matí, de Josep Tomàs Cabot, publicada el 1986.
Amb l'eco constant però encara absent de la malaltia al llarg de les pàgines de la novel·la, totes les alarmes es disparen quan llegim que «Hi torna a haver pesta. Es nota. No que ningú ho hagi dit. Ningú no gosaria, de por que el mal no els sentís» i entenem, aleshores, que aquesta malaltia pren formes diverses. A voltes, funciona com a terroritzador de les masses i altres com a igualador social davant la mort, tal com durant tota l'Edat Mitjana se l'havia vist: «És arreu, la Pesta, en aquest món. Sense màscara, sense cara i sense cos. (...) No s’hi entén, de nacions. Ni de pells. Per a ella, tant és la pell blanca com la negra o com la groga. I les fronteres entre els països, com si no existissin. Va d’un costat a l’altre igual que un vailet passa un rierol d’una gambada.»
Tant va d'un lloc a l'altre que, finalment, el Mal farà estada a casa seva, tot i que no sabrem mai si en forma de pesta o de verola, o senzillament de sífilis, una malaltia de transmissió sexual coneguda com «la gran imitadora» pels molts símptomes que té i la semblança d'aquests amb els d'altres malalties infeccioses.
Referències:
-Jaume Figueras Trull (2005). A cau d'orella. Narrativa breu occitana del segle XX. Llibres de l'Índex. Barcelona.
-Max Roqueta. La recerca de Pendariès. Traducció inèdita de Jaume Figueras.
-Max Roqueta (2005). Verd Paradís I i Verd Paradís II. Traducció de Jaume Figueras. Editorial Galerada. Barcelona.
-Robert Lafont (1996). Article Pendariès, ou le médecin poète aux abîmes, publicat a la revista Auteurs en scène. Théatres d'oc et d'ailleurs, número 1, p. 75-79. Les presses du Languedoc. Montpeller.