Al 2020, la novel·la La pesta escarlata (The Scarlet Plague) de Jack London no passa de ser una novel·la postapocalíptica més de les moltes que en els nostres dies corren pels prestatges de les llibreries. L'any 1912, quan va sortir, era tota una altra cosa: era, sobretot, una obra pionera i innovadora. Publicada fragmentàriament entre maig i juny de 1912 a la revista London Magazine, l'any 1915 va prendre el format de llibre i es pot considerar una de les primeres novel·les osbre l'endemà de l'apocalipsi. Avui, les novel·les postapocalíptiques són obres d'un subgènere de la literatura fantàstica, un subgènere gairebé sempre amb dosis més altes de mediocritat que d'excel·lència, més centrades en com de terribles seran els temps de després del col·lapse que no pas, com aquesta, en voler explicar els errors que com a humanitat vam tenir per evitar que no es repeteixin en el futur. La pesta escarlata passaria, sense llegir-la a fons, com una novel·leta postapocalíptica i poca cosa més, però el seu autor és Jack London i amb això sol ja cal que ens posem a llegir-la amb els cinc sentits activats.
Jack London és un autor referencial per a la literatura nord-americana. Narrador de primera línia, les seves obres composen un corpus narratiu basat sempre en el retrat de les dures condicions que visqué durant la infantesa i la joventut i les seves idees socials, que foren motor de la seva vida. Així, el retrat de les privacions que va viure és sempre present en les seves obres, però tot sovint també la possibilitat de redempció a través de l'esforç i la voluntat. Les seves obres més conegudes, i que jo valoro com a excel·lents, són les novel·les d'aventures La crida del bosc i Ullal blanc, en què darrere d'una trama plena d'enginy i de vida convertida en literatura, hi batega l'anhel rousseaunià d'una humanitat basada en la igualtat i la no discriminació i construïda en el respecte i la comunió amb la natura. Les seves obres inclouen moltes altres formes de creació compromesa amb la seva pròpia societat, des del reportatge de denúncia de les condicions miserables de la classe obrera a Londres a The people of the abyss (La gent de l'abisme) fins a la novel·la d'anticipació social que suposa El taló de ferro, amb una descripció avançada en el temps de les condicions de dominació que exerciria un govern mundial capitalista i les formes com les masses obreres s'hi enfrontarien l'any 1918 a partir d'una rebel·lió gegantina.
A La pesta escarlata, l'any 2073, un avi anomenat James Howard Smith relata a un grup de nois o noies mal vestits, mal alimentats i bruts, com va anar la destrucció del seu món a partir de la propagació d'un virus molt contagiós que va fer desaparèixer totalment la civilització de la Terra l'any 2013. Ell, que quan es van produir els fets era un jove professor de la Universitat de San Francisco, n'és l'únic supervivent i ho explica als infants per tal que aprenguin d'on venen i sàpiguen que el món no sempre ha estat com el que tenen ara. Tots ells formen part d'un dels grups humans que ara viuen en el territori del que va ser Califòrnia.
El vell els explica l'arribada del virus, les primeres morts i els dubtes davant de l'amenaça de la malaltia que ningú no sabia en què consistia, i sobretot les dues opcions que sempre hi ha en situacions de crisi: el salvatgisme dels que es deixen dur pels instints més individualistes enfrontat als individus que posen la solidaritat amb la resta d'humans al mig de les seves actuacions, les dues cares de la mateixa humanitat davant d'una malaltia que, alhora que en alguns feia sobresortir la competència més criminal en altres feia créixer les mostres més grans de solidaritat.
La pesta arribà a la ciutat del relat en silenci i London explica detalladament com va anar ocupant l'espai físic fins a provocar les primeres morts i com es va anar convertint en una epidèmia gairebé impossible d'aturar. Després de les primeres morts, ben aviat va ser identificada en la seva forma de virus, que per tant podia ser derrotada gràcies a la ciència. Som al segle XX i el combat entre la superstició (digueu-li religió, costums o com més us agradi) i la ciència ha estat guanyat per la segona, però la seva victòria és una victòria no completa, primer per la seva incapacitat de donar solucions a tots els problemes de les dones i els homes i, després, perquè els éssers humans, alguns com London més i altres no tant, encara no confien plenament en ella, una confiança que quan es converteixi en nova religió també esdevindrà nociva per als humans.
La pesta mata gairebé tota la humanitat i els infants que escolten la narració no entenen moltes de les coses que el vell explica perquè al seu món, el resultant de les destrosses de l'epidèmia, no hi ha ni educació, ni diners, ni electricitat. El món postapocalíptic on se situa el present de la novel·la ha perdut els coneixements científics que el vell món tenia i els supervivents viuen convertits en caçadors-recol·lectors, com si fossin una primitiva civilització.
L'autor aconsegueix, amb aquesta història, parlar dels temes que l'interessen com a creador. Així, hi trobem una defensa clara de la ciència i de la seva importància per a la civilització humana però, alhora, també la fragilitat d'aquesta humanitat davant la natura, que en London és sempre un personatge més i en moltes ocasions el principal protagonista. Bona part de l'obra és plena de les descripcions del món resultant de tot aquest procés de destrucció, d'aquesta desfeta de la civilització humana tal com s'entenia el concepte en el moment en què fou escrita. El resultat és un planeta amb les mínimes condicions necessàries per a la vida humana, on tots els avantatges de què disposaven els lectors contemporanis de London havia desaparegut, col·lapsat. La reflexió a què ens pot portar el llibre es desprèn de la seva mateixa lectura i no està explicitada per l'autor com una forma de fer-nos triar els camins que vulguem, tenint clar que els veritables responsables d'aquella destrucció -o d'aquesta- i sobretot de les seves conseqüències més negatives, mes enllà de la plaga, som totes i tots nosaltres.
Sense cap mena de dubte, llegir el Jack London de La pesta escarlata ens pot portar a pensar en altres autors que han construït relats postapocalíptics en què aquestes referencialitats són presents o molt presents. Estic parlant d'autors com Corma McCarty, que en la seva novel·la La carretera ens situa davant un futur sense cap esperança per als humans enmig d'un col·lapse de tot el planeta, uns humans que ho ignoren tot sobre com s'ha produït el col·lapse que estan vivint mentre el clima d'angoixa i de por omple cada una de les paraules de la lectura. Un McCarty que és ben diferent i allunyat del Manuel de Pedrolo de Mecanoscrit del segon origen, on malgrat el cataclisme inicial i les penalitats que viuen els protagonistes, la força regeneradora de l'Alba i el Dídac ho deixen tot a punt per a una nova humanitat regenerada on xacres com el racisme siguin eliminades en una mena de segona oportunitat que ens dona l'hecatombe.
Tot i que no sabem com serà el dia després del coronavirus ni tenim una apocalipsi absoluta del planeta aquí al davant, és clar que, tal com a La pesta escarlata, triar com ens en sortirem és a les nostres mans i fer la millor tria, que sempre serà que decidim sortir-nos-en totes i tots, també.
Referències
-Jack London (2012). La peste roja. Traducció al castellà de Marcial Souto. Il·lustracions de Luis Scafati. Editorial Libros del Zorro Rojo. Barcelona.
-Cormac McCarty (2007). La carretera. Traducció de Rosa Maria Borràs Montané. Edicions 62, Col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Universal. Barcelona.
-Manuel de Pedrolo (1986). Mecanoscrit del segon origen. Edicions 62. Barcelona.